an ↔ na

Avui les olors mosseguen, i ho fan tan fort que les seves dents petites em deixen taques de pintallavis a la pell. Sabó i soroll. Aigua i asfalt. El so metàl·lic i constant del tren bressola la intensitat dels malsons, neteja la pols de la mirada i atenua el dolor de les lletres de les cançons. Treure punta als llapis, esborrar amb goma Milan la jornada laboral i deixar que la resta del dia faci olor de nata. I que em mossegui el record de tots els dies d'escola, per poder riure com quan era petita. Com abans.

Quan et sents perduda, recorres a tot allò que roman invariable amb el pas del temps per intentar tornar-te a trobar, i les olors acostumen a no fallar: l'olor de net en sortir de la dutxa, la del cafè amb llet, la de la teva pell entre els llençols et tornen a posar a lloc. Però aquest cop hi ha quelcom que no funciona. El tren continua fent olor de tren; el cafè amb llet, a cafè amb llet; la teva pell, a tu; i la dutxa, a net. La que no encaixa sóc jo. Potser perquè he canviat massa i ja no em sé trobar dins de tota aquesta normalitat. O potser és perquè m'he ben perdut i ja no faig olor a res.

A les mans, l'envàs buit d'un altre cap de setmana ja gairebé esgotat. Entre dissabte i diumenge, seixanta passos més de distància que hem invertit l'un en l'altre. Dilluns seuré a comptar els guanys però, a hores d'ara, ja sé que sóc una hora més rica.

Desabrochar botones. Abrir corchetes. Desatar cordones. Bajar cremalleras. Quitar cinturones. Mientras me libero de las prisiones cotidianas que me contienen, le hablo al deseo de tí en mi lengua materna. Así que cóseme los rotos, puntúame las heridas, escríbeme con zeta, que yo hilvanaré un final de cuento donde todo empiece en un lugar palindrómico llamado Roma.

Tot va prenent un color d'horabaixa,
d'inici de vespre,
de final de tarda.
I la llum inicia el seu descens,
graó a graó,
per aquesta escala de grisos que duu,
inexorable,
fins al negre intens
del punt i final.

Em llevo cada dia per no veure-us. Per no viure-us. Per plànyer tretze hores d'absència tancada dins d'una caixa grisa on es respira una imitació barata de la vida. El meu cos marca trenta-cinc graus amb dues dècimes i és ple de virus que no evolucionen cap a la malaltia. No sóc morta. Només trobo a faltar veure-us. Viure-us. I plorar tots aquests maleïts virus.