pedres

Vaig decidir viure mirada enrere. En la conjunció peculiar de la mala sort i la sal, la superstició i l'espatlla esquerra. Però em llenço endavant com les pedres, tot trencant els miralls i foragitant gats negres. Potser, en el gest d'ensopegar amb mi mateixa, hi ha quelcom de segona oportunitat.  

Comentaris

  1. Segur, anna, segur. El camí sempre va endavant, encara que en algun moment miris el que has fet.

    ResponElimina
  2. com diria rodoreda, mirall trencat.

    ResponElimina
  3. sí, pere, i rectificar és de savis. i tirar la pedra i amagar la mà, de covards. un petó :)

    jo, de gran, vull trencar miralls com ho va fer la rodoreda, vinz :)

    ResponElimina
  4. Clar que sí!!!! Així n'aprenem un munt d'ensopegar. ;) Genial com sempre (de Mca)

    ResponElimina
  5. Tan poques ratlles i tantes referències i coses per dir. M'ho tornaré a llegir. Mentrestant aniré pensant referències a les pedres que tinc presents... Petó, guapíssima.

    ResponElimina
  6. anònima, hi ha pedres amb les quals voldries tornar a entrebancar-te, malgrat la seva duresa. digueu-me masoquista :)

    albert, davant aquesta manca d'espai, crec que ens devem una conversa tranquil·la i agradable al voltant d'un cafè o una cervesa. o, per fer-ho millor, un soparet i un bon vi. i gràcies per això de "guapíssima" :)

    ResponElimina
  7. jajajaja!!! Arare, ja m'has tornat a fer riure! gràcies :)

    ResponElimina
  8. Tirar endavant i ensopegar, si no fos així la vida seria molt aburrida i possiblement buida. Mirem enrera per recordar el seu sabor i disfrutar o patir el present.

    ResponElimina
  9. i per intentar (re)construir el propi futur, Ferran. benvingut :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars