Tot cercant trucs de màgia per empènyer la imaginació cap als contes de fades, els poemes se'm desfan a les mans, entre dits i pàgines. En el magnetisme del blanc-neu del paper. Temptada de fer-me desaparèixer, en un darrer intent faig volar coloms, florir les paraules. Perquè potser val la pena trobar-nos a faltar en les estones obliqües, a les acaballes del dia. Quan deixem de ser paral·lels.
Vigili que jo vaif fer un dia un poema i a la darrera estrofa em vaig perdre: a casa, encara em busquen... :-)
ResponEliminaSr. Tinc, jo sempre el trobo darrere d'un somriure :)
ResponEliminaviatger, sí que canten. amb els braços ben estesos, amunt. i ben alt :)