constel·lacions

Em recites la pell amb el tou dels dits.

El desig esdevé un llarg poema 
on el tacte s'atura a cada piga
que imposa la pausa
que dibuixa el ritme:
la carícia pren aire
per continuar entonant
la línia de punts que et duu 
fins al final de mi
fins a l'inici del joc.

Al cel de les teves mans, 
constel·lacions.

Quants (uni)versos calen per dir el cos?

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© an ↔ na
Maira Gall