divendres

sideral

La tarda s'obre com un somriure franc. Amb el vertigen a trenc de paraula, ingràvida, decideixo prescindir del cos, del llast i, astronauta, surto a cercar una pàtria a mida amb regust de planeta abandonat.

Que no ens faltin mai els divendres, extraordinaris, d'atmosfera feta d'hores-oxigen per poder respirar.
Share:

dijous

glaceres

Al capdavall del cos,
glaceres.

Inventes racons
on ocultar un bri d'hivern:
a l'ombra de la pell
dorm l'excusa perfecta
per, un dia qualsevol,
provocar un desgel,
celebrar una primavera.

Marceja'm,
ara que espolsem agosts
ara que diem setembres.
Share:

dimarts

serps d'asfalt

L'autopista com una serp d'asfalt sota el sol, digerint lentament el trànsit. Entre tot d'autòmats al volant, sobrevola un instant de lucidesa. Ratolins de laboratori per a experiments socials, anem nodrint aquesta llibertat amb crosses que canvia la pell per anar-se fent més gran. 

Bon dia, rutina.
Share:

dilluns

elàstics

Amb el cap als núvols i el regust d'un diumenge encara als dits, desitjar parèntesis. Perquè sovint el millor de nosaltres esdevé a l'espai íntim arrecerat entre dos signes ortogràfics.

Sigues ambiciós, gosa anar més enllà. Imagina pauses llargues, superlatives. Ser, elàstics, entre guions i claudàtors.
Share:

dijous

mans fredes

Deixes que el matí et prengui, i té les mans fredes. La tassa de cafè és un mirall-badall, un clos de temps aturat, líquid, fosc, amarg, dolç on naufragar mentre et comptes en angles rectes. Taula, pantalla, finestra.

Cansada d'arestes, em dibuixo un dia rodó, rotund, globus, aeròstat, estratosfèric, i faig meu el cel. No hi ha res com ficar la mà dins d'una butxaca antiga i trobar-la plena de bons propòsits.
Share:

dimecres

objectes perduts

Els escrits antics són allà, al calaix, ben guardats, per recordar-me, per enyorar-me, per retrobar-me quan necessito saber d'on vinc, quan no vull saber cap a on vaig. 

Em pregunto què n'he fet, de totes aquelles metàfores. Entre mudança i mudança, sempre acabem perdent alguna cosa.
Share:

dilluns

constel·lacions

Em recites la pell amb el tou dels dits.

El desig esdevé un llarg poema 
on el tacte s'atura a cada piga
que imposa la pausa
que dibuixa el ritme:
la carícia pren aire
per continuar entonant
la línia de punts que et duu 
fins al final de mi
fins a l'inici del joc.

Al cel de les teves mans, 
constel·lacions.

Quants (uni)versos calen per dir el cos?
Share:

divendres

tuaregs

Viure rellotge de sorra. 

Ser petits deserts de temps 
dins d'una pell de vidre, 
avançar empesos per la set 
i la il·lusió de trobar-hi 
un oasi a cada volta.

De tant en tant 
som dies perfectes 
que desafien els miratges.
Share:

dimarts

aquest estiu sense casa

La tarda es desfà i, a dins, l'ànima es gronxa. Entre rialles intentem posar nom a aquest estiu sense casa que se'ns escapa per les costures de la pell, cremosa quan la pronunciem amb el deix del sol d'horabaixa. Els teus dits de marinada enreden el desig a les meves ganes i l'espera, dolça, bressola les hores que ens faran de nit.

La vida, a estones, és finestres obertes, panys de cel i carrers amples.
Share:

dilluns

mise en place

De nou, la perspectiva de la cadira. Amb uns altres ulls, però. 

Com de saborosa esdevé la rutina quan l'amaneixes amb el punt just d'equilibri entre memòria i enyor.
Share:

dimecres

milenari

Que cada poema et faci
et digui
et recordi
en llegir el bocí de vida
que li va donar aire.

La lectura
com un llarg passeig
per tu mateix.
De cop, sentir-se vell.

L'edat del poeta
la diuen els seus versos.
Share:

diumenge