Ja és hora.

Desnones l'estiu per allotjar el groc

que ja crepita

sota el pes de la mirada.

Inventari de dits, dies i dèries:

ets desordre quan et comptes

en pàtries i en setembres.

El passat, com una heura,

et diu per dins 

en panys de paret i cel.

I cou aquest no saber

a quantes tardors podràs donar un nom,

un sentit o tan sols deixar-les passar

com un gest sense importància,

aquest abandonar-se,

aquesta urgència de tot i de res.

De vegades ets tantes coses alhora

que no pots abastar-te 

amb l'abraçada d'una sola paraula.

Tantes nits de vidre sostenint la solitud amb unes mans sembrades de petits terratrèmols, llaurades per una ombra de por. La matinada continua essent fràgil però a les meves mans ara hi arriben les teves, i la foscor pren un tacte càlid de fusta i de consol.

No som àngels però hem après a tenir cura del nostre bocí de cel.

And if I've built this fortress around your heart.

Sting, The dream of the blue turtles

Et saps el mur, i saps trencar-te en tots els matisos del gris que t'habita, immòbil, mineral, per després esperar que pugi la marea perquè faci net. Aigua i sal, i una nota aguda de saxo que se't clava entre els dits que sobrevolen la idea de retenir el desig en una sola paraula. 

Quan vas deixar de desfer-te en cops de mot i onada?

La nit pren mides a l'eufòria amb la precisió d'uns dits que llisquen amunt i avall per les cordes d'un contrabaix. El desig es deixa dir, sincopat, amb una veu de cal·ligrafia fonda. Sota la pell neixen petits incendis, creixen revolucions. Arrel, ritme; la música, poderosa, s'articula a través del gest invisible del licor. 

Invencibles, superherois, gosem posar brides a la flama en l'espai que ocupa una sola cançó.

Catedrals de cotó fluix que honoren la memòria elèctrica i humida dels déus de la tempesta. El vent esfilagarsa la fe, i a poc a poc el blau esmorteït s'omple de tot d'horitzons efímers on gronxar la mirada cansada.

La calma, sempre en trànsit, provisional, saluda en silenci.

Sis solos de guitarra, un grapat de lletres de cançons, un parell d'amors d'estiu, dues papallones a la panxa, cinc mil dos-cents trenta-vuit nusos a la gola, cent quaranta grams de sorra a les sabates. Tu, ell, nosaltres. Tres-centes setanta-sis mil nou-centes vint-i-nou hores, dotze rellotges per marcar-les, vuit paraules preferides, countless amounts of llibres, pel·lícules, quatre sales de cine, una cinquantena de versos. Dos llibres. Una vida.

A la cua d'un pensament, de sobte un regust de placidesa. L'estiu s'enreda a les cames, suau i amable, amb el desig de carícia del gat que cerca companyia. I tu, que encara estàs aprenent a no defugir-lo, a estimar-lo tímidament, li lliures el cos, la pell, la voluntat com a ofrena.

Agraït, l'agost et retorna, a estones, la dolça ingravidesa d'una llunyana i càndida adolescència.

Provocar l'esquerda, invocar el mil·límetre d'inquietud. La felicitat omple la distància que ens separa, ho ocupa tot: l'espai que es lloga, els petits abismes concèntrics que obren els miniterratrèmols que responen a la crida. Qui necessita hipotecar l'aire que dóna forma a aquesta llar que som. Cuirassa tendra la pell, armadura les costelles que custodien el bosc que s'incendia suaument de tant en tant per saber-nos arbre, saba, arrel, fusta i verd. 

Perquè ens cal un lloc per definir-nos i un no-lloc per perdre'ns. La vida és noms, adjectius. I gàbia de porta oberta plena d'ocells magnètics que enganyen brúixoles, enreden fils i devoren engrunes.

Dins tots els matisos del gris,

l'esforç de la pedra

per estovar-se.

Arriba el plor

-tímid, mineral-

amb una pluja breu d'estiu.