an ↔ na

Llegir els dies en què escrivies mots brillants i clars com un dia net, de cel rentat, de ple hivern. D'on han sortit tants núvols?

Mans que dibuixen malament l'inici dels dies. Objectius desenfocats, o ulleres brutes o ulls que no saben mirar. Majúscules mal escrites, horitzons esbiaixats, propòsits i intencions que cauen en barrina tot esbossant espirals en un cel de miralls. Un vertigen estavellat al fons del cafè, malgrat el regust de sucre. 
Somriures metàl·lics, invocar el nord de totes les brúixoles, i que et contesti un fred desorientat. Propietaris dels propis punts finals, tocar-los amb les puntes dels dits al fons de les butxaques i inaugurar la petita satisfacció de saber-se prou hàbils per col·locar-los en el lloc adequat. 
Que el dia acabi com cal.

La mesura del desig és el temps d'espera que transcorre entre el voler i l'aconseguir. 
De vegades dolç. Impacient. O etern.

Que l'angoixa envaeixi el dilluns amb pas marcial, a ritme de rellotge despertador a les fosques.
Voler exiliar-se al blanc de les parets. 
El no-res, però, no concedeix asil polític.

Aquest espai i, enmig dels mots, un pany de porta. Jocs de claus i imatges.
I tu, què hi veus?

Pessics de llibertat, com caramels balsàmics a la boca.
Sovint no tenim el pit prou ample per respirar-la tota.

Avions que volen baix, tot estripant l'aire. Imaginar destinacions per a aquest dimecres de peus lleugers i mans fredes. Turistes vocacionals, una mica astronautes, sempre cerquem aeroports on aterrar l'ànim els dies rúfols. Carrers antics o petits planetes per descobrir, tant se val. Qualsevol indret on poder ser, amples i prou valents per conquerir l'espai i el temps. 
Voler ales és dir desig. El desig, sempre el desig, com brides per ensinistrar els núvols.

Avui, el privilegi d'una finestra amb un ampit imaginari on reposar la mirada. Avui el verd és més verd, l'ocre és més ocre i el gris és més gris, i el plor és a tots els vidres.
Però avui no és un dia trist malgrat ens ho sembli a aquells que mirem per la finestra. Perquè els dies no ploren, tan sols fan tardor. Potser som nosaltres que, igual que la pluja fa amb els colors de la natura, amarem els sentiments per fer-los un xic més intensos.
Plou-me.

L'embat de la urgència per desordenar les hores del dia. Les ganes de tot, contra el vidre, i el cos, immòbil, dissecant l'efervescència de la sang en mil·ligrams de desig i litres de pluja.
En l'àpat del temps, que la vida se'ns taqui d'una calma enverinada. Quanta renúncia hi ha en allò que en diuen maduresa, i que actua com a antídot.

La rialla fàcil que s'encomana. I l'ànima, ingràvida. 
Em pregunto quina graduació alcohòlica té l'aire que respirem els divendres.

Tanta pèrdua acumulada a l'inici de cada paraula, a la promesa de llum dels matins, a la petita mort dels vespres. No escriure per evitar el centímetre d'esquerda, per no incitar el precipici i fer caure el principi d'un final que mai no sabem pronunciar, que no sabem donar-li nom. De nou, el tacte a tocar dels dits. Un no encara de punys tancats, un lentament assuavir les arestes d'aquesta veu de marbre per encabir la tremolor en l'enganyosa fermesa de la mirada. Un enyor de nosaltres, de tots els futurs possibles que es recolzen en l'ampit de tots els passats.
I mai no saber en quin moment gosem travessar les fronteres de seda per tornar a conquerir l'altre cos, i resseguir a poc a poc les fites que hem anat deixant a la pell durant tot aquest temps. Després de tanta fam, el bes amb regust de febre que, malgrat la cartografia exacta de la tendresa dels anys sobre els teus llavis, sempre sembla nou.

Cruspir-se el desig, glopejar la set, doblegar el pensament tantes vegades com ho permeti el material de què està fet sense que arribi a trencar-se, i descobrir-ne els límits. Cargolar frases i esborranys fins a l'huracà, que el mot esdevingui cop de vent sobtat, fuetada. Immolar el vers amb la fulla esmolada de la veu, i que es dessagnin les imatges.
L'alè del poeta put a ràbia tendra sometimes.

El llavi que bull, sense saber el perquè del batec.
Set de mot o de bes. Inherent, el diàleg. 
Tu, sempre tu, al final de totes les converses.

Emocionar-te fins a l'abisme
per fer sortir la llàgrima del cau.

L'esquer de la paraula.

L'ham del full en blanc.

Optimisme és desembolicar el dia amb il·lusió i sorpresa malgrat saber del cert què hi ha a dins.

Mastegar la calma, pair la tempesta i desgranar-la en humitat, vent, llum i soroll. El desig, elèctric, a les dents, tot esperant el senyal del tro per desfermar el teu nom, eco somort després del dolor, al cel de la boca.
La fam sempre torna.

Quin goig descobrir-vos de nou, remenar els calaixos antics i retrobar els textos amb regust d'inici, quan encara tan sols éreu paraula. Ara us puc sentir els mots i abraçar-vos -molt de tant en tant i menys del que voldria-, poetes. I amigues.

Gronxar l'angoixa fins que s'adorm. Tota teva, l'hora de les petites victòries. Del plaer al plor, però, una fina línia vermella: un únic gest, una sola cançó, i el joc absurd d'intercanviar unes quantes lletres.

Ara voldria tots aquells versos per a mi, però llegits amb l'emoció d'ahir. Perquè avui no deixen el mateix regust de batec desbocat a la sang, perquè avui ja no sóc la mateixa que ahir. A vegades em dic duna que avança sense brúixola ni nord ni destí concret. Tan sols moviment. Tan sols sorra i vent, cap endavant.
Potser hi ha un poema per a cada moment. O un moment per a cada poema. O un mateix poema que muda de pell. Chi lo sa.