estones obliqües

Tot cercant trucs de màgia per empènyer la imaginació cap als contes de fades, els poemes se'm desfan a les mans, entre dits i pàgines. En el magnetisme del blanc-neu del paper. Temptada de fer-me desaparèixer, en un darrer intent faig volar coloms, florir les paraules. Perquè potser val la pena trobar-nos a faltar en les estones obliqües, a les acaballes del dia. Quan deixem de ser paral·lels.

Comentaris

  1. Vigili que jo vaif fer un dia un poema i a la darrera estrofa em vaig perdre: a casa, encara em busquen... :-)

    ResponElimina
  2. Mentres no se't desfacen les mans, podrem estar tranquils. Les estones obliqües canten (V)ictòria, doncs?

    ResponElimina
  3. Sr. Tinc, jo sempre el trobo darrere d'un somriure :)

    viatger, sí que canten. amb els braços ben estesos, amunt. i ben alt :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars