me gustaba verte boxear

Me gustaba verte boxear. Aparto la vista de l'escrit que el senyor gran que s'asseu al costat sembla que vol compartir amb mi. No vull llegir res més. No vull robar-li més paraules a la seva intimitat, limitada per l'espai del seu seient.
Me gustaba verte boxear. El temps verbal em remou el passat i reflota desitjos en pretèrit imperfet de l'indicatiu. El seu regust amarg s'ofega en el present color mel d'uns ulls que miren amb recança. Finalment he après a amagar darrere els somriures les escombraries que generen els dies al seu pas per tal que el futur se'm presenti net.
S'agraeix que, de tant en tant, la vida et permeti penjar els guants de boxa i, durant unes hores, deixar de lluitar. Me gustaba verte boxear.

cu-cú, cantaba la rana


Tinc ressaca de riure. Feia tant de temps que no sortia a sopar amb amics que em fa l'efecte que la nit de divendres ha estat un somni. Però recordo perfectament la tornada a casa, de matinada, conduint sobre asfalt humit. Recordo les granotes i els gripaus, sortint dels marges, tot fent salts per intentar anar a parar sota les rodes del meu cotxe. Em pregunto què passa amb els amfibis perquè tinguin tantes ganes de morir.

equivoca't

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol, Interpreta'm

Estranya, incòmoda, provocadora, la recança es passeja, descalça, entre els espais en blanc dels dos darrers versos. Tot evitant trepitjar els vidres trencats de totes les històries que no van arribar a començar. Foragita-la. Escombra el dubte. Equivoca't.

saber perder

Camino amparada por el anonimato de estas calles, pisando y rompiendo pedazos de sol. A cada paso, me asalta una palabra. Cada veinte metros, me atropella una frase y, así, a medida que avanzo, voy construyendo una historia tan frágil que seguramente se me deshilachará entre los dedos. Pienso en ayer noche. En tus manos. Te pediría que me volvieras a salvar de mí, de mis insomnios, del cansancio que me provoca saberme tan caótica y cuadriculada a la vez. Que volvieras a buscar refugio dentro de mí: haces que me sienta cálida y acogedora a pesar de no tener cosquillas, del frío instalado en la punta de la nariz, y de las manos y pies helados. Te pediría que me acompañaras hasta el final de toda esta vida. Por tí aprendería a cocinar todos los sinsabores mientras tú me enseñas a saber perder: eso de encajar las derrotas y las decepciones nunca se me ha dado demasiado bien.

sota zero

Haurien de prohibir els divendres. Són dies de contrastos que emplenem amb la impaciència que desprenen les darreres hores, incomprensiblement més llargues, més lentes. Amb totes les promeses de dissabte, les mateixes promeses que es marceixen durant les tardes de diumenge. Perquè els divendres ningú es recorda dels diumenges. Tinc unes ganes enormes de plorar i de riure alhora. I de llegir-te poemes a cau d'orella. No sé si és el vi. O simplement perquè és divendres. Veus com els haurien de prohibir?

everyone says I love you

Pretenen que aprengui a escriure totes les sensacions en minúscula. Que controli les emocions tot construint frases curtes amb síl·labes àtones perquè, si no, els accents es clavaran a la llengua com si fossin agulles. Que algú m'ensenyi a mentir sense dur immediatament les mans al nas. Les veritats no interessen a ningú.

game over

I'm a loser, baby
so why don't you kill me?
Beck, Loser
Tothom es pregunta algun cop què hem vingut a fer a aquest món. La meva teoria es basa en el fet que realment som aquí per jugar a tot de jocs d'atzar. I jo mai he estat massa traçuda per matar "marcianitos" ni per fer farons al pòquer. Se m'està quedant cara de perdedora. Això és el que em diu el mirall.

descobriments

Escarbe el gest del temps; la mar em pren amb força
els dits, el cos, i els ulls excaven a la vora
el clot de tants estius. Les mans trien la sorra,
humides, impacients; nostàlgies de salnitre.
Tan imperfecta i vella es mou la por que mata
el rostre de l’espill i naix una altra cara.
Descalça rastrellar les pells lluny de la platja,
deshabitar la llum; rebel de cos reviure.
Ballar la lleugeresa sedosa del vestit,
sentir el creixement del foc al cim dels pits,
redescobrir corrents umbilicals antics,
perdre’s dins el nou cos, naufragar l’invisible.
Cançons plenes de lluna s’escapen com els anys,
camins de sal oberts als infinits atzars.
Cremat el foc perdré el meu vestit de mar;
potser saber qui sóc siga el fet d’ara escriure.

Isabel Garcia Canet, Exili

vías muertas


Todas las horas inservibles van dejando sobre mí una capa de aburrimiento que me aisla del frío metálico que desprende la indiferencia, pero no puedo evitar que este ocio post-vacacional regulado por contrato se me cale hasta los huesos. Pienso para no convertirme en hielo, escribo para no oxidarme. Llevo este jueves dentro de la maleta roja, junto con su noche sorpresa. Te aviso que esta mañana he tomado prestado un pedazo de tí, y me lo he metido en el bolsillo de la chaqueta para que me contagie un poquito de tu calor. Es que estoy aprendiendo a no echarte tanto de menos, ahora que los trenes dejarán de llevarme a ninguna parte contigo.

vici. desfici. desig

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater, Joc

Ja no som joves però, en nosaltres, encara hi viu el joc. Malgrat conèixer-ne l'orografia, aprenem el cos de l'altre cada vegada, cada cop, amb la curiositat del primer dia. Digues-ne vici. Desfici. O desig.

quiromancia


Em vaig buidar del llast per poder encabir a dins la remor de les ones i l'olor a sorra mullada. La humitat del vent carregat de sal. El tast de l'arròs negre i totes les façanes blanques. He tornat vestida de sol i de platja, després de llençar al mar les cendres de les hores que van cremar les paraules incendiàries. He tornat amb menys pedres a les sabates. I més línies a les mans.
© an ↔ na
Maira Gall