Sovint s'ha de posar l'amor al caire del precipici perquè sembli més alt.
Joan Barril
Vigila que no caigui. Al fons de la vall, l'amor continua essent amor només que discorre, plàcid, entre els cossos, per la llera dels dies. Per què arriscar, doncs? Si l'eleves fins al marge del penya-segat, agafa'l ben fort. Que no se t'escapi de les mans.
però quants amors s'han esvarat i han caigut sense voler :/
ResponEliminaaixò de "sense voler" és discutible... sempre hi ha algú que li dóna una empenteta, un altre que li fa la traveta. i hi ha qui reconeix la seva part de culpa en l'accident, i hi ha qui sempre s'autoproclama innocent i manté en alt el dit acusador...
ResponEliminaestic completament d'acord :)
ResponEliminaai l'amor!!!!! Què farien les paraules sense l'amor?? 100% d'acord. (de Mca)
ResponEliminaAnna això del dit acusador sempre m'ha fet gràcia, quan algú assenyala amb un dit, n'hi ha tres que l'assenyalen a ell. Prova-ho... De vegades al marge del penya-segat s'ha de deixar que l'amor tingui o no equilibri per ell mateix...
ResponEliminaDes del far bona nit.
onatge
les paraules sense l'amor parlarien d'un altre tema potser no tan recurrent, anònima. però, de temes per parlar, a les paraules no els en falten :)
ResponEliminaonatge, ho provaré, ho provaré. jo no m'arriscaria, però, amb això de l'equilibri: em penso que l'amor, fins i tot el més sòlid, no és un bon funambulista :)