an ↔ na

La veu invisible com un eco sord  que colpeja les costelles.
El crit és escriure'n l'erosió.

Aquest empènyer rodes de molí per vies mortes malgrat saber l'atzucac. L'esforç ja no és recompensa ni consol sinó allò que de petits ens explicava el pare  amb un orgull antic.
No ho sabien llavors -potser tampoc ara- que la seva fe no té prou força per moure les nostres muntanyes.

Donar-li forma a la nosa.  Tal vegada una veu.  Un nom. 
Donar-li una raó al nus per esfilagarsar-se  cos endins com una pluja fina.

Digues hipòcrita al dit -o a la voluntat somorta, anestesiada que el mena- que volta la picada del mosquit una i altra vegada per enganyar la picor.
Gratar-se amb desfici és una veritat incòmoda per la rudesa per la franquesa amb què parla la sang.

Passar del vas mig ple o mig buit a directament aigualir l'existència.
Sovint no sabem com ensinistrar l'efervescència que ens pren de tant en tant.

Diem poemes de cossos que vessen estiu.
Perquè els versos salvatges trien la carn ferma, els dits àgils, la veu clara, la pell jove per pronunciar viaranys que creuen el pit, que esgarrapen el bosc amb ungles invisibles.
Som silenci de clariana; tardoregem, valents, hereus del temps de branca nua i de felicitat d'un groc espès  de fulla caduca, massa densa per poder travessar-la  amb un sol mot.

Una part de tu encara no ha tornat de l'altra banda de l'oceà, i la vida que vas deixar en penyora et reclama completa, sencera per poder recuperar-la.
Però et saps en trànsit, en un vol amb massa escales, amb la certesa que tard o d'hora arribaràs a destí i que t'hauràs d'esperar a tu mateixa, extraviada a alguna banda del món. Com el teu equipatge.

Enganyo la distància, faig jocs de mans amb el temps.

Invoco el verb  en la conjugació exacta  del desig. 
I véns.

El tast del cranc a la memòria entona un dolç compte enrere. Sota un sol que no escalfa prou, la bellesa té regust de calfred.

El cos s'acostuma lentament al deix d'aquesta llum clara i freda que diu la teva ombra en un altre idioma. A dins, postes de sol i el rosegar d'un enyor que se't menja suaument amb unes dents petites. A dins, forats de cuc, un ésser sí però no i un saber-se incompleta.

Anar cap a la llum, literalment, amb unes ales de lloguer. Descomptes hores i acumules enyor a les parpelles. Allau de primeres vegades; la vida encara empeny. Al país on tot és enorme, sentir-se nena petita perduda en un llit massa gran.