dilluns

nowhere

El cor avança tot fent salts dins del pit d'aquest dilluns acolorit amb un somriure d'aquarel·la. Les paraules caminen de puntetes entre records antics i camps esquitxats de roselles. Sento la remor de la llum, la lenta metamorfosi de les dunes. Com es mou el desert, sempre en trànsit, to nowhere. Sento el xivarri silenciós de les lletres que s'ordenen, l'inici aspre del mot, el seu bes a l'orella. La qüestió que solca l'aire. Are your fingers whispering my name?

7 missatges al contestador:

paui ha dit...

la imatge dels fingers whispering té moltíssima força

anna g. ha dit...

gràcies, paui. el mèrit és dels propis dits: han estat ells els que m'ho han xiuxiuejat així ;)

paui ha dit...

virtuosos, llavors, els teus dits

Sr. Tinc ha dit...

si els teus dits et xiuxiuegen, senyal que ja vas de cara al camí selecte dels escriptors notables: ai!, si a mi m'ho fessin els meus ditets! :-)

anna g. ha dit...

Sr. Tinc, tant de bo l'escolti el déu dels escriptors notables. a mi em cal un miracle :)

viatger immòbil ha dit...

Com es mou el desert, sempre en trànsit, to nowhere.

Em lleves les paraules Anna per al següent poema. Si això no és prou..

És preciós tot el que escrius.

anna g. ha dit...

això no m'ho perdonaria mai, viatger. que creixin les paraules entre les cossinogues, que també són molt boniques :)

Publica un comentari a l'entrada