Em passo el dia pujant escales que van cap avall. Els desitjos fugen, les idees grinyolen, els sentiments es desfan. La feina que ofega, el nen que plora. Els trens que se m'escapen i el que aconsegueixo agafar arriba amb retard. La vida no és una tómbola, és com aquell tender dels tebeos: em cisa moments, m'escatima hores.
Fa poc una amiga em va dir que somniava com anava baixant pisos i es feien negatius... :o ... a tu també et passa això?
ResponEliminaM'encantava el 13 Rue del Percebe... si estàs dintre d'una casa d'aquestes, imagina't que és ficció, humor, un conte per a nens.
... sí, sí, sí... ja sé que no ajuda.
El teu post m'ha recordat la pel·lícula "Alicia en el país de las maravillas", aquell món caòtic però màgic.
ResponEliminaUna abraçada Anna