dijous

pedres

Vaig decidir viure mirada enrere. En la conjunció peculiar de la mala sort i la sal, la superstició i l'espatlla esquerra. Però em llenço endavant com les pedres, tot trencant els miralls i foragitant gats negres. Potser, en el gest d'ensopegar amb mi mateixa, hi ha quelcom de segona oportunitat.  
Share:

10 comentaris:

  1. Segur, anna, segur. El camí sempre va endavant, encara que en algun moment miris el que has fet.

    ResponElimina
  2. com diria rodoreda, mirall trencat.

    ResponElimina
  3. sí, pere, i rectificar és de savis. i tirar la pedra i amagar la mà, de covards. un petó :)

    jo, de gran, vull trencar miralls com ho va fer la rodoreda, vinz :)

    ResponElimina
  4. Clar que sí!!!! Així n'aprenem un munt d'ensopegar. ;) Genial com sempre (de Mca)

    ResponElimina
  5. Tan poques ratlles i tantes referències i coses per dir. M'ho tornaré a llegir. Mentrestant aniré pensant referències a les pedres que tinc presents... Petó, guapíssima.

    ResponElimina
  6. anònima, hi ha pedres amb les quals voldries tornar a entrebancar-te, malgrat la seva duresa. digueu-me masoquista :)

    albert, davant aquesta manca d'espai, crec que ens devem una conversa tranquil·la i agradable al voltant d'un cafè o una cervesa. o, per fer-ho millor, un soparet i un bon vi. i gràcies per això de "guapíssima" :)

    ResponElimina
  7. jajajaja!!! Arare, ja m'has tornat a fer riure! gràcies :)

    ResponElimina
  8. Tirar endavant i ensopegar, si no fos així la vida seria molt aburrida i possiblement buida. Mirem enrera per recordar el seu sabor i disfrutar o patir el present.

    ResponElimina
  9. i per intentar (re)construir el propi futur, Ferran. benvingut :)

    ResponElimina