Amb un grapat de paraules em construeixo un miratge d'aigua i palmeres que roman intacte fins que el silenci li desdibuixa els fonaments. La nit torna a alçar el desert i, amb ell, la set i el dubte. Veure't, no beure't. Sorra als ulls, sal a la boca. I dic dunes, barricades, fronteres. I escric viure-exili, asil polític al país dels miralls. Sóc feta de fragments de vidre que encara bateguen per tu en clau de trencadís.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada