La fusta de la teva veu,

l'heura de les teves mans

com a origen de tots els boscos 

que habiten els meus dies. 

Tu com a llar, aliment, 

matèria primera, 

oxigen.

Que cada cop costa més mastegar aquesta vida de carn salada i dura. Assaborim i celebrem, doncs, l'àpat en què la fortuna, compassiva, ens ofereix un tast de cel perquè se'ns desfaci a la boca.

La tarda juga a incendiar

el blanc decadent d'un pany de paret.

I tu, maldestra, 

intentes imitar-la sobre el paper 

amb mots que no s'inflamen.

De vegades ets tot de llumins molls;

de vegades, la possibilitat d'un foc 

que viu dins d'una capsa.

La bellesa, sovint esquerpa,

no deixa compartir la llum d'una horabaixa.

Aquesta ànsia d'ésser 

que reafirma la idea de cos, 

caos, cau, matèria. 

Ser tija, arbre, fulla, tronc, 

estendre la pell al sol dels dies

i esventar el verd com a bandera 

d'aquesta pàtria petita que som.

Inventar dèries vegetals

de tacte d'herba al paladar,

                                         clorofíl·lies.

Saber-nos rics en saba nova,

contrabandistes de vida

en els límits de la foscor. 

I que sovint no hi hagi prou nit 

per processar tanta llum.