El cor avança tot fent salts dins del pit d'aquest dilluns acolorit amb un somriure d'aquarel·la. Les paraules caminen de puntetes entre records antics i camps esquitxats de roselles. Sento la remor de la llum, la lenta metamorfosi de les dunes. Com es mou el desert, sempre en trànsit, to nowhere. Sento el xivarri silenciós de les lletres que s'ordenen, l'inici aspre del mot, el seu bes a l'orella. La qüestió que solca l'aire. Are your fingers whispering my name?
la imatge dels fingers whispering té moltíssima força
ResponEliminagràcies, paui. el mèrit és dels propis dits: han estat ells els que m'ho han xiuxiuejat així ;)
ResponEliminavirtuosos, llavors, els teus dits
ResponEliminasi els teus dits et xiuxiuegen, senyal que ja vas de cara al camí selecte dels escriptors notables: ai!, si a mi m'ho fessin els meus ditets! :-)
ResponEliminaSr. Tinc, tant de bo l'escolti el déu dels escriptors notables. a mi em cal un miracle :)
ResponEliminaaixò no m'ho perdonaria mai, viatger. que creixin les paraules entre les cossinogues, que també són molt boniques :)
ResponElimina