dimarts

estones obliqües

Tot cercant trucs de màgia per empènyer la imaginació cap als contes de fades, els poemes se'm desfan a les mans, entre dits i pàgines. En el magnetisme del blanc-neu del paper. Temptada de fer-me desaparèixer, en un darrer intent faig volar coloms, florir les paraules. Perquè potser val la pena trobar-nos a faltar en les estones obliqües, a les acaballes del dia. Quan deixem de ser paral·lels.

3 missatges al contestador:

Sr. Tinc ha dit...

Vigili que jo vaif fer un dia un poema i a la darrera estrofa em vaig perdre: a casa, encara em busquen... :-)

viatger immòbil ha dit...

Mentres no se't desfacen les mans, podrem estar tranquils. Les estones obliqües canten (V)ictòria, doncs?

anna g. ha dit...

Sr. Tinc, jo sempre el trobo darrere d'un somriure :)

viatger, sí que canten. amb els braços ben estesos, amunt. i ben alt :)

Publica un comentari a l'entrada