Edat de condemna, com diria el meu pare. Trenta-nou anys i un dia. Ahir no va ser jornada de reflexió, no vaig fer el balanç vital de rigor que sobrevé quan el temps t'abraona, així que avui la memòria emocional m'encalça entre anotació i anotació de l'agenda i l'aroma dels cafès aliens refredant-se sobre les taules. Però no tinc ganes, la veritat, de recordar-me ni d'avaluar com vaig envellint. I cerco una excusa barata per esmunyir-me entre les mans de la solemnitat i refugiar-me sota una col per assaborir un caramel de calma d'aquells que et dóna aquesta mena de maduresa que es va adquirint a força de lluitar en petites batalles. Perquè arriba un punt que fer anys és això, passar pantalles i acumular punts en aquest videojoc tan simple i alhora enrevessat que és aquesta existència estil Pac-Man. Poso el Comecocos en pausa cafè. ¿Quiere guardar la partida? Quin remei.
Potser sí que a partir de certa edat és això, però benvingudes les pantalles noves, no? Anirem passant nivells fins a trobar-nos el monstre final.
ResponEliminaA mi tampoc m'agrada gaire fer anys, però ves, és el que toca. Encara que això de fer-se gran sigui complicat i una batalla constant, hi ha recompenses i petites grans coses que donen sentit a tot plegat. No ens queda altre remei que tirar endavant, fer-nos grans, així que val més fer-ho amb alegira. Fàcil de dir i difícil de fer, oi? :) per cert, felicitats! :)
ResponEliminaEl monstre final que acostuma a acabar amb nosaltres ;)
ResponEliminaA mi sí que m'agrada, però cada cop m'ho prenc amb més calma. Gràcies per les felicitacions :)