Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2010

fill in the gaps

No n'hi ha prou amb omplir els espais en blanc tot fent servir les paraules correctes: el buit continua allà, esperant-te. Sols puc anar colrant aquesta pell tot llegint-te els mots, desafiant-ne la fulla esmolada, equilibrant-me. Et vull i et defujo a parts iguals.

llunyania

T'he vist a una distància de quatre-cents poemes.
Des d'aquell temps remot que vivies en mi
s'han succeït allaus de futur desgelat.
Hem esdevingut rastres, runes, abocadors.

Amadeu Vidal i Bonafont, Les hores salvades

pedres

Vaig decidir viure mirada enrere. En la conjunció peculiar de la mala sort i la sal, la superstició i l'espatlla esquerra. Però em llenço endavant com les pedres, tot trencant els miralls i foragitant gats negres. Potser, en el gest d'ensopegar amb mi mateixa, hi ha quelcom de segona oportunitat.

oceànica

Amniòtica i asèptica, neixo dins d'un glop de mar dolç per nedar-te, altre cop, aquest cos de nàufrag. Pacífica, índica i atlàntica, amb el cor trencat d'oceans i l'amor vessat d'aigua, t'esperaré a l'illa del tresor, vestida de blaus i sorra de platja.

sense metrònom

Fes callar el metrònom. Idolatra'm les corbes, tiba de les cordes, arrenca'm el do de la veu. Fes-me riure el cos. L'amor, en clau de sol. O amb tots els colors del pentagrama.

erma

Dona sense llavors,
ja només bressoles mots
al ritme
que et dicta el cor.
Erma,
incompleta,
ni tan sols
el gest
ni la cançó
et fan sentir poeta.

spiderman

Doneu-me fil i agulla. Mans destres, petons de mentida i uns ulls que no miren. Avançar és anar embastant estels petits a la nit del cos, encara vestit de dol i de tempesta. Cosir la boca de poemes i cançons que t'escupen amor a cada tornada, paraules com dards. M'he cansat d'esperar-te al centre d'aquesta diana de teranyina.

en sentit contrari

Trobar-nos en la pausa vermella d'un semàfor, en la solitud dels pensaments que neixen dins l'espai reduït d'un cotxe. Després de tant de temps avançant plegats per la mateixa via, coincidim durant un instant cadascun al volant de la seva pròpia vida, tot conduint en sentit contrari. Ironia. 
Ahir em vas atropellar la mirada.

boira

Sortir al carrer i trobar que la nit ha deixat una bugada de núvols estesa. La llum dels fanals, cansada, feixuga, intenta fer-se un lloc entre els llençols de vapor d'aigua mentre caminem cap a l'escola, tot jugant a provar d'agafar aquest tel que cobreix l'aire amb les mans. Miro amunt: el sol comença a aplegar agulles d'estendre, i a recollir el cotó fluix de què estan fets els somnis que no es deixen tocar. Ens acomiadem de la boira i de la humitat. Lluny sona un timbre, el tret de sortida de la cursa de les classes. Corre, que fem tard.

vermell retolador

He corregit el sentiment sobre el paper tantes vegades que ha esdevingut vermell retolador. Del negre tinta dol, no en queda res més que un toc de màscara a les pestanyes d'aquests ulls que ja no sabran mirar-te si et tinc a prop.

envase retornable

Lleganyes a les neurones. Artrosi als ulls. Rentar la cara als dies sense suc ni bruc. Abandonar-se a la contemplació del moviment dels dits, fugir dels mecanismes dels rellotges de sol. Precipitar-se cap al pou on esperen les nits, afamades, perquè em devorin els malsons i reconstruir-me, altre cop, amb les engrunes de la matinada. Començar de nou. Lleganyes a les neurones. Artrosi als ulls. Que em retornin els diners dels envasos de totes les hores que ens hem begut, a galet, mentre fèiem veure que ens estimàvem.

de dins

Voler arrencar-te de dins
és un massa tard:
massa anys,
massa arrel.
Entortolligat al meu jo
més íntim,
a aquest desig primer,
a l'inici,
som un sol mot
de pronúncia tendra
i alhora difícil.
Arrencar-te de dins
seria silenci.
Renúncia.
Desfici.

xiclet

Davant d'una finestra sense paisatge, esperant no-sé-ben-bé-què, respirant vides que semblen paral·leles per no viure ni veure la meva, obliqua perdudament enamorada dels angles rectes i incompletament feliç, mastego guions de telenovel·la. Com si fossin xiclet.

cabrel

Damunt la taula de la cuina, el sentiment ben obert, com el diari del matí, per la plana de les necrològiques. Je l'aime à mourir.

nits de veu metàl·lica

La tarda, closa entre baranes. El sol que cau vesteix la plaça amb un pijama de ratlles. És hora de recollir les ombres esteses, els jocs i els crits, nens i mestresses, xerrameca i mainada, i de preparar la casa per a l'arribada del fred. Vidre i persiana. Fusta a la llar, olor de resina cremada. Silenci esmolat, de tall net. La nit de veu metàl·lica, de llum argent i petja solitària es passeja pel vessant de les teulades.

neu de febrer

Buscar la feminitat perduda a les revistes de moda. Les ganes de riure, a les pel·lícules. La primavera, al fons de l'armari. Els versos més tristos, a la mirada dels miralls. Emplenar-se i buidar-se ràpidament, com un paner amb neu de febrer. Mudança contínua, trànsit intens; res resta quiet, només el solatge dels anys. Tot escapa pels forats dels panys amb què vaig tancar el cos. Perquè no hi torni a entrar ningú a desendreçar els calaixos de l'oblit.

la memòria dels peixos

M'extravio pels meus passadissos, com la nena petita que es perd al supermercat, per trobar-me -pams de llum més lluny, hores de pell més tard- al cantó més feréstec del cos, acompanyada d'una absència que es respira amb les mans. Desaprendre l'idioma del desig, mossegar la llengua de tots els besos. Qui pogués tenir la memòria dels peixos.

els noms del mar

Pregunta-ho als ulls. Només ells ho saben, només ells t'ho diran. Quants rius anònims han anat a desembocar a aquest mar amb nom i cognoms, quants? Ara que sembla que ja està tot plorat, què importen el cabal i la intensitat de la sal quan el mar on naufragaves no apareix als mapes.

ariadna fa volar estels

Descabdellar-te d'aquest laberint de sentiment clar i pensament confús. He descobert que et puc fer volar per aquest cel rentat de matí: deixo anar més fil i t'enlaires, com un estel, blau amunt. Lluny de deserts i minotaures.

màxima

No començar res que no puguis mantenir. Limita't, doncs, a desitjar. És una mica frustrant i intangible però, d'altra banda, és gratis. I no té efectes secundaris.

educación vi(t)al

Aparcar la vida en zona blava en doble fila o al voral de la carretera. Càrrega i descàrrega sobre la vorera d'etcèteres, parèntesis i interrogants. I punts suspensius que cauen a l'asfalt que escapen carrer avall...
Amb l'enunciat suspès a l'aire, se separen: punt i seguit. punt i apart.
punt i final.

didascàlics antisil·logismes

Voldria escriure quelcom bonic. Podria dir-te que t'estimo, que ets l'últim tren nocturn, però això ja ho va cantar Eduard Canimas. Podria escriure que aquesta nit he sortit a passejar per les arestes d'un record esquerp i que, de tornada, m'he clavat una estella del teu nom. Que he enganyat aquest dolor petit, vocàlic i consonàntic tot comptant els mil·límetres de cicatriu que em separen d'antigues ferides mentre em desinfecto les mentides amb l'alcohol barat d'una festa de cotó fluix. Podria imitar Espriu, i inventar didascàlics antisil·logismes mentre jugo amb les nostres titelles a ser feliços a Sinera. Escriure quelcom bonic. Millor ho deixo per a un altre dia.

antecedents penals

Tots, en algun moment de la nostra vida, hem estat assassins de margarides.

funambulismes

Ni novaiorks ni polaroids ni gent moderna. Ni pell bruna sorra blanca carib ni estiu biquini formentera. No hi ha glamur en ser a l'atur i obrir llaunes de tonyina. Equilibris de funàmbul i neveres buides. Malgrat tenir una bona càmera, si la vida és grisa, tot surt de color gris a les fotografies.

i'm through with love

Voler esborrar-se dels mapes, tancar-se dins del bosc. I, a recer de bruixes i de llops, triar un bon record que durant una estona t'escalfi les mans i el cor. L'amor antic és un vi ara esbravat, el paradís perdut en una partida de cartes. Un passat que torna per no quedar-se encara que el rescatis de les golfes, li treguis el rovell i li retornis la brillantor. I'm through with love, cantes amb la cançó i et preguntes per quina maleïda raó, malgrat tot, continues estimant en blanc i negre. I mirant vells horitzons.

de nou, octubre

“El cel blau, rentat, s’ha presentat en la companyia d’uns blancs, lleugers, vaporosos, petits núvols errants. Les feines del dia s’han produït durant el matí, dins d’una llum forta i clara; a la tarda, han quedat com nimbats per una mòrbida, vaga, llum daurada. El pagès, arada en mà, ha fet la junta al pas de l’euga planturosa i mansa. Els ocells –les cuetes, els estornells– han dibuixat corbes fines, gracioses, al voltant de l’home i de l’animal. He sentit cruixir un carro en un camí carretal enfonsat. He vist passar un ramat al lluny, arrossegant un núvol de pols irisat. Els horitzons han tingut una claredat seca i precisa; les coses s’han dibuixat, en l’aire, amb una prodigiosa exactitud. Sobre el rectangle en pendent d’una vinya he vist com es movien, enfeinades, meravellosament precises, unes figuretes. Una verema tardana. Els raïms deuen ésser com panses. La tarda ha anat relliscant lentament, com una gota d’oli clar sobre un pla d’inclinació molt suau. Entre dues…