Avui he decidit ofegar les falses expectatives al cafè amb llet, i domesticar la poca impaciència que em queda a la sang per cavalcar a través del paisatge de les hores amb una calma planera. I faré callar aquest cor infantil i innocent amb les raons de la raó. Perquè l'edat ja no ens dóna permís per il·lusionar-nos. Perquè l'experiència ens diu que somiar despert, a curt termini, acaba fent mal. Avui he decidit assaborir la soledat com si fos una cirera ben dolça i vermella. I deixar de fer el ridícul.
Vigila perquè de tant en tant, entre tanta cirera solta, te'n trobes alguna que va aparellada! :)
ResponEliminaEm preocupes. De vegades em sembla que escrius el que hauria d'escriure jo, però no només això, sinó el dia que ho hauria d'escriure jo. Després penso que és només allò de la hipocondria emocional, que escrius coses i jo penso que s'assembla al que em passa a mi. Bé, contestaré com si realment el que et passa a tu és el que em passa a mi. Compto que devem tenir una edat similar, més o menys, i t'asseguro que sóc capaç d'il·lusionar-me amb una facilitat que espanta. Tant, que em foto patacades dia sí, dia també. Però si no podem il·lusionar-nos, què ens queda? Somniar despert fa mal, i tant, com la claves. Però si no tenim això... uf. La vida seria molt més difícil. No sé si compensa, però més val tenir moments d'eufòria, encara que després tornem a caura, qeu viure una vida monòtona i anodina. No ho sé, quan em passa això em sento fatal. Quan trobo motius per il·lusionar-me, tot i la patacada que ve després, doncs almenys passo dies bons.
ResponEliminaMira, no sé, al final acabo parlant més aquí que a casa meva. Aquests dies m'he il·lusionat i he caigut, sense cap mena de motiu ni per alguna cosa ni per l'altra. Qui m'entengui, que em compri. Però tinc l'estranya esperança de que la il·lusió un bon dia es convertirà en realitat, i tinc ganes de viure en aquesta realitat.
Som una mica repetitiva però no sé què dir (???). Em fascinen aquests trossets de vida que escrius. (de Mca)
ResponEliminaMolt bona aquesta, Joanaina :)
ResponEliminaXeXu, què dir-te? Que sí, tens raó. Malgrat mentalitzar-se, prevenir-se davant el dolor, sempre acabem il·lusionant-nos i fent-nos mal. I que, sense tot això, la vida seria una merda, parlant clar. Afegir, doncs, que m'agraden els teus comentaris i proposar-te un repte: t'aventures a dir una xifra pel que fa a la meva edat? :)
anònima, m'encanta que siguis repetitiva :)
Jo em pensava que a les senyoretes no us agradava que es digui la vostra edat. Però si ho preguntes, tinc la impressió que has de rondar la trentena llarga. La veritat és que no sé en què em baso, però penso que en poden ser uns 35. Si te'n poso gaires més perdona, però m'agrada el que expliques i com ho expliques, i per això penso que pots tenir aquesta edat. I si te'n trec, doncs millor, no?
ResponEliminaJo no tinc problemes amb l'edat. Mira, l'any vinent faig els 40... així que gràcies per posar-me'n de menys :)
ResponEliminaBah! No m'he equivocat de tant, no? I estadísticament podem dir que som de la mateixa lleva, dona.
ResponElimina