an ↔ na

Be still my beating heart It would be better to be cool
Sting, Nothing like the sun

Batec, tam-tam. Pluja timbal. Aurícula, ventricle. Metrònom, compàs. Qui tiba d'aquest fil invisible que, cosit a la comissura dels llavis, t'obliga a somriure a cada pas? Fes callar la veu efervescent de l'eufòria. Pessiga-la, fes-la miques. Aigualeix la felicitat. Que els dits no treguin a ballar les paraules al ritme de la sang. Stop before you start. Be still my beating heart.

Ofegar les penes en versos i paraules. Emborratxar-se de poesia. Alcohòlic de sentiments, al cor se l'ha de combatre amb les seves pròpies armes.

T'escric en do menor, en sintonia amb l'aldarull de la plaça. La vida és soroll, una mica crit de vegades, i és per això que, ara que obro la finestra perquè la nit entri fins al meu llit, em sento una mica morir quan aguanto la respiració fins a la propera campanada. I t'escric en la gamma del gris, en escala de color, en volta de baldufa i punt volat d'ela geminada mentre sopo un altre capítol de mi mateixa, amb les mateixes paraules que el dia anterior però escrites d'una altra manera. Perquè em reinvento tot fent rodolar les lletres matí avall i, quan arriba la tarda, ja sóc una altra que sona distint, que es pronuncia diferent i que es prepara per al silenci dels carrers, en clau d'anagrama.

Aquest saber-te

sense por a perdre't

té regust d'equilibri.


Perquè ja ho hem perdut tot.

Poques paraules s'han vessat sobre mi. Quan l'amor era el plat principal del menú de cada dia, algun pensament espars traduït amb mots ben relligats, sí. Ara que la solitud s'ha instal·lat en aquest metre setanta-dos, ara que ningú reclama aquest cos que esdevé model ocasional de roba talla trenta-vuit slim fit, la vida em diu, amb aquesta fina ironia que gasta, que el vestit de musa -sí, aquell vestit tan bonic- no m'escau.

M'escric el cos en negreta perquè el trobin els monòlegs de la matinada entre el soroll blanc dels llençols. Llegeix-me en veu baixa fins que surti el sol.

Els noms viuen a les veus vides simultànies de diferents tonalitats.

Ara mateix podria fer com Joan Barril i parlar sobre l'amor i les seves varietats, però no. Ara mateix només em ve de gust recordar aquell amor que no tens però que és a tot arreu, omnipresent. L'amor que cou, que forada però que alhora tapa tots els forats. L'amor que t'acarona el cor o que et punxa quan el palpes arrecerat al fons de la butxaca. I parlo d'aquell sentiment indefinit que et fa somriure quan trobes una nota d'algú especial esperant-te al parabrisa del cotxe. D'aquella escalfor que se't desborda per dins quan, a contrallum, el camí cap a casa et descobreix al vidre l'empremta de les seves mans. Podria parlar de l'amor que no tinc, però no. Ara mateix només em ve de gust recordar la part d'ell que no fa mal.

Avui he decidit ofegar les falses expectatives al cafè amb llet, i domesticar la poca impaciència que em queda a la sang per cavalcar a través del paisatge de les hores amb una calma planera. I faré callar aquest cor infantil i innocent amb les raons de la raó. Perquè l'edat ja no ens dóna permís per il·lusionar-nos. Perquè l'experiència ens diu que somiar despert, a curt termini, acaba fent mal. Avui he decidit assaborir la soledat com si fos una cirera ben dolça i vermella. I deixar de fer el ridícul.

L'amor no correspost acaba perdent l'esperança, i la lletra 'a'. Mor.

Em pregunto cap a on vaig sense oblidar d'on vinc. I aquest viatge cap a enlloc de vegades em fa pensar-te desig entre les cames, llengua de foc i flama que em fibla. I és bonic imaginar-te encès en paraules, en present intens mentre esclatem entre els matisos d'un vermell vi, l'un en l'altre. T'enyoro el camí de les mans.

La teva veu a totes les estacions de tren.
I la urgència dels meus dits,
dibuixant-te el cos sobre el bitllet
gastat d'un record. L'amor, mal escrit,
s'endú les lletres del teu nom com a equipatge.

Encén-me el llum
de l'alegria,
que he de somriure
i no hi veig.
Antonina Canyelles, Piercing

Amb un grapat de paraules em construeixo un miratge d'aigua i palmeres que roman intacte fins que el silenci li desdibuixa els fonaments. La nit torna a alçar el desert i, amb ell, la set i el dubte. Veure't, no beure't. Sorra als ulls, sal a la boca. I dic dunes, barricades, fronteres. I escric viure-exili, asil polític al país dels miralls. Sóc feta de fragments de vidre que encara bateguen per tu en clau de trencadís.

Intento mesurar la distància que hi ha entre un 'sí' i un 'no'. L'interval de silencis, els centímetres de dubte, els decibels del crit. I, tot prenent mides a la reticència, m'he adonat que, en l'espai que hi ha entre un 'sí' i un 'no', també hi ha lloc per a un 'potser'.

Per (a) què escriure? Que contestin tots aquests intents inútils d'erigir-me en poeta.

Tinc el bon temps repartit entre els calaixos del dormitori, rebregat pel pes de la llana de l'hivern. És l'hora en punt de la pell bruna, d'aquest viure en espiral dels mosquits que vigilen el trànsit del riu. Però no sento els xiscles del vermell, la crida de les cireres. Aquest cos ja fa temps que va deixar de ser una festa, i duc massa blues a la sang.

M'he conjugat en el present del verb se promener i m'he precipitat en tu, sense voler, en el teu record d'avingudes amples i capvespres sense baranes. Per a què serveixen els mapes quan ja estàs perdut i no tens ganes de trobar-te?

Em pregunto si encabir moments rodons dins d'una vida quadriculada i guanyar la partida als errors seria una aproximació de la felicitat.

Seuen i parlen dels homes que han perdut per sentir-los intensament, altre cop, a cada milímetre de la llengua. Per alleujar la tensió que la seva presència acumula en el silenci mentre els obvien. I els fan i els desfan en paraules, en gestos, en mirades lànguides, en rialles tristes. En avions i vaixells de paper de trajectes efímers en tardes de diumenge. Són dones joves que es mostren les empremtes que ells van deixar al seu interior, encara toves i fresques, malgrat estar fetes d'argila cuita.

L'enyor és un record que no es deixa rentar la cara per treure-li la pena.

He cosit calfreds a la roba d'abric, com si fossin botons, per no perdre la tremolor de fulla dels primers cops. He cosit calfreds al cos, com si fossin gafets, allà a la línia de foc on acaba l'espatlla i comença l'esquena, al costat del desig infantil d'ensenyar-te els meus llibres, les meves joguines, les meves coses per fer-les teves. I he cosit un petó adolescent a totes aquestes ganes de besar-te, sense didal i amb puntades maldestres. Ho he cosit tot, ara que la innocència se'ns escapa pels traus d'una edat ja massa ben cordada, sense aturar-se a mirar enrere.

Dóna'm un motiu per dir-te i treure't de dins
a estones. Per fer-te nom, tal vegada adjectiu
o verb de pell elàstica, i barrejar-te en un vers
de cos i aire per donar-li moviment.

Dóna'm un motiu per dir-te, per assaborir altre cop
el regust que em deixes, dolç, a la saliva
quan et pronuncio i et trenques, i els mots
em vessen dins la boca. Dóna'm. Dona. Do.

Un viatge comença quan comences a pensar amb qui voldries fer-lo. Amb qui t'agradaria despertar-te, en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió. Fa uns anys vam començar un viatge que anava des del sofà de casa fins a la Gare d'Austerlitz. Però un viatge no s'acaba quan tornes, sinó quan ja no tornem alhora.
Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes

T'imagino travessant la setmana, els dies numerats, les hores alfabètiques a bord d'un vaixell fet de tovallons de paper. Desconec quan arribaràs a port, a l'altra banda de la taula, i si voldràs ancorar en mi durant l'estona plàcida que ens brinden unes quantes copes de vi. Llencem per la borda les paraules que caben en una, dues converses. Intuïm-nos el principi dels dits, el final de la pell, els poemes d'aigua dolça. I torna a salpar, mariner.

Escudar la mirada rere la càmera i sortir a buscar-me allà on batega la pedra i esclata la flor. Tornar als indrets que vam deixar orfes de nosaltres. Reprendre el trajecte abandonat, aprendre a caminar de nou, solitària, i trepitjar la por. Dins meu ja no hi queda lloc per als perquès. Perquè no.

Versos com catedrals. Com habitacions amb vistes al mar. Paraules d'accents ben oberts com finestres, per deixar passar la brisa d'una veu rònega que clava les ungles al guix de les parets. Ecos eixuts, polsim d'escuma blanca. Hi ha mots que no es deixen arrossegar per la marea del vent.

Tot cercant trucs de màgia per empènyer la imaginació cap als contes de fades, els poemes se'm desfan a les mans, entre dits i pàgines. En el magnetisme del blanc-neu del paper. Temptada de fer-me desaparèixer, en un darrer intent faig volar coloms, florir les paraules. Perquè potser val la pena trobar-nos a faltar en les estones obliqües, a les acaballes del dia. Quan deixem de ser paral·lels.

El cor avança tot fent salts dins del pit d'aquest dilluns acolorit amb un somriure d'aquarel·la. Les paraules caminen de puntetes entre records antics i camps esquitxats de roselles. Sento la remor de la llum, la lenta metamorfosi de les dunes. Com es mou el desert, sempre en trànsit, to nowhere. Sento el xivarri silenciós de les lletres que s'ordenen, l'inici aspre del mot, el seu bes a l'orella. La qüestió que solca l'aire. Are your fingers whispering my name?

Surt un sol tímid, fràgil, com de porcellana, i una llum lletosa, aigualida, blanca, s'escola entre les escletxes de la persiana. Als peus del llit, els somnis esbocinats després d'una nit trencada en un miler de crits. Vas venir per quedar-te, per reconquerir altre cop el territori d'aquest cos que ja no creu en si mateix. I vas establir noves fronteres sobre la pell, amb un fil tènue de saliva i bes, mentre jugaves amb el plaer, com un caramel, a la teva llengua. Ets el país on vaig tornar a néixer, alhora una pàtria que no em pertany. Ets refugi de lladres de llunes amb tot el desig esquerdat.

Quants dissabtes calen per acabar
de fer net. Calendaris sencers per
arrencar del tot el solatge que
va deixar l'amor al fons del got
que usàvem per calmar aquesta set.

Amb el vidre altra vegada ben clar
i transparent, l'ànima de nou tibant,
assedegada, digues si el cor es veu
amb cor de tornar a embrutar-se les
parets. Digues-me si sóc prou valent.

Quan escrius cartes a la felicitat, corres el perill que et contesti. I dubtes si les teves papallones, amb ales de vidre prim i trèmul, encara recordaran com era allò de volar si les aboques al caire de l'abisme.

Set de gana. Fam de conversa. Mastegar paraules. Beure't els llavis sencers, a poc a poc. A tastets. Mentre em parles. El desig, xiuxiueig. Aire.

Dies iguals, fotocopiats, de cromo repetit que ningú te'l vol canviar. Dies que condueixen la vida fins a una rotonda que dóna un sentit antihorari a tot plegat. I el temps esdevé circumferència, roundabout. I voltes i gires amb la ment en stand-by. Perquè saps que, tard o d'hora, trobaràs el senyal que indica la sortida cap als dies de línies rectes. Som amants de cos antic i pell d'asfalt, llaurats de rond-points i de dreceres.

I nevarà a les valls d'aquest juliol inventat quan tibem del cordill de l'equador que cenyeix la cintura de les baldufes. Anticiclons, huracans, isòbares que abracen mapes de fusta. Serradures de calendaris en blanc. Mons a mida que ballen i giren mentre nosaltres respirem, conspirem, esperem la darrera volta d'aquest viure en espiral per tornar a agafar embranzida. I llavors plourà al desert d'aquest gener de mentida quan tibem, altre cop, del cordill de l'equador que cenyeix la cintura de les baldufes. Jugues?

La mirada se m'escapa per la finestra, vola i s'atura a descansar sobre el fil de l'horitzó. El vent em gronxa els mots mentre contemplo com el matí es desfila, malferit, en rierols de roselles que davallen pel retall de prat que s'escola entre els xiprers. L'exèrcit floral vestit de vermell sang (a)taca el gris d'aquest dia ensopit, un dilluns de cel malaltís que no es deixa abraçar pels matisos del verd espurnejat de groc ginesta. Reprendre el vol, agafar alçada per admirar aquesta batalla de colors, sense por. Avui el sol és treva, bandera blanca, una anècdota. I jo, un ícar de pupil·la fosca, plomes-pestanya, ales-parpella.

Desordenem els sentiments per ordre d'intensitat alfabètica. L'amor és un caos ben dolç que ens convida a perdre'ns en algun lloc entre l'a i la zeta. Desa/prèn-me.