M'extravio pels meus passadissos, com la nena petita que es perd al supermercat, per trobar-me -pams de llum més lluny, hores de pell més tard- al cantó més feréstec del cos, acompanyada d'una absència que es respira amb les mans. Desaprendre l'idioma del desig, mossegar la llengua de tots els besos. Qui pogués tenir la memòria dels peixos.
m'oriento per les teves artèries, com el nen petit que aprèn a muntar en bicicleta, per fugir -peus de profunditat més aprop, litres de sang més aviat- de les venes més curtes del cos, sol però amb una presència que ofega i necrotitza els capcirons dels dits. aprendre la llengua de l'amor, llepar la mel de tots els cors. qui pogués tenir l'oblit dels elefants.
ResponEliminam'agrada com escrius! ja tens una seguidora més! :)
ResponElimina