an ↔ na

La versió adulta dels melindros i les magdalenes esdevé quan substitueixes la llet amb cacau per una tassa de cafè. La maduresa és una mica menys dolça sota l'atenta mirada de la cel·lulitis. I és que, a aquestes edats, els entrepans de pa Bimbo amb Nocilla els carrega el diable.

Com tancar aixetes invisibles si no sentim la remor de l'aigua. Que ragin els dolls de les paraules, doncs. I sortim a trepitjar bassals.

Ja no queda pell als llavis
de tant mossegar-se la boca
i dessalar la llengua en silencis salobres
i mots sense espines, humits.
La veu de les mans com l'aigua
que patrocina tots els naufragis.

Que parlin els dits com navilis enfonsant-se
en els camins que deixa la sal.

Aquest sol d'hivern que et busca per acaronar-te les cuixes. I tu que et deixes trobar.

L'any que acaba, ara que començo a fer forats a les parets. Cicles i broca del cinc. Els calendaris com a llar de tots els dies que han de venir. El futur és fet de paper, com els murs d'aquesta casa. Hi escriuré, doncs, els secrets que no es poden dir en veu alta.

La pàtria antiga del pez colorao és ara un país estrany de duanes i aranzels en monedes d'altres llengües, de fronteres fetes de dilluns sense moure's d'aquesta terra de barques i pinedes. L'exili vermell parla amb accent tancat i un article salat que amaga potser un secret de dies de blaus nets de mil matisos, i la sal i l'escuma d'una calma dibuixada a mà alçada i que ens fa d'horitzó quan ens sentim astronautes.
Preguntar-se on és el sol d'ahir, cercar-lo al blanc de la nevera. I enlluernar-se.

La nit és territori de policia i ambulància que llauren camins de llum i sirenes pels carrers de la ciutat. Les hores fosques, com prostitutes, es venen al millor postor. L'oblit és fet de litres d'alcohol, de nevera buida, d'amor sense casa. De vides de moble bar que somriuen amb les dents corcades a un futur que crida a les cantonades que res té sentit, amb veu de plàstic fos i vidres trencats. La nit se serveix un Bon Nadal doble, sense gel, en vas ample i curt, i d'un sol glop es beu la matinada. Salut.

Quan la ferida, rabiosa i vermella, es calma, el dolor s'adorm ben acotxat per la bena i s'alenteix el bombeig de la sang a la templa, arriba l'hora de treure l'esparadrap.

Hi ha dies que sembla que, si no surts del llit, no et pot passar res dolent. El nòrdic com a muralla, els llençols com a armadura. Il·lusa.

Entre el suro i la pedra, un bon nedador.
Antonina Canyelles, Piercing
Moure braços, cames i peus amb harmonia, i un respirar compassat. Les piscines (i la vida) són plenes de valents sense flotador.

Torno al poeta perquè m'aculli entre versos càlids i flonjos que, llegits en veu baixa, deixen un regust d'amor de vi dolç i record d'ulls clucs a la planúria humida de la llengua. Simfonies petites de mel i llimona. Tastets de ratafia. De vegades em pregunto com es pot estimar tant en l'espai mínim d'un poema.

Que fàcil és esqueixar el silenci a les fosques d'un despertar de matinada. Amb el cos ben tibant, l'estrebada de la pell, ser mapa de sons per trobar-te, una vegada més, amb el tacte. L'alenada suau d'un gemec ressona com un cop de puny a taula.

Tinc un rellotge que es va alentint progressivament. M'agrada imaginar que ha decidit adoptar la seva pròpia noció i mesura del temps, ara que marca deu minuts per a les quatre de la tarda quan gairebé són les vuit del vespre, i així rebel·lar-se contra la tirania de les hores en punt. Visca la revolució.

Un Variations Chocolat Noir perfuma el matí and blows away les boires grises i negres. No hi ha garlandes a les parets, just backpacks, tees and tracksuits, però es poden respirar els colors i l'ambient de festa. Purple high heel boots, el cos voluble, baldufa; la pàtria de pensar-te, recórrer els camins que m'hi duen. Vides puzzle, instants post-it, happiness fixed amb xinxetes to the wall. El dilema de sempre: com encabir el temps dins del vestit massa estret d'una agenda. I need a new little black dress, un toc de màscara a les pestanyes i un somriure per bandera.

La nit i el cansament esmolen ganivets que tallen la carn de les cordes que ens lliguen al pal major com si fos mantega. M'he prohibit enyorar-te, però les sirenes canten a plens pulmons.

Matins que són movioles. Instants idèntics que es repeteixen cada dia a diferent velocitat, segons els grams de son que duem a la sang. Avui és sobredosi de mandra, càmera lenta, aquell deixar-se portar fins a la fosa en negre.

Subjectes el·líptics. Verbs que es conjuguen sols. La gramàtica també pot ser cruel.

Llepar la cullera fins a assaborir la dolçor metàl·lica de l'acer. El regust del desfici. La migranya que em forada. El cop de vent que debilita voluntats, malgrat els baluards i les talaies. No sé què fer-ne, de tanta fragilitat. Potser paraules de vidre.

Tinc un present d'indicatiu a la punta de la llengua que caduca, s'oxida en contacte amb cada segon de silenci. L'imperfet fa regust d'alfàbrega, i el temps verbal del desig espurneja, efervescent, fet de Coca-Cola. Mira'm en subjuntiu, sense glaçons, amb cafeïna i tot el sucre.

Edat de condemna, com diria el meu pare. Trenta-nou anys i un dia. Ahir no va ser jornada de reflexió, no vaig fer el balanç vital de rigor que sobrevé quan el temps t'abraona, així que avui la memòria emocional m'encalça entre anotació i anotació de l'agenda i l'aroma dels cafès aliens refredant-se sobre les taules. Però no tinc ganes, la veritat, de recordar-me ni d'avaluar com vaig envellint. I cerco una excusa barata per esmunyir-me entre les mans de la solemnitat i refugiar-me sota una col per assaborir un caramel de calma d'aquells que et dóna aquesta mena de maduresa que es va adquirint a força de lluitar en petites batalles. Perquè arriba un punt que fer anys és això, passar pantalles i acumular punts en aquest videojoc tan simple i alhora enrevessat que és aquesta existència estil Pac-Man. Poso el Comecocos en pausa cafè. ¿Quiere guardar la partida? Quin remei.

De puntetes, sense fer soroll, mentre dormia han arribat els trenta-nou. Per quedar-se al meu cos durant tres-cents seixanta-sis dies. 'Bixest' no és un insult, és una manera de dir que l'any vinent trigaré un dia més a fer els quaranta. Iu-pi. Hap-py.

Una ungla es trenca -sempre, sempre, sempre- el dia que em poso mitges. Conxorxa entre dos elements que instal·la un ai al cor que mitiga una oportuna llima d'ungles. Potser Murphy és per als ateus allò que Déu és per als creients: l'explicació, la justificació que ens cal -a estones- per donar sentit a aquesta existència, a aquesta vida-seqüència de detalls i fets, a aquesta rutina-cinema de sessió contínua. Avui, als crèdits de la pel·lícula del matí, he inclòs Giovanni Boldini en travessar un carrer de París, i he guixat mentalment un Gauguin amb un retolador Carioca.

M'hauria de posar a planxar i així treure l'iPod a passejar, vapor amunt, cançó avall. He decidit que les arrugues no moriran avui.

Reivindicar el propi nom. Ser més enllà d'una adreça on la vida t'envia un grapat de factures. Perquè l'amor ja no arriba per correu ordinari, i amb prou feines sabem pronunciar-lo, entre tanta pressa. Estimar a l'antiga. Reivindicar el propi nom, i la seva cal·ligrafia. Perquè aviat, ja tan avesats a les tecles, ja no sabrem escriure'ns.

Un plat més a taula. Omplir el buit de l'altra meitat del llit. Celebrem les petites victòries.

L'arc iris d'algunes adolescències es resisteix a marxar. Les idees de colors estan ben cosides al teixit epitelial, com botons. Continuem descordant els anys, tot abolint les cremalleres.

La nit ha estat un combat humit de desig i son; el matí, d'un regust anglosaxó que he volgut atenuar amb un passeig en calma per la minsa selecció de poesia catalana als prestatges d'una macrollibreria. Una veu insistent, trepanadora, amb senyora inclosa, se solapa amb la dels títols i els autors que em criden en silenci. Una llista de la compra llarguíssima que es va fent pública sense necessitat de megafonia ofega qualsevol intent de lírica. Best-sellers, lectures "macdonalitzades" en edició de butxaca. Em qüestiono si, d'això, se'n pot dir 'cultura'. Surto al carrer i m'envaeix l'atabalament d'una Fira de Santa Llúcia encabida en un espai llarg i massa estret. El Nadal fa cada cop més olor a bitllet d'euro. I menys a encens.

La mètrica desapresa, estripada. Cadències, tempos, motsno rimen. Un poema per a cada ocasió, un vers blanc per a cada cosa.

Anem de dreta a esquerra i viceversa, pronunciant-nos les lletres, les síl·labes, amb la força blanca i tova de les dents i la llengua. I així ens trobem sempre, cara a cara, en el camí que algú va escriure, lliure de majúscules, per a nosaltres.

Hi ha quelcom trist en la llum d'aquest sol decadent que davalla pel dia tot cercant la ranura on introduir-se per activar el mecanisme del vespre. Potser és aquest silenci d'hora de lectura, la digestió pesada dels capítols menys amables de la vida, o la migdiada mal dormida que deixa un regust de peus freds en despertar. Potser és aquest pròleg dolent de l'hivern, aquest desembre que sembla esgavellar-se a les mans. El Nadal mal escrit grinyola i les bombetes de colors es fonen. Vaig a buscar peces de recanvi per apedaçar la màquina dels dies.

Literatura-nevera. Congelar l'amor, el desfici, la frisança en tupperwares-poemadins d'un llibre en blanc de tapa dura amb sis imants i quatre estrelles a la portada. Viure no frost, estimar divuit graus sota zero. Quant de temps es conserva la paraula dins d'un vers sense perdre la seva intensitat?