Ves al contingut principal

irisar

Contemplar els regalims al vidre, ara, com van dibuixant, amb l'ajuda del vent, el mapa de la impotència. Les estones que el cos deixa de ser-nos fidel, desitjar que el viure esdevingui líquid per poder ploure aquesta fúria contra la desídia dels dies defectuosos, tacats i bruts.
 
Que la tristesa és impermeable, ja ho sabíem. Tot és qüestió de resseguir-ne la superfície per trobar-hi una esquerda, un forat, i abocar-hi una tempesta. Que, amb la calma i les darreres gotes de pluja, sabem del cert que sempre arriben tots els colors. 

Comentaris

  1. Preciós, precís, profund.

    ResponElimina
  2. Tres adjectius contundents. Gràcies, anònim! :)

    ResponElimina
  3. Ben descrita la tarda de poesia mate que ens està fent avui.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada