Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2015

sideral

La tarda s'obre com un somriure franc. Amb el vertigen a trenc de paraula, ingràvida, decideixo prescindir del cos, del llast i, astronauta, surto a cercar una pàtria a mida amb regust de planeta abandonat.
Que no ens faltin mai els divendres, extraordinaris, d'atmosfera feta d'hores-oxigen per poder respirar.

glaceres

Al capdavall del cos,
glaceres.

Inventes racons
on ocultar un bri d'hivern:
a l'ombra de la pell
dorm l'excusa perfecta
per, un dia qualsevol,
provocar un desgel,
celebrar una primavera.

Marceja'm,
ara que espolsem agosts
ara que diem setembres.

serps d'asfalt

L'autopista com una serp d'asfalt sota el sol, digerint lentament el trànsit. Entre tot d'autòmats al volant, sobrevola un instant de lucidesa. Ratolins de laboratori per a experiments socials, anem nodrint aquesta llibertat amb crosses que canvia la pell per anar-se fent més gran. 
Bon dia, rutina.

elàstics

Amb el cap als núvols i el regust d'un diumenge encara als dits, desitjar parèntesis. Perquè sovint el millor de nosaltres esdevé a l'espai íntim arrecerat entre dos signes ortogràfics.
Sigues ambiciós, gosa anar més enllà. Imagina pauses llargues, superlatives. Ser, elàstics, entre guions i claudàtors.

mans fredes

Deixes que el matí et prengui, i té les mans fredes. La tassa de cafè és un mirall-badall, un clos de temps aturat, líquid, fosc, amarg, dolç on naufragar mentre et comptes en angles rectes. Taula, pantalla, finestra.
Cansada d'arestes, em dibuixo un dia rodó, rotund, globus, aeròstat, estratosfèric, i faig meu el cel. No hi ha res com ficar la mà dins d'una butxaca antiga i trobar-la plena de bons propòsits.

objectes perduts

Els escrits antics són allà, al calaix, ben guardats, per recordar-me, per enyorar-me, per retrobar-me quan necessito saber d'on vinc, quan no vull saber cap a on vaig. 
Em pregunto què n'he fet, de totes aquelles metàfores. Entre mudança i mudança, sempre acabem perdent alguna cosa.

constel·lacions

Em recites la pell amb el tou dels dits.
El desig esdevé un llarg poema  on el tacte s'atura a cada piga que imposa la pausa que dibuixa el ritme: la carícia pren aire per continuar entonant la línia de punts que et duu  fins al final de mi fins a l'inici del joc.
Al cel de les teves mans,  constel·lacions.
Quants (uni)versos calen per dir el cos?

tuaregs

Viure rellotge de sorra. 
Ser petits deserts de temps  dins d'una pell de vidre,  avançar empesos per la set  i la il·lusió de trobar-hi  un oasi a cada volta.
De tant en tant  som dies perfectes  que desafien els miratges.

aquest estiu sense casa

La tarda es desfà i, a dins, l'ànima es gronxa. Entre rialles intentem posar nom a aquest estiu sense casa que se'ns escapa per les costures de la pell, cremosa quan la pronunciem amb el deix del sol d'horabaixa. Els teus dits de marinada enreden el desig a les meves ganes i l'espera, dolça, bressola les hores que ens faran de nit.
La vida, a estones, és finestres obertes, panys de cel i carrers amples.

milenari

Que cada poema et faci et digui et recordi en llegir el bocí de vida que li va donar aire.
La lectura com un llarg passeig per tu mateix. De cop, sentir-se vell.
L'edat del poeta la diuen els seus versos.