Em pregunto què fer-ne, de tota aquesta xafogor. De l'excés de graus centígrads que intentem espolsar-nos del cos, dels termòmetres exhausts i vençuts, de les nits de finestres obertes amb el son que penja del bri d'una promesa d'aire fresc. "Ven a la escuela de calor", que deia Radio Futura. Doncs que algú m'ensenyi a entendre l'estiu. A tolerar la calitja. A passar desapercebuda entre mirades d'ulleres fosques, barrets de palla, peus nus i tires de sandàlia, espatlles brunes i brillants. A seguir les petjades de sol, a trobar el rastre de la sorra a les onades, a identificar el regust de juliol i agost a tots els gelats. A trobar-te a tu al final de tots els regalims de síndria i de sal.
dimarts
diumenge
pausasycomas
El tiempo todo lo cura. El tiempo, ¿todo locura?
Preguntas, afirmaciones. La importancia de una coma. Pausas, entonaciones. Hoy no tengo ganas de hacerme preguntas. Sólo tengo ganas de dejar pasar el tiempo y que los sesenta minutos de todas las horas me acaricien la piel para decirme adiós.
Preguntas, afirmaciones. La importancia de una coma. Pausas, entonaciones. Hoy no tengo ganas de hacerme preguntas. Sólo tengo ganas de dejar pasar el tiempo y que los sesenta minutos de todas las horas me acaricien la piel para decirme adiós.
dijous
sí a todo
De nou aquesta rutina amanida amb ovoalbúmina i fluoxetina. Cansada d'aquest mal que em barrina i em forada algun punt indeterminat entre el fetge i el ronyó, m'arrepapo en el seient d'aquest tren que em duu a tota velocitat cap a l'inici de la cursa d'aquest dijous, que em fa ganyotes disfressat de dilluns. Intento concentrar-me en els Relatos reales de Javier Cercas però en Robert Smith reclama la meva atenció amb els seus crits d'etern adolescent. Crits estúpids i aguts que desperten tot de perquès que dormien en algun punt indeterminat del meu cervell. Per què The Cure. Per què ara, de sobte, aquell concert de la Mercè a la Plaça del Rei. Per què Canimas, per què Jonah Smith, per què Puntí. Per què tu. Per què El quadern gris. Per què dijous paella. Per què tastets de vi. Per què una cervesa fresca. Per què tots els poemes. Per què escriure a rampells. Per què no? Jo dic que sí. Sí a tot.
divendres
carrers i voreres
M'he descuidat de repassar les costures del cos, mal embastat amb pedaços de llençol, pijama i malson, i em vaig vessant per aquest asfalt calent a cada pas. Líquida i consonant, se m'evaporen els desitjos, se'm liqüen les realitats. Residu, solatge de mi mateixa, continuo avançant per aquest divendres tot buscant la cara amable dels carrers amb la complicitat de les voreres.
dijous
dimecres
antihistamínic
et llegiré, entre els llavis,
l'última paraula.
no sé qui la dirà.
però sé que junts
conjugarem
el verb impossible.
Anna Montero, Serenitat de cercles
Competició de mòbils i flamenc. De tons de música i volums de veu. Competició de botons de camisa descordats, de quantitat de pèl al pit, d'alè d'allioli i vi barat. Els mots d'Anna Montero i Eduardo Galeano floreixen en els seus respectius jardins de paper. Pol·len de poema contra el garrulisme que fereix el matí dels FGC. Atxim.
divendres
la densitat del desig
Hi ha nits que són estrips de negre sobre vermell; vici, víscera, sexe, saliva, teixit. Són territori de carn oferta, de cames obertes, de sal arreu del llit. Ocasions perfectes per apagar el llum, encendre el cos i deixar-lo consumir. Hi ha nits que, després de la batalla, fem balanç de pèrdues i guanys i intentem comptar les empremtes que hi ha per cada metre quadrat de pell. Per establir -inútilment- la densitat del desig.
dimarts
desastre
No escric res: són les paraules les que m'escriuen. Sóc una mica participi, una mica adjectiu; el cor, de feltre farcit de borra i pronoms possessius. Sóc palíndrom, prosa poètica; paràgraf inconnex, errada ortogràfica. A les mans, hi duc manats d'articles determinats i de versos sense poema relligats amb nusos mariners. No escric res perquè sembla que res en mi tingui significat. Excepte els mots que m'escriuen i em descriuen. Desastre. Dona. Mare. Filla. Amant.
diumenge
too much death
Cansada de tanta mort, he naufragat en un cap de setmana i tu em subjectes pels turmells al fons d'aquest mar d'onades de cotó. Regala'm més temps embolicat amb bombolles de plata. No em deixis pujar a la superfície: dilluns amenaça amb tempesta i maregassa.