Transició. Translació. Trànsit. Viure't és espera, moure i empènyer hores cap al capvespre. I que la paraula escrita que basteix i vesteix els matins esdevingui tacte al final del dia. Abraça'm ara, amb frases curtes de mans calentes; ara que hem esgotat els pronoms febles i els verbs, dèbils, es conjuguen en veu baixa. La pell no entén de faltes d'ortografia.
diumenge
divendres
nusos falsos i trucs de màgia
Amants letsbonus; sexe de saldo, estimar d'oferta, amor de rebaixes. Mentre hi hagi Ulisses de voluntat de nus fluix, sonaran cants de sirena cel·lulítica, d'arts dolces i veu enrogallada.
dijous
blues
El plor interior omplint les estances buides. Tot era blau llavors: un mar de mots que queixalaven, i la vida que només es deixava viure de lluny, com l'espectador que esguarda des de la darrera fila i que, de vegades, per no sentir, tanca els ulls. Dies d'hotel barat i llit calent, llogat per hores, que tornen, de tant en tant, amb la marea per donar sentit a la sal.
dimecres
dimarts
hores espines
Dies i nits cactus, hores espines. Coïssor, decisions, camins i cruïlles. Quina distància hem de caminar amb una mentida a l'esquena perquè esdevingui una veritat incòmoda, sense arestes.
dilluns
poème léger
Núvols als ulls entre retalls de cel,
tots els besos que no he fet
com sorra a la boca;
l'amor, entre les dents.
Vent als carrers de l'ànima;
avui la veu és un nus
i un altre
i un altre
al fil que enfila els mots
i els enlaira, ben amunt,
com un estel.
tots els besos que no he fet
com sorra a la boca;
l'amor, entre les dents.
Vent als carrers de l'ànima;
avui la veu és un nus
i un altre
i un altre
al fil que enfila els mots
i els enlaira, ben amunt,
com un estel.
diumenge
blanc tacat de mots
El meu món d'avui gira al voltant de l'estrena de la samarreta d'un lila ben bonic que -per fi- em va baldera, de formigues que semblen immortals i eternes, i d'aquesta pseudopor que em sobrevé moments abans d'encetar la lectura d'un llibre. La mala llet dels mots, fantasmes darrere la portada, esperant-me.
dissabte
de postres, cafè
Després de l'àpat de les hores, rosegar els ossos del dia és aprofitar el temps o tan sols pura golafreria?
divendres
dijous
raonablement joves
Ens vam estimar mentre vam tenir esma i cos per fer-ho. Quan vam deixar de ser raonablement joves per esdevenir adults irracionals, algú va afegir l'adjectiu 'tardoral' a alguna frase dels nostres diàlegs. I ara que em miro les mans, ara que aquesta pell de dona ja no és tibant i sembla que a voltes hagi extraviat les ganes d'acollir-te pels passadissos de la memòria, ara que em contemplo amb els ulls entelats per l'edat, no em reconec en tu sinó en tots els mots que et vaig escriure mentre ens vam estimar. Mentre vam tenir esma i cos per fer-ho.
dimecres
obsolescència programada
Respirar grocs, magentes i cians; esternudar polsim negre tòner. Als ulls -massa foscos, massa grans-, el senyal vermell d'avís al servei tècnic. Paracetamol manteniment, canvi de consumibles. La vida útil és allò que passa durant dues-centes cinquanta mil còpies.
dimarts
dilluns
musiquetes
Reciclar una ganyota, estimar en Do major, en una picada d'ullet i que el cor et surti per la mirada. He perdut el compte dels esglaons, i admiro la memòria grisa i roma de la pedra desgastada. Musiquetes, bicicletes, tots els robots, tots els instruments afinats, el cant esmolat de les arestes durant les nits escantellades. Sóc feta d'escales-esquelet que sovint, tan perdudes, no saben si pugen o baixen.
diumenge
divendres
salvavides
Davant el naufragi dels dies laborables, és reconfortant tenir la certesa que pots aferrar-te al cap de setmana que, per defecte, sempre sura. S'ha de saber, però, deixar-lo anar quan toca: el diumenge acostuma a perdre aire i s'esgota tot just en arribar a terra ferma. Dilluns és una platja de sorra grisa que conquerim amb cançons alegres per no enfonsar-nos abans d'hora.
dijous
parèntesi-paraigua (i 2)
Gàbia d'or, les parets d'una oficina. Escapar-ne mentalment i refugiar-se en aquest instant de foc, flama i pluja que som nosaltres. El parèntesi-barricada ens fa ara de paraigua improvisat mentre decidim la llargada de la pausa en un intent de ser lliures un dijous qualsevol.
* Foto de Roger Ferrer Ibáñez
dimarts
life and polaroids
El temps, i aquesta dèria d'emmarcar-lo. La recança són totes les fotografies que no vaig arribar a fer.
a cop de mot
El vers no em permet estimar més ni millor, sinó fer-ho suaument, a poc a poc. A cop de mot.
dilluns
part múltiple
El pes invisible al pit,
la manca d'aire,
aquest respir-sospir, i el cor
tot cavalcant un batec salvatge.
És llavors quan neixen
els mots, nus, a la laringe.
Som (es)crits desordenats.
diumenge
unter den linden
Tornen els horaris Tetris i aquell córrer constant per no avançar, improductiu. Però, malgrat tot, hi ha aquell sentir-se viu de nou, després de la calor; l'efervescència del tornar a començar, aquest voler més i millor. Setembre com la porta que es tanca per obrir una finestra. La tardor és un desig amb textura de crema anglesa i un voler passejar per Berlín sense pressa. Per què les estones impossibles fan olor de canyella?
divendres
epítet o redundància
Vas foragitar les metàfores que havien niat a la teulada dels versos més alts. Ara que tornaran els peus freds i els matins de llum glaçada, els dits perdran el tacte pels carrers de les butxaques quan cridin el teu nom de llana en veu alta i lletra lligada. I, amb l'excusa d'escalfar les paraules i els fils de teranyina que, invisibles, uneixen les lletres de vidre com el plom dels vitralls, conjugarem verbs càlids de climes tropicals perquè no se'ns esquerdin els llavis. Potser les majúscules m'ajudaran a trobar-te quan nevi, altre cop, sobre el paper blanc. I l'hivern escrit serà epítet. O redundància.
dijous
dimarts
colors freds
No recordo el moment exacte en què les coses van decidir canviar de color. Passar del gris al blau i al verd. Deixar de banda la gamma dels freds, i abraçar el groc i el taronja fins arribar al vermell dels dies intensos. Ara que ja hem après a planar amb els braços oberts per aquests paisatges, tan acostumats estem a la llum que he oblidat de quin color són els batecs que udolen a la lluna. De tant en tant, però, torna el llop perquè no oblidem que el vertigen de la por és capaç de fer forats al pit. I com n'és, de difícil, omplir-los.
diumenge
dictats
Encara no vull escriure't amb la cal·ligrafia dels dilluns, encara no. Que aquest diumenge és com un bàlsam, untuós d'oli daurat, que s'escampa per la pell d'aquest cos que mai no té prou paraules per dir-te. Sota un sol que ja no fereix, t'esperaré perquè em tornis a deixar sense mots. I posar el punt final a un dia que s'escriu sol, sense faltes d'ortografia.