an ↔ na

Dies d'hores malgirbades. Minuts que no escauen, balders. Entre el teixit del temps i la pell, una línia recta on estendre les fotografies que l'enyor va anar fent mentre miraves cap a una altra banda. Altres temps, pauses en què podria haver adoptat la solitud com a succedani d'un equilibri dibuixat a l'aire a mà alçada, però mai he estat dona de pautes i marges. Més aviat de versos blancs que parlen de tu de forma inevitable.
Som converses sense fi. Paraules que busquen paraules.

L'aire, enrarit, ve carregat d'amenaces invisibles. La humitat em pren, lentament, sense avisar.
Avui no tinc prou somriures per contraatacar.

XVII

Deliri i nafra, la ventada. Mou
les més veroses baules de la vida
que amaguem pels armaris. Enrenou
i dringadissa. traït i estropell:
despentinades oliveres, pell
encetada. L'amor hi és tot mentida.

Dins el martell del vent tot ens defuig.
Desfici i nafra, brut desfici, enuig.

Joan Todó, El fàstic que us cega

de mi a mi
quin llarg viatge!

que inútil sense un tu,
sense un nosaltres.

recull la llum si encara és clar

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny

Alenar, trèmul, l'aroma del calfred. Sembla fràgil la nota més aguda del piano que, solitària, totalitària, s'imposa, trenca i desferma un plor íntim, intern. Bell, el record de les mans, virils, sobre el teclat, i el seu bressoleig en blanc i negre.
Som cançons inacabades, i difícils d'interpretar.

Contemplar els regalims al vidre, ara, com van dibuixant, amb l'ajuda del vent, el mapa de la impotència. Les estones que el cos deixa de ser-nos fidel, desitjar que el viure esdevingui líquid per poder ploure aquesta fúria contra la desídia dels dies defectuosos, tacats i bruts. Que la tristesa és impermeable, ja ho sabíem. Tot és qüestió de resseguir-ne la superfície per trobar-hi una esquerda, un forat, i abocar-hi una tempesta. Que, amb la calma i les darreres gotes de pluja, sabem del cert que sempre arriben tots els colors.

S'encén la pell en fer davallar  un sol mot,
dit i lent, 
pel desert cert i despullat d'una esquena. Dunes i llunes.
Apaguem el món.  Enlluerna'm.

Balanç del dia
Quatre Cinc roses
Dos Quatre llibres venuts
Tropecientas signatures als punts de llibre dels nens de l'Escola Pia de Sabadell, que coneixien els meus poemaris perquè els n'havien parlat a classe però no tenien prou diners per comprar-los

Un poema de Joana Raspall, Bombolles, recitat per una vintena de nens d'una llar d'infants que acabaven de descobrir, gràcies a les explicacions de la seva professora, què era una poeta en carn i ossos

Una entrevista a la ràdio de la meva ciutat

Un regal: Tornar és lluny, de Francesc Garriga Barata

Zero col·laboració d'Abacus Sabadell, que no tenien cap exemplar de Els mots encreuats a la parada

Unes quantes fotografies

Tones de satisfacció

Moltes, moltíssimes gràcies

* Ah, i he desvirtualitzat a Color camaleó!

Vas venir per quedar-te, i és des de llavors que compto el temps en poemes. 
I, ara, en clau d'aniversari, penso que quaranta anys són molts versos.
Et dec el pes d'una vida en mots i poesia. Si em deixes dir-te.

Desgrano el desig com si fos aquest el darrer cop, malgrat saber el futur a l'interior de cada mot que ara no escric. Que el plaer és escorça, pell contra pell, i que l'amor es diu a foc lent. A les mans, tants verbs, i el tacte de totes les possibilitats. (Con)juguem-nos el present, ara que ens creixen asos a les mànigues.

Fent exercicis d'escalfament al vestidor:

http://www.ara.cat/esports/Barca-Diada_Sant_Jordi-lletres-Camp_Nou_0_903509786.html

http://www.324.cat/noticia/2099473/esports/El-Barca-prepara-diversos-actes-per-promocionar-la-lectura-coincidint-amb-la-visita-del-Llevant-al-Camp-Nou
http://www.facebook.com/Lletres

Començar pensant què puc escriure aquesta nit. I acabar pensant que no cal escriure cada dia.
Però no ho puc evitar.

Indifference is in the air.
A partir de certa temperatura, la primavera perd tot el seu encant.

Dia de merda. O merda de dia.

Ser temps a les teves mans mentre desfullem les hores. I esperar que la ingravidesa em provoqui aquell vertigen conegut d'estimar-te.
Ja no desitjo la lluna.

Hi ha peixos que no moren per la boca.
* Dibuix de fa una eternitat, de Cafelitus

És aquest mirar més enllà i respirar profundament, com si volguessis arribar al final de tu amb aquell glop d'aire. Branques, i el verd del blat que espera, pacient, l'hora de tornar-se ocre i daurat mentre el vent el pentina. Em pregunto on és el vermell que taca els camps quan esclaten les roselles. O és que les flors, com les aus, també migren i, capricioses, han decidit que no volen tornar?
Invoco brúixoles, déus i engrunes. Que vull una primavera sencera, una primavera com cal.

Que la força del gest faci emmudir el verb. Que l'adjectiu, inerm, obsolet, mudi la pell cap al silenci. Que tan sols parlin els cossos amb la veu del moviment, i que gosin pronunciar els seus noms.
Com n'és, de difícil i íntim, dir-se.

Quan la distància és interferències i el tacte, imaginació.
Es perd el senyal.

Nodrir-se de dissabtes i diumenges mentre no arriben. 
Sobreviure a la setmana laborable té la seva recompensa.

Saber que duus massa pressa a sobre perquè les escales es queden petites. El matí escup núvols rídículs que entelen la perspectiva de les hores. Miralls retrovisors, parabrises. Apedaçar el dia amb post-its perquè el full de l'agenda no té prou línies. I aquest dimecres que accelera, i tu que trepitges el fre. Soroll blanc de pneumàtics, inèrcia, tot el pes que asfíxia, i l'esma i la veu tacades de l'aspror grisa de l'asfalt.
D'on surt aquesta ànsia? Massa paraula per a tan poc temps.

Dies memorables fins que els desgasta l'ús continuat del record en plans d'emergència puntuals que s'activen quan sembla que la vida s'humiteja sense arribar a fer aigües. Per aquesta raó, tantes fotografies. Per intentar retratar el regust que deixen les coses boniques.
Estem fets de marques, petjades i rastres. I olors antigues.

Perquè abril inaugura un període de dies brillants...
... formarem part d'un onze titular de luxe al Camp Nou
... signarem llibres a la ciutat natal
... recitarem els mots que es creuen per celebrar que arriba l'estiu.

Respires i, de sobte, un glop d'aire amargant, com l'ametlla defectuosa o la duresa inesperada d'un pinyol. Hi ha una mena de tristesa aigualida que es camufla en la llum dels dies abandonats a la seva sort.

Als ulls cremen les hores que no he pogut mirar-te. Inflamable, aquesta tarda de fulla seca. L'enyor, incendiari, és capsa de llumins; la promesa de tu, pedra foguera.

La rutina de fluctuar entre la talla trenta-vuit i la quaranta. La discussió amb el cinturó, que si avui un forat més, que si demà un de menys. Dissimular cabells blancs, i arrugues que encara no saben si manifestar-se obertament o esperar uns mesos més. Retenció de líquids i depilacions. Menys biquini i més banyador. Crema de mans, i miracles que no arriben.
Ser dona és sinònim de tanta indecisió.

Empènyer el sentiment fins al caire de l'abisme en blanc. Un pas més, contenir l'alè i que davallin les paraules pel pendent d'aquest vertigen pautat que és estimar en A4 Arial cos 11 sense justificar.
I remuntar el vol.

Els sostres alts, l'art suspès i respirable, la remor del passeig civilitzat de la gent que ocupa els espais suaument. La contradicció de la calma que supura la cultura, com un bressoleig, i el desig desaforat de devorar-la i les ganes de més. Singlot. I després, atrinxerat al pit, aquell tot que no es deixa escriure.

Duc la memòria enganxada als dits.
El tacte, llèpol, (et) recorda.

Arrels, plantes, flors. Tisanes, o com aconseguir el miracle de beure's l'essència de la terra.
Imaginar, doncs, que poguéssim fer infusió de coses intangibles. Imaginar, doncs, el regust d'una posta de sol increïble, la flaire de la tendresa o el sabor d'una carícia. Imaginar, doncs, que assaborim la imaginació, ben calenta, a petits glops. Amb sucre o sense. Tu tries.

El calfred que sobrevé, terratrèmols.
Per amor, quantes esquerdes pot acollir la pell sense que se'ns desbordi el cos?

El repte del poeta és evitar acomodar-se a descriure el paisatge interior desforestat per la tristesa.
Plantem versos.

Posar-se el dia al revés i que es vegin les costures. 
Trobar bitllets vells d'hores gastades a les butxaques, i que sobrevingui el tacte arrugat de les ocasions perdudes als dits i a la boca, aspre. Tibar fils desorientats per abaixar telons de capvespres imperfectes: la nit, com un mitjó foradat, et troba descosint mots per no donar veu a la recança. Silencis i didals contra exèrcits d'agulles de cap. Distàncies prudencials, enyors controlats. Punxades.