Me gustaba verte boxear. Aparto la vista de l'escrit que el senyor gran que s'asseu al costat sembla que vol compartir amb mi. No vull llegir res més. No vull robar-li més paraules a la seva intimitat, limitada per l'espai del seu seient.
Me gustaba verte boxear. El temps verbal em remou el passat i reflota desitjos en pretèrit imperfet de l'indicatiu. El seu regust amarg s'ofega en el present color mel d'uns ulls que miren amb recança. Finalment he après a amagar darrere els somriures les escombraries que generen els dies al seu pas per tal que el futur se'm presenti net.
S'agraeix que, de tant en tant, la vida et permeti penjar els guants de boxa i, durant unes hores, deixar de lluitar. Me gustaba verte boxear.
"El seu regust amarg s'ofega en el present color mel d'uns ulls que miren amb recança. Finalment he après a amagar darrere els somriures les escombraries que generen els dies al seu pas per tal que el futur se'm presenti net" Quina delícia. M'encanta com escrius i tot el que les teues paraules suggereixen. Quina sort que ja no boxegi! Podrem reposar ensurts.
ResponEliminaSOMRIURE.....SEMPRE SOMRIURE,FINS I TOT QUANT LA VIDA AT VOL DEIXAR K.O.
ResponEliminaQUIN GRAN REMEI ES EL SOMRIURE.
JUGANT AMB BCN.....
hola Bitxo - quina frase més inquietant...
ResponEliminaen fi, t'he deixat un petit encàrrec al meu blog, un meme... ja em sap greu, però bé li havia de passar a algú :o)