Somiàvem amb nosaltres mateixos

somiant-nos.

Somiàvem amb dictats sense faltes,

amb somriures lliures d'ortodòncia,

amb orquestres de sorolls blancs.

La perfecció era allà, a tocar.

Però la vida, inoportuna,

sempre tria el millor moment

per picar a la porta,

per alçar la veu,

per cridar el teu nom.

Prendre amb les mans

una felicitat petita, 

tova i càlida.

Acollir-la

Apadrinar-la

Que niï a dins

I nodrir-la amb tot de motius 

amb tot de paraules boniques

perquè es desfaci

perquè empenyi la nosa

gola avall.

Fugir dels trets heretats, del gest inherent. La genètica com a defecte de fàbrica. Furgar amb els dits ben endins, mirar d'arrencar la part de tu que no t'és pròpia. Voler arrencar la llavor i alhora enorgullir-se de les branques i les arrels. 

Som caos, som contradiccions.

Feixos de cabells blancs 

o hecatombes al mirall 

o constatar que la destrucció
degradació
va de debò.

Inevitablement pensar en l'inici, 

en la deriva, en la mínima possibilitat d'error 

en la trajectòria que ens allunyi del final. 

Nosaltres descobrint l'indret exacte del cos 

on s'amaga aquesta por innata, 

nosaltres naixent de nou. 

Nosaltres cada cop més lluny 

de la primera embranzida. 

Nosaltres cada cop més a prop 

del motiu pel qual 

vam aprendre 

a caminar.

La llum, avui, és d'un tacte d'escata

Parlem de llibertat,

i fem que el nostre pobre temps lliure

depengui de la previsió meteorològica.

Esclaus d'índexs hipotecaris,

del preu de la benzina i de pagues dobles,

avancem lentament per aquesta eterna 

retenció de trànsit que és la vida

amb la mirada penjada del cel.