There were rooms of forgiveness

in the house that we share

but the space has been emptied

of whatever was there.

There were cupboards of patience

There were shelfloads of care

but whoever came calling

found nobody there.

After today, consider me gone.

A les fosques. Perquè cada cop és més car el quilowatt d'energia positiva.

Divendres baldufa. Cordill, impuls, mà ferma, i el món que de cop s'accelera. Centrífugs, els pensaments; ens roda el cap mentre giravoltem de puntetes.

I, quan el déu capriciós de torn es cansa de jugar, la vida sospira, recuperem la noció del cos, exhaust, i dels sentits, en fem una festa pagana. Celebrem que hi haurà dissabte, i la fortuna de tenir parella de ball. La felicitat sovint és saber del cert que al final del dia hi haurà una mà, un gest, un instant per ajudar-se mútuament a recollir-nos el cos de fusta del terra.

Dies com abismes, baranes al cel. I que l'instint ens empenyi a anar construint ponts amb certeses i expectatives per sobreviure.

Tancar els ulls, i que em cremis lluny, suau, al fons de la mirada. I escric un vers, o dos, i sense voler te'm fas poema. 

No sé enyorar-te d'una altra manera. 

La Dolors se sentia sola. Havia arribat a la tercera edat soltera i sense fills, i la casa se li començava a fer gran: habitacions massa buides, passadissos massa llargs. El pitjor de tot era el silenci que senyorejava pel pis, un silenci eixordador de dits llargs que llaurava calfreds i et xuclava l'ànim. La Dolors va pensar en adoptar un gos o un gat, però sempre havia estat molt maldestra a l'hora de cuidar qualsevol ésser viu. Les plantes se li morien per més atenció que les hi dediqués, i la frustració la duia a pensar que potser havia estat una sort haver-se quedat soltera; li feia l'efecte que no hagués estat ni una bona esposa ni una bona mare.

Un dia, mentre feia dissabte i netejava a fons una de les habitacions tancades, va trobar el televisor dins d'un armari No recordava quan havia estat l'últim cop que s'havia assegut a mirar-lo; un dia se'n va cansar, tipa de la programació mediocre que oferien els diferents canals, i el va desar en una de les cambres del pis. Era una lectora assídua així que havia preferit omplir les estones tot llegint bons llibres però ara, amb l'edat, la vista se li'n ressentia. En trobar de nou el televisor se li va acudir que potser, si el tornava a col·locar al menjador de casa i l'engegava, la remor de veus li faria companyia i apaivagaria la sensació de soledat. Dit i fet: el televisor va recuperar el seu lloc inicial i, a mesura que avançaven els dies, la Dolors i la pantalla van esdevenir amigues inseparables. La dona encenia l'aparell tan bon punt es llevava al matí i feinejava per la casa a ritme d'anuncis, tertúlies, pel·lícules i fulletons fins que el dia es fonia en negra nit. L'un es nodria de la companyia de l'altre, i així van anar passant els anys. La Dolors ja gairebé ni sortia: preferia quedar-se al pis en companyia del televisor, que lluïa de tan net i tan ben cuidat. Les poques coneixences que tenia -els botiguers del carrer, la portera i un parell de veïns del vell immoble on vivia- van deixar de veure-la progressivament, fins que la Dolors va desaparèixer de la seva rutina.

La ferum es va començar a sentir replà enllà. Un comercial de porta freda va avisar la portera que el quart pis era ple d'unes mosques grans i verdes, a banda de la fortor. La policia va esbotzar la porta i al bell mig del menjador hi van trobar un espectacle esfereïdor: el televisor, afamat com un gat abandonat, havia anat devorant el cos de la Dolors per sobreviure. 

Sí, també faig col·lecció

de dies, però els tinc tots repetits.

Gabriel Ferrater

El nervi roman a dins durant les estones que l'ànim decideix ser hivern: la força tria diluir-se en trajectes sanguinis abans que irrompre lava i volcà. No hi ha terratrèmols als dits ni guèisers de mots, cap erupció sobtada; tan sols voladures controlades al cor. Potser, de tantes coses viscudes, ja no sabem destriar allò que hi ha de nou als dies, que esdevenen un feix de cromos repetits que ens van deixant al tacte un regust de pólvora mullada.

El cos, però, és una festa que encara no acaba; tardoreja i esclata en confeti de fulles ocres i arrugades.

Recital dintre dels actes previs al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat.

El programa sencer del Festival, aquí.

Trànsit ferotge, el d'aquest temps que no té temps. La rutina rugeix a cent vint quilòmetres per hora sobre l'asfalt particular que entapissa els dies. Atropella, queixala, fereix, i la sang de les expectatives nodreix el vermell de tots els semàfors. Companys de viatge, aprofitem de vegades la pausa obligada del codi de llums per aparcar el paisatge i retrobar-nos els cossos coneguts com si fóssim amants ocasionals, aquells que fan inventari de nous centímetres de pell, de l'incert matís que adquireix la carn a mesura que hi nien els anys, i així refan els propis atles.

Som fets d'itineraris, cruïlles, grapats de carrers i mapes. El desig, però, és la ruta més curta: la línia recta que uneix aquells dos punts que sempre volen trobar-se. 

El calaix dels versos és buit: 

la vida ja no es deixa escriure. 

Potser caldrà desgranar els mots 

que resten al rebost, 

un a un, 

per inventar un alfabet nou.

I tornar a trobar un nom 

per a cada cosa.

Leonard se sentia sol. Des que la seva dona el va deixar per anar-se'n amb un venedor de robots de cuina que no aixecava cap: trist i gris, la companyia femenina el defugia. Un vespre, mentre sopava com un autòmat davant el televisor, sense assaborir l'àpat, al canal Teletienda van presentar els darrers ginys cibernètics d'última generació pel que fa a entreteniment. Avesat ja a les andròmines que nit rere nit aquell canal anunciava, al principi no hi va parar gaire atenció fins que ella va aparèixer per il·luminar la pantalla i la seva existència. Leda era un androide de companyia, programada per satisfer l'home de mil maneres diferents, amb gran autonomia, i uns ulls verds i una pell de seda on quedar-se a viure. Leonard va enllestir la compra de Leda ràpidament; els nous sistemes informàtics de pagament permetien realitzar transaccions comercials en qüestió de segons, així que l'empresa distribuïdora va confirmar l'entrega per al matí següent.

Leda va arribar a la seva vida un dimecres qualsevol. En ser un androide de plaer, no disposava de gaire lèxic en la seva memòria de veu. Gemecs anodins amb deix metàl·lic, frases tretes de diàlegs de pel·lícules porno i poca cosa més. Leonard volia algú que li fes companyia, algú amb qui parlar a banda del sexe, que era increïble per cert. Leda tan sols escoltava durant les estones que ell anul·lava el programa fornicari, estones que Leonard aprofitava per ensenyar-li paraules noves, per alliçonar-la sobre situacions rutinàries, per esperonar-la a iniciar una conversa. Entre ells cada cop hi havia més paraules i menys sexe.

Leda va marxar un dimecres qualsevol. El va deixar per anar-se'n amb un robot de cuina armat amb un formidable braç mecànic que la satisfeia sexualment d'una forma superlativa, a més de muntar la nata a punt de neu en qüestió de segons.