laberints

Provocar l'esquerda, invocar el mil·límetre d'inquietud. La felicitat omple la distància que ens separa, ho ocupa tot: l'espai que es lloga, els petits abismes concèntrics que obren els miniterratrèmols que responen a la crida. Qui necessita hipotecar l'aire que dóna forma a aquesta llar que som. Cuirassa tendra la pell, armadura les costelles que custodien el bosc que s'incendia suaument de tant en tant per saber-nos arbre, saba, arrel, fusta i verd. 

Perquè ens cal un lloc per definir-nos i un no-lloc per perdre'ns. La vida és noms, adjectius. I gàbia de porta oberta plena d'ocells magnètics que enganyen brúixoles, enreden fils i devoren engrunes.

Comentaris

Entrades populars