Que cada cop costa més mastegar aquesta vida de carn salada i dura. Assaborim i celebrem, doncs, l'àpat en què la fortuna, compassiva, ens ofereix un tast de cel perquè se'ns desfaci a la boca.
Desnones dèries com aquell que espolsa l'arbre perquè creixi un hivern en el buit que deixa el verd. I, en aquest desfici de fer net, endreces un altre estiu que no t'ha abraçat gaire -o ets tu qui potser no s'ha deixat estimar prou? De sobte, inventari de freds a la memòria. Aquell de branca nua que arrela fàcilment a la pell, i t'obliga a cercar una primavera urgent en el cos de l'amant amb un gest que imagina tot d'ocells que tornen dels tròpics. O el fred d'olor de neu que duu el vent que bufa des del país dels teus trenta anys. El calfred que provoca el desig a deshora. I penses que potser sí que hi ha estius amables que t'abracen prou fort perquè no acaben mai de marxar del tot. Perquè tornen dels tròpics quan els invoques amb un gest suau sota el llençol i, enmig d'un hivern, ens recorden que el fred també crema.
La tarda juga a incendiar
el blanc decadent d'un pany de paret.
I tu, maldestra,
intentes imitar-la sobre el paper
amb mots que no s'inflamen.
De vegades ets tot de llumins molls;
de vegades, la possibilitat d'un foc
que viu dins d'una capsa.
La bellesa, sovint esquerpa,
no deixa compartir la llum d'una horabaixa.
Aquesta ànsia d'ésser
que reafirma la idea de cos,
caos, cau, matèria.
Ser tija, arbre, fulla, tronc,
estendre la pell al sol dels dies
i esventar el verd com a bandera
d'aquesta pàtria petita que som.
Inventar dèries vegetals
de tacte d'herba al paladar,
clorofíl·lies.
Saber-nos rics en saba nova,
contrabandistes de vida
en els límits de la foscor.
I que sovint no hi hagi prou nit
per processar tanta llum.