an ↔ na

Now there's a ghost within this house. You're haunting me tonight.
Pet Shop Boys, E-mail
Maletes petites per fugir poc, en to breu però intens. Et penso en clau de cranc, avançant cap enrere, paradoxalment i de forma absurda. Et pronuncio sense èmfasi, sense accents, per guardar-me'ls a la butxaca juntament amb les comes que mai vas col·locar bé. Maletes petites, mots de foc, comes i accents. Obstacles i barricades perquè no te m'acostis mai més, fantasma.

Despertar-esclatar per dins, i no poder contenir el somriure teranyina que tiba dels llavis. Dins meu, només blau i aire: tinc tot un cel per omplir-lo d'avions, solcs i rastres.

La vida com un llençol blanc, ben blanc. Detergent i suavitzant, lleixiu en comptades ocasions. Els idiotes taquen, i costa de fer-los marxar.

Agenda de colors, retoladors a joc per empresonar la cal·ligrafia del temps entre pautes i barrots. Secretàries amb sabatillesEasy Tone. Fora talons? Pantalons dues talles més grans, llibres on floreixen ciutats, bàscules que s'aturen al pis seixanta-un, poemes a un euro. Per un dia, innocents sense innocència. Quan tornaran els gintònics de G'Vine Floraison? París era una fiesta, i tu, mon amour... tu ja no ets tu.

Nit mos: cuina nua i blanc davantal. La gana, adherida al cos; llepa la fam. Masega el desig, mossega la carn. Instant punt de neu. Pessic de sal. Mastega'm l'ahir amb les dents del demà.

no vull i vull a cada pàgina. concert i desconcert de l'alfabet.
Francesc Garriga Barata, La nit dels peixos
Foc al paper,
desordre de paraules.
La lectura del temps
esdevé aigua, escuma i pols
a la base de les flames.

Mots grisos als llavis.
Ni tan sols la cendra recorda
el llibre que vam ser
potser
tal vegada.
Una portada de pell
i els anys,
els nostres anys,
a totes les pàgines.

Aquest any tafur que em va plomar només començar la partida em dóna l'oportunitat de recuperar les claus de la meva vida, ara que sap que se li acaben els dies de glòria. La vellesa estova el cor, afluixa les mànigues on s'amaguen els asos, i fa els ulls grossos davant les trampes de la memòria. Guanyo amb una escala de color que pujo, graó a graó, fins arribar a la porta d'un any nou. Aquest cop, però, l'obriré jo sola. Mai por. Tot és possible.

El passat, al mirall retrovisor. Peu a l'accelerador, cop de volant. Estavello els imperfets contra els condicionals en un xoc frontal. Els supervivents es conjuguen en present. Ja n'hi ha prou, d'accidents verbals.

Les paraules que no diem pesen a les parpelles.
Amb els ulls tancats,
intuïm el diàleg de les llengües,
el prec humit del sexe.
Les mans s'uneixen a la conversa.

Retalla'm la silueta del crit
contra la llum de la finestra.
Els gemecs,
com un exèrcit d'ombres xineses
que em conquereix el cos.
Els teus llavis no donen treva
sobre la bandera blanca del llençol.
La pau encara és lluny.
Els dits, ben endins,
busquen el final d'aquesta guerra.

Dinamitar el nadal, ennuegar la nit de cap d'any amb raïm caducat. Escanyar fantasmes amb les pròpies mans, ofegar els records i els perquès dins d'un riu amb butxaques cosides farcides de pedres. Assassinar el passat immediat, i escapar pels carrers dels llibres que encara no he llegit i que m'esperen, pacients, als prestatges de la llibreria. Seguir la direcció de l'única línia del vinil i perdre el sentit dins la música. Dormir en llits incòmodes i estrets amb companyia, amb el desig lligat amb serpentines de paper. Terrorista ocasional, dona a temps complet. Reivindico el crit de plaer, indecent, i totes les seves variants gemec.

La solitud esmola el sentiment fins a fer-ne fina agulla. Acupuntura del record, fites a la pell d'un cos fet de tu i jo on l'amor se'ns farà vell als dits. Et penso en dolor petit. T'estimo -encara- amb minúscules.

Veu de teranyina que s'enlaira amb el vent. It's easy to forgive and forget it all tomorrow. Notes de cristall que es trenquen en el capvespre. Lying lips won't say my eyes give me away. El so de la guitarra, net, que em fereix. Encara. Won't you please turn out the light... and I'll follow you tonight.

Ancorat al fons del pensament, el vaixell dels dies perfectes. A voltes navega una tarda sencera, o a les acaballes del matí, amb nosaltres a coberta, per tornar a enfonsar-se ben endins. L'amor no entén de naufragis quan viu dins d'un cor hermètic que sura.

Podria, sí, podria. Però no vull. M'he fet gran en un dia, i la innocència que em queda l'he guardat dins d'una ampolla petita de perfum. He descobert que puc tacar el blanc de les estovalles. I que totes les paelles tenen mànec. Podria, sí, podria. Però no vull.

Sovint s'ha de posar l'amor al caire del precipici perquè sembli més alt.  Joan Barril
Vigila que no caigui. Al fons de la vall, l'amor continua essent amor només que discorre, plàcid, entre els cossos, per la llera dels dies. Per què arriscar, doncs? Si l'eleves fins al marge del penya-segat, agafa'l ben fort. Que no se t'escapi de les mans.

jo,
musa maldestra,
diva poc divina,
el cos fet de febre i gemec,
he cridat al vespre que sóc viva.

la nit em respon amb contestes de gel.

Mentre apames el buit que es respira a les corbes d'aquest vuit que desfà maletes i s'instal·la a la teva nova edat, decideixes espatllar-te el dia. I punxes rodes de molí i talles venes fictícies, tot esperant que no arribi la darrera felicitació, la que no et farà aquell que ja no et desitja.

Les cabòries han fet festa en aquest particular dia de reflexió. No, demà no hi haurà eleccions: mana la dictadura dels anys, i només hi ha l'opció d'acceptar el resultat de tenir tres-cents seixanta-cinc dies més a les butxaques. Regaleu-me un pessic de felicitat, si us plau, però de la bona, la que es paga cara. Que estic cansada d'enganyar-me els dies grisos amb il·lusions de saldo, mentides de rebaixes i records de mala qualitat.

La imaginació juga brut i em taca el blanc del paper amb ditades de mel i de colors. L'amor s'ofega fora dels versos. El poema com a consol. La rutina no es deixa escriure si no és amb paraules inventades.

Faig inventari de tu. Sobre el paper, a llapis, el teu nom. Al blanc dels llençols, un mapa d'olors per trobar-te, encara aquesta nit, entre els plecs del cotó. Sota la pell, una abraçada infinita. I l'endemà serà goma d'esborrar, rentadora, sabó i suavitzant, dutxa d'aigua calenta que s'endú el sexe i la saliva. Faig inventari, i te n'escric els mots, els mots que em parlen de tu, amb tinta que no oblida.

Oblides l'home, i estimes el poeta que et fa més planer el camí dels dies derrotats. I beses el poeta, però despulles l'home perquè t'ompli el cos de dreceres i t'escrigui victòries a les mans.

Va, descongela la memòria. Treu aquesta capa de glaç protector que conserva intactes les propietats dels records, i cou-los al forn amb un polsim de frustració o passa'ls per la paella, saltejats amb el ressentiment tallat a làmines, ben finet, a foc fort. Menja't els propis pensaments en un acte de canibalisme poètic, o d'esnobisme pseudointel·lectual. I potser, amb el temps, arribarà la bogeria. Com la d'aquelles vaques que es van posar de moda i que parlaven en anglès, sense subtítols. Mu, va dir ell.

L'amor és com les magnòlies: molta olor mentre són a la branca, però si les culls se't tornen negres el temps de bufar un misto. L'amor, com més lluny més bonic.
Mercè Rodoreda
I, si la distància és en el record, millor.

El temps em passa a frec entre boires d'un gris molsut. I me'n ric, dels petits plecs a la comissura dels ulls. Un any estrany, dic. I bec a la meva salut un vi blanc sec, ben fresc, a pleret. Un any més, sí. I què? Res, somric quan, entre els amics que no tinc, la solitud alça un dit mut, brut i fred per dir "ei, jo sí que sóc aquí".