Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

trencadissa

Trenques, sense voler,  un dia clar d'hivern,  i el fred se't clava a la pell; petits bocins de vidre.
Esmusses el tall,  desfàs el gel. 
Que tèbia és la promesa dels teus vespres.

fallaires

L'espera del mot que faci saltar l'espurna. Perquè sovint escriure és provocar incendis interiors, cremar selectivament algunes de les cambres que ens estructuren, que ens habiten, tot preservant els fonaments de la raó.
Piròmans emocionals, els escriptors que dominen l'art del foc.

metralla de rutina

Retencions de trànsit. Rellotges sense pietat, que no perdonen. Interruptors per engegar el pseudodia que viuràs de cara a la pantalla del portàtil. Correus, remitents, destinataris. El mòbil que vibra per dir-te amb el seu silenci que algú t'estima, que algú pensa en tu, que algú et pronuncia. Reunions, reserves, viatges, factures, trucades, visats, respira, respira, respira, no te n'oblidis, de respirar. Que les vacances de Nadal siguin una amenaça, el compte enrere, no sents el maleït tic-tac? Litre i mig d'aigua cada dia, recorda-ho. I sents peixos sota la pell mentre el dia s'inclina, la tarda davalla pel pendent i tu rodoles -o és el teu cap?- cap al punt i final, cap a la fosa en negre de la pantalla que inaugura la vida de veritat.
I el mòbil ara ja pot parlar amb el seu codi particular de llums i sons, que t'acompanya fins que la clau i el pany se sincronitzen per fer esclatar la part del dia que tu tries que desaparegui en obrir la porta de casa. Metrall…

tots els colors

Mossega, aquest gris rúfol, amb dents de pluja esmolada. Conjuga'm un sopluig amb tot de verbs de llana, inventa'm estones amb vocació de paraigua, escriu-me primaveres per enganyar aquest hivern de braços llargs.
Sé que duus tots els colors càlids a les butxaques.

el precio que marca tu piel

A dins, tempestes. Enyor blanc polar, absència tundra. Que la memòria, capritxosa, entoni una cançó d'homes i llops, de neu i de foc, i que només pugui escriure adjectius de mans fredes quan voldria dir-te l'amor amb el tacte furtiu del desig que s'encén a destemps, que et crema a deshora. 
Perquè pensar-te lluny és pedra foguera, voler-te a prop és precipicis, vertigen, adrenalina, i tenir-te, tots els paracaigudes.

quatre dos

D'aquest cos -avui que és dia d'homenatges- en desgrano tota una vida, la meva, per preparar una nova collita tot recordant-ne les anteriors.
Avui brindo per la pervivència dels records. Per la màgia de la memòria. Fins que el pes dels anys acabi per espatllar-nos el disc dur.
Zum Geburtstag viel Glück.

les funambules

Foragites aquest hivern prematur que vol niar a la part més alta dels ulls arbrats, i plouen pestanyes, rendides, sobre l'angoixa dels carrers sense sortida. La mirada, neta, límpida, és ara branques nues que respiren la certesa incerta dels horitzons que dibuixem als marges dels fulls de l'agenda. 
El futur pot ser un mot de traç apressat, un garbuix de línies rectes, corrues de punts, espirals, traces d'avions, funambulismes. Ja veus, qualsevol cosa.

dona

Altre cop el ritual. La cerimònia del dolor i la sang. Ermes, ja gairebé eixutes, ens van ferint per dins els fills que no arribaran a néixer mai.

eufòria

Cua de núvol, llum somorta, badall de blau, pausa de parpella closa.
Avui t'escriuria el desig a la pell amb els dits d'un sol de primavera.

dol

Tanta tardor ens pesa als ulls. Tot sentint-nos propietaris dels carrers per on passegem, vestim de romanticisme la mort de les fulles que trepitgem. 
Em pregunto si els arbres planyen les fulles perdudes.

ciència exacta

A Manuel Forcano

Versos delicats per descriure un estimar salvatge que no sap de murs que el continguin. I alhora aixecar parets per acollir el fràgil equilibri entre batec i paraula. Que la sang parla, però sols alguns saben donar-li veu i ales. 
Aquest saber caminar entre el vidre i la flama és el que fa gran al poeta.

serps de cascavell

Els divendres-cròtal muden la pell per esdevenir promesa de festiu. Sinuosos, sibilants, massa rèptil, massa serp, els divendres mosseguen suau amb les hores d'un verí lent que barreja sang i temps. I, embriacs del licor destil·lat de dissabtes i diumenges, ens diem l'eufòria i l'efervescència en sentir el poder de posseir, navegant sota la pell, el destí de tots els segons que caben en dos dies sencers.
Salut. Prost. Cheers. Brindem per la fiblada que anuncia el cap de setmana. Brindem.

happy new year

Identificar-se amb el tic nerviós de la cama en moviment constant tot esperant un tret de sortida que mai arriba. Perquè la desesperació també et pot prendre suaument, parlem d'invasions pacífiques i ungles que cauen en acte de servei.
I ara som impuls elèctric, cafeïna, cal·ligrafia desordenada, agendes atapeïdes; que se'ns acaben les setmanes i els finals es precipiten. Apostem tota la fe a cada número vermell del calendari, i creiem en l'esperança de la llum amb què acaben els túnels. Rere la tramoia de les festes ens espera la promesa d'un fred intens que es conjuga, gutural, des del fons de la memòria. 
Kommt mit mir.

els poetes ignorats

Colgat de versos inútils, el poeta ja tan sols és poeta quan es recita a si mateix davant d'un públic cec, mut i sord, i els propis mots ressonen dins la catedral del buit interior.
No ets ningú quan ningú no diu el teu nom.

el tacte de totes les coses

Avances per aquest matí infame a cop de fotografia aliena, tot enyorant-ne les pròpies que encara no has pres però que il·lustren d'amagat, abans de néixer, totes aquestes ganes de devorar pedra, cel, verd, asfalt. Polaroids amb vocació de finestra, corrues breus de mots com formigues esparses, perdudes en aquesta llum neta, acabada de rentar, que busquen un nord, un marge, una pauta on niar.
Però el món és massa tridimensional, i la vida és feta de massa poques hores, de massa poques oportunitats per poder anar a resseguir les arestes del paisatge amb el tou dels dits. Els ulls se'ns queden petits per a tant de tacte latent, potencial. Perquè sovint les coses no comencen a ser fins que no les toques.

bon dia

Que en aquest dilluns tan estret hi hagi espai per encabir un somriure ben ample.
De tant en tant, miracles.

acròbates

He intentat lluitar contra l'aspror dels versos llegits a contrapèl, dels mots escrits a contracor perquè ara els propis poemes se'm fan distants, se'm mostren rebels. Com qui esmussa els angles esmolats dels dies cantelluts, he fet sortir un sol dibuixat a mà alçada sobre un cel cansat de blaus a l'hora en punt dels abismes. Perquè les derrotes sempre eixamplen les esquerdes, ens acosten els límits, els marges, i allunyen els ports, les ribes.
Em pregunto si rendir-se ens fa ser millors equilibristes.

condiments

Indrets d'escapada romàntica, pobles de postal que, malgrat la seva bellesa, et deixen mal regust de boca.
I és que els records, com les espècies o la sal, són els que poden espatllar o millorar el sabor de certes coses.

la sal dels adéus

Ens devoràvem l'amor com si mai haguéssim conegut el tast dels finals. Fins que ens vam arribar a l'os, i el moll no sabia res de rastres d'engrunes ni de camins de tornada cap a l'inici de la pell. Cap a l'origen de nosaltres.
Ara que la fam no crema les naus en arribar al port del desig, ara que la sang ens demana permís per esvalotar-se, assaborim-nos amb calma.
Que la sal dels adéus ja no ens és estranya.

unitats de mesura

Inaugures un matí amb cançons que fan olor de fred antic, quan pronunciaves els dies en color blanc i amb un cert deix de muntanya. Respires a glops un enyor elèctric que invoca un calfred que respon a la crida. Descàrrega. Tremor. El passat ens conrea terratrèmols al cos, amb epicentre al pou de la memòria.
Mentre esperes l'arribada inevitable del tsunami de records, et preguntes en quina unitat es mesura la tensió que genera la nostàlgia.

porno dur

Ell ho tenia clar: votaria 'sí'. I ella? "Segurament es decantarà pel 'no'", va pensar ell. Sempre tenia el maleït adverbi de negació a la boca: “Amor, que voldràs veure el partit d’avui a la tele? No. Vols fer l’amor aquesta nit? No. Anirem aquest cap de setmana a visitar els meus pares? No”. Sort que el dia del seu casament ella va dir que sí. Li va costar però, finalment, va aconseguir que assentís.

Aquella nit de dissabte, mentre llegien -l'única cosa que feien al llit a banda de dormir-, ell li va demanar què votaria a l'endemà. Ella li va respondre que evidentment s'havia decidit pel 'no'. Sospites confirmades. Llavors van començar a defensar les seves respectives posicions: la conversa va anar pujant de to fins que es va convertir en una discussió. De cop i volta i de forma inexplicable –segurament encesos per l’ardor del discurs polític- es van trobar fent l’amor de forma salvatge, com mai ho havien fet. Ell la penetrava amb força…

el mot nostre de cada dia

Massa essa. 
Massa revolts.

the bright side of life

Deslliurar-se d'etiquetes, de cinturons i cotilles, i perdre's pell endins. Aquesta edat que et fa invisible s'ha endut tots els senyals. Sense semàfors, sense nords, els camins es fan i es desfan amb aquesta llibertat que despentina els cabells blancs.
Que els quaranta i escaig serveixin per a alguna cosa.

consider me gone

There were rooms of forgiveness in the house that we share but the space has been emptied of whatever was there.
There were cupboards of patience There were shelfloads of care but whoever came calling found nobody there.
After today, consider me gone.

centrífugs

Divendres baldufa. Cordill, impuls, mà ferma, i el món que de cop s'accelera. Centrífugs, els pensaments; ens roda el cap mentre giravoltem de puntetes.
I, quan el déu capriciós de torn es cansa de jugar, la vida sospira, recuperem la noció del cos, exhaust, i dels sentits, en fem una festa pagana. Celebrem que hi haurà dissabte, i la fortuna de tenir parella de ball. La felicitat sovint és saber del cert que al final del dia hi haurà una mà, un gest, un instant per ajudar-se mútuament a recollir-nos el cos de fusta del terra.

un vers, o dos

Tancar els ulls, i que em cremis lluny, suau, al fons de la mirada. I escric un vers, o dos, i sense voler te'm fas poema. 
No sé enyorar-te d'una altra manera.

el millor amic de l'home

La Dolors se sentia sola. Havia arribat a la tercera edat soltera i sense fills, i la casa se li començava a fer gran: habitacions massa buides, passadissos massa llargs. El pitjor de tot era el silenci que senyorejava pel pis, un silenci eixordador de dits llargs que llaurava calfreds i et xuclava l'ànim. La Dolors va pensar en adoptar un gos o un gat, però sempre havia estat molt maldestra a l'hora de cuidar qualsevol ésser viu. Les plantes se li morien per més atenció que les hi dediqués, i la frustració la duia a pensar que potser havia estat una sort haver-se quedat soltera; li feia l'efecte que no hagués estat ni una bona esposa ni una bona mare.
Un dia, mentre feia dissabte i netejava a fons una de les habitacions tancades, va trobar el televisor dins d'un armari No recordava quan havia estat l'últim cop que s'havia assegut a mirar-lo; un dia se'n va cansar, tipa de la programació mediocre que oferien els diferents canals, i el va desar en una de le…

voladures controlades

Sí, també faig col·lecció de dies, però els tinc tots repetits.
Gabriel Ferrater

El nervi roman a dins durant les estones que l'ànim decideix ser hivern: la força tria diluir-se en trajectes sanguinis abans que irrompre lava i volcà. No hi ha terratrèmols als dits ni guèisers de mots, cap erupció sobtada; tan sols voladures controlades al cor. Potser, de tantes coses viscudes, ja no sabem destriar allò que hi ha de nou als dies, que esdevenen un feix de cromos repetits que ens van deixant al tacte un regust de pólvora mullada.
El cos, però, és una festa que encara no acaba; tardoreja i esclata en confeti de fulles ocres i arrugades.

agenda

Recital dintre dels actes previs al Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat.
El programa sencer del Festival, aquí.

atles

Trànsit ferotge, el d'aquest temps que no té temps. La rutina rugeix a cent vint quilòmetres per hora sobre l'asfalt particular que entapissa els dies. Atropella, queixala, fereix, i la sang de les expectatives nodreix el vermell de tots els semàfors. Companys de viatge, aprofitem de vegades la pausa obligada del codi de llums per aparcar el paisatge i retrobar-nos els cossos coneguts com si fóssim amants ocasionals, aquells que fan inventari de nous centímetres de pell, de l'incert matís que adquireix la carn a mesura que hi nien els anys, i així refan els propis atles.
Som fets d'itineraris, cruïlles, grapats de carrers i mapes. El desig, però, és la ruta més curta: la línia recta que uneix aquells dos punts que sempre volen trobar-se.

llavors

El calaix dels versos és buit:  la vida ja no es deixa escriure. 
Potser caldrà desgranar els mots  que resten al rebost,  un a un,  per inventar un alfabet nou.
I tornar a trobar un nom  per a cada cosa.

a punt de neu

Leonard se sentia sol. Des que la seva dona el va deixar per anar-se'n amb un venedor de robots de cuina que no aixecava cap: trist i gris, la companyia femenina el defugia. Un vespre, mentre sopava com un autòmat davant el televisor, sense assaborir l'àpat, al canal Teletienda van presentar els darrers ginys cibernètics d'última generació pel que fa a entreteniment. Avesat ja a les andròmines que nit rere nit aquell canal anunciava, al principi no hi va parar gaire atenció fins que ella va aparèixer per il·luminar la pantalla i la seva existència. Leda era un androide de companyia, programada per satisfer l'home de mil maneres diferents, amb gran autonomia, i uns ulls verds i una pell de seda on quedar-se a viure. Leonard va enllestir la compra de Leda ràpidament; els nous sistemes informàtics de pagament permetien realitzar transaccions comercials en qüestió de segons, així que l'empresa distribuïdora va confirmar l'entrega per al matí següent.
Leda va arrib…

buirac

El fred esmola la veu per entonar el seu discurs de minúscules agulles de cap. Elèctric, el tacte dels mots quan es pronuncia l'hivern. La pell escolta.
Comença a nevar.

borrufa

Amb l'ànima sota zero, la sang s'esbrava, el gest s'alenteix, mastegues les paraules. El tiempo pasa tan despacio en Sildavia. Les tardes, d'un color etern, s'enreden als dits com la llana de tots els contes llegits, i naufraguen una a una en aquesta mirada de neu sostinguda que has heretat de no saps qui mentre aprens a digerir els matisos infinits del blanc i el gris.
El gel s'esquerda fàcilment, com quan oblidem un nom a qualsevol cantonada de la memòria.

escala comàtica

Inventar silencis petits, caminar de puntetes pel desig, dibuixar a l'aire, a mà alçada, trajectòries, malabarismes, ara que no mira ningú. Crear pauses a mida, fer-ne un arc iris, un catàleg de comes per escollir el traç breu on poder aturar-se a gaudir del paisatge escrit, a assaborir el tast del nom, a recolzar la veu a l'espatlla de l'instant abans de dir-se, altre cop, a través d'un nou camí, amb una nova embranzida, fins a la propera parada.

impactes de bala

Secretament, al fons dels ulls, enyorar quan la vida et disparava vida. Ara tan sols ens limitem a olorar la pólvora dels trets aliens, i a resseguir amb els dits les velles ferides.

El present és fet de metralla, el futur és miop; el passat, però, encara té bona punteria.

caliuera

Cremen boscos sota la pell. El desig, arbrat, de color de foc, s'estén per la promesa del tacte, latent. El cos és un incendi immens a l'hora en punt de tu, que t'acostes amb retard, com un tren que va fent seves totes les estacions, que gaudeix amb cada parada. De l'infern al cel, consumir l'amor, consumar el gest, i resseguir amb els dits el rastre de la veu encara trèmula dels mots que hem callat per dir-nos amb tots els matisos del gris cendra.

amor rima amb escalfor

Que tots necessitem amor ja ho van dir els Beatles. Però en aquests temps que corren, mancats d'il·lusió, tenim tendència a cercar aquest sentiment -a vegades amable, a vegades esquerp- i intentar retenir-lo i mantenir-lo viu amb tots els mitjans que tenim a l'abast. Que no s'apagui el foc, que no desaparegui la flama, així que sortim a buscar branquillons per la rutina boscada dels dies.
I és així com certes cançons, com alguns poemes són fusta, aliment, combustible, pedra foguera. Sovint, però, malgrat tenir el rebost ple de llenya, ens cal l'habilitat, el gest perquè el foc arreli i no s'ofegui. Sense traça no hi ha escalfor però sí amants maldestres que, un cop sols, esdevenen prestidigitadors de mans fredes que acaben enviant senyals de fum que es perden en el cel.
All you need is love. I un bon foc, que aviat arribarà l'hivern.

lírica feixuga*

P
E T A

* idea inspirada per un post de Què? Cafè!

perdurable

Hibernen,  supervivents,  les papallones que habiten  l'estómac. 
El desig  -encara-  fa venir primaveres  a qualsevol hora.

aeronautes

A trenc de pell, que em sobrevoli el tacte vellutat de la teva mirada tot salvant les distàncies, ara que recolzo el pensament en l'ampit del desencant dels dies. Et penso, très fort, com a antídot contra el pes de plom d'aquest gris cel on es creuen els monòlegs lineals d'helicòpters i aeroplans, les converses circulars dels ocells. I la sang t'acull i es revolta, festiva, dolça, per celebrar que cada vespre aquest cos esdevé destí, aeroport, darrera estació, casa.
Contra l'acer dels dies rúfols, enlairar l'amor en avions de paper. I deixar que el desig ens dibuixi a les mans pistes d'aterratge.

nocturnitat

Malgrat els dies de vacances -efímers, esmunyedissos, veloços-, que el descans sigui una assignatura pendent a recuperar al setembre.
Invocar, doncs, el fred i, amb ell, la fi de les nits de finestres obertes. I que la qualitat del son, ara insuficient, millori la nota.

rèptil

Temps de mudar la pell  del llavi.  Temps sibilant,  d'essa sonora.  Temps de fricatitzar,  de cicatritzar.  Mots-serp  per pronunciar amb pas lent,  sensual,  sinuós,  el teu nom d'hivern.

un globo, dos globos, tres globos

A Sabadell estem més que acostumats a veure globus grocs enlairant-se cap al cel, fugint a tota velocitat de la presó d'unes mans petites, sobretot si passeges per la plaça de l'ajuntament on hi ha el primer establiment de la cadena de restaurants Viena. Malgrat el costum, ¿què fa que cada cop, un rere l'altre, ens quedem embadalits tot contemplant la trajectòria del globus fins que desapareix de l'abast de la mirada? Potser és que, malgrat el pas del temps, mai deixem de mirar el món amb ulls de nen, potser per poder tornar durant un moment a aquella infantesa que, segons per a qui, era en color o en blanc i negre.

disculpen las molestias

El cos, avui, en obres, com les ciutats en agost.
Molèsties arreu. I jo, incapaç de disculpar-les.

epicentres

Obviar el ritme del batec, la cadència de la respiració fins que l'emoció dels petits reptes ens terratrem les hores. I el pit esdevé insuficient per a un cor que es revela omnipresent, potent, sonor. 
Tsunamis a la sang. Les expectatives, fetes d'aire i fusta, suren.

dièresi

Al clos del cos, horabaixa.
Posta de sol sobre la carn laxa,
el múscul cansat,
el pensament circular
apamant el vol de tarda
dins la mateixa gàbia,
l'horitzó nostre de cada dia,
el gest recurrent,
sempre puntual a la cita.

De tant en tant, però,
canviar una coma,
inventar un nou verb,
redefinir el punt i seguit,
atorgar un tacte diferent
a un final provisional.
Ampliar fronteres,
redecorar banderes,
eixamplar els límits de la pell,
accentuar un moment àton
tot desafiant les regles.

Dièresi.

Que sí, que es pot ser feliç
durant l'instant en què goses
pronunciar-te el nom de dins a fora,
distinta,
malgrat el palíndrom etern.

Gemina't. Germina.

nusos i llaçades

L'art de viure és saber encadenar finals amb principis. 
Tarda d'anar filosofant, o com trobar al propi rebost una frase optimista ara que arriba el final de les vacances.

carnívor

Cel gris cendra: als ulls, ja cremades i extingides, totes les expectatives. I, mentre recollim del terra les fotografies que no farem, els indrets que no veurem, les restes d'aquestes vacances mal gaudides, a l'estiu li creixen ullals.
Vigila, que l'agost mossega.

poemarbre

Sequera. Ceguera. 
Eixamplar, allargar les arrels  en un intent de trobar els mots  que il·luminen,  que nodreixen,  un símil d'aigua que calmi  aquesta set que rovella.  Podar les branques del poema,  amputar els versos erms.
Nus, fulla, brot tendre, sintagma, fonema.
Llucar de nou, i tornar a trobar el sentit al verb créixer.

time machine

Quin plaer tornar de tant en tant a trobar Miss Gradenko i companyia. I, durant un instant curt i intens, sentir de nou les emocions d'aquella incipient preadolescència.

Tenint la música a l'abast, qui necessita una màquina del temps?

de verdad de la buena

Dies en què et lleves i penses què cal per ser un escriptor de veritat.

roba usada

Adonar-te que, a la maleta dels quaranta, cada cop hi ha menys lloc per a la novetat i la sorpresa. Caldrà, doncs, reutilitzar la roba fins que, del desgast, se'ns desfili a les mans. 
Fer-se gran és acostumar-se a caminar en cercles i acabar estimant el mateix paisatge. Malgrat els forats de les sabates.

llegir horitzons

Cansada de les eternes vistes de vidre que no canvien -verds, blaus, grocs-, obres una finestra en blanc i inventes un paisatge de paraules.
De vegades, tan sols cal una oració, una línia de mots per dibuixar un horitzó on recolzar la mirada.

punt pla

La vida de veritat fa acte de presència a l'horabaixa. I l'allarguem, l'allarguem tant que sovint arribem a tocar les costures que uneixen nit i matinada, les vores dels dies que acaben. 
Cosim hores, dies, setmanes. De tant en tant, però, deixem de banda l'embasta, trenquem la rutina del blanc. I, a punt pla, brodem filigranes.

arbres

Em sobrevéns, i el sentiment tiba els dos extrems del fil tot estrenyent una mica més el nus que viu en continu moviment pel trajecte vertical que va de l'estómac a la gola. A estones l'amor és cabdells, regust d'embolic de llana. 
Teixir, doncs, incendis al pit: elèctric, el desig crema a l'aire. El calfred, amb el tacte precís de la teva veu de fusta, amb pas de llampec i aroma de tempesta, es precipita esquena amunt per articular un silenci intens de branques noves.  
Arb(o)ra'm.

little wing

Trajectes curts que voldries que fossin més llargs per poder escoltar sencer el disc que duus posat al cotxe. L'excusa d'una bona música per justificar aquest voler perdre's, conduir fins que el cos diu prou o fins que el paisatge et troba i et convenç perquè t'aturis i formis part d'ell. Aquest matí, mentre conduïa cap a la feina, he desitjat secretament continuar autopista avall però em faltaves tu. I és que les coses -petites o grans, tant se val- compartides es gaudeixen el doble, o el triple, i l'experiència ho acaba confirmant.
Ja no vull viatjar sola.
GARE D'AUSTERLITZ
Un viatge comença quan comences a pensar amb qui voldries fer-lo. Amb qui t'agradaria despertar-te, en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió. Fa uns anys vam començar un viatge que anava des del sofà de casa fins a la Gare d'Austerlitz.
Però un viatge no s'acaba quan tornes, sinó quan ja no tornem alhora.

Ángels Gregori, New York, Nabokov & bicicletes

inventari

Els dies es fabriquen en sèrie a la factoria del temps, i ens correspon a nosaltres donar-los sentit, acolorir-los, personalitzar-los. Un toc de perfum, el regust del tacte enorme d'unes mans petites, un petó a deshora, cent cinquanta grams d'enyor, tres papallones que apamen l'espai aeri de l'estómac, un grapat de mots com a aperitiu d'una bona lectura per acabar sopant una deliciosa conversa.
I quan la nit pren el cos, quan les ombres fan olor de fulla verda i terra mullada i ens deixem anar entre coixins i llençols, fem inventari de nosaltres per retrobar-nos i donar-nos sentit entre tants i tants dies parits iguals. Una mica més buits, un xic més plens.

let's Cortázar

De vegades, quan el temps esdevé badall i els rellotges deixen de mossegar la carn dels canells, imitem Cortázar i, sense saber que ens busquem, acabem trobant-nos en qualsevol cantonada d'aquesta pell que espera que el cos sigui cos, que el desig sigui desig i que nosaltres tinguem la gosadia de conjugar-los.

Metàl·lics, magnètics, traçar-nos camins que volen ser recorreguts, adjectivar la subtilesa del tacte, el pes de la carícia, la profunditat del bes. Cartografia d'una tarda que se'ns embolica en la mirada i, a les mans, totes aquestes ganes d'inventar-nos mapes per perdre'ns l'un en l'altre. L'amor és una brúixola sense nord; agradablement desorientats, amb el vertigen dolç a les butxaques, imitem Cortázar i així, sense saber que ens busquem, sempre acabem trobant-nos en qualsevol cantonada de la pell, amb els canells tatuats amb petits mossecs, tot contemplant com el temps s'atura i badalla.

motor d'explosió

Batec, explosió. Múscul, cilindre, moviment. El cor s'accelera, sent, i propulsa nous records a través del corrent, sota la pell. 
La memòria, humida, soluble, sempre és a la sang.

a estones, a corre-cuita

Aquell moment del dia en què la urgència del sentiment reclama la sonoritat de la paraula.

Aquell moment del dia en què juguem a ser poetes, a corre-cuita, abans que se'ns caduqui la intensitat de les emocions.

crisàlide

Cactus, aranya, serp. 
Quan arriba el temps de pau, sense necessitat ja d'ullals, verins, punxes, espines i teranyines, cal transformar defenses i atacs. 
El repte és saber en què.

des dels balcons, poesia

Aquest cap de setmana ens trobareu a Riba-roja d'Ebre per homenatjar la poeta Montserrat Abelló. 
Més informació, aquí.

H2O

Viure ara és aquest desgel continu de pas lent i ferm. És anar fent inventari de les esquerdes, avesar-se al caràcter de l'aigua: aprendre, a poc a poc, a ser riu. 
I ensinistrar el cos per saber pronunciar la tardor amb l'accent d'aquells que no tenen por que arribi l'hivern.

carta de navegació

Ocells oceànics que et vénen a trobar, que aterren i nien en aquest aeroport deshabitat de mots que sovint és la casa del cos. I que ara siguin tot mans i ales i jocs de paraules que em volen el cel d'aquesta pell pigada. 
Qui gosa cal·ligrafiar l'ànsia.

accidents

Deixes la mirada penjada a un cantó de la finestra, com un abric oblidat quan arriba el bon temps, i invoques un calfred per saber-te viu enmig d'aquest vegetar. Imaginar-te selva, duna, onada, mossec; l'empenta que cal per avançar, amb el cos, amb el gest, amb la paraula.  
I així inundes la veu amb totes les ganes, eleves el nivell de l'aigua tot llençant pedres al llac del desig. Ofegar la por, el mot immòbil, i estavellar el verb contra el primer arbre que talla el pas del vers cap al poema.
A vegades dir la vida, interpretar-la, és provocar accidents.

àncores

Respirar-te en el moment que mossegues el desig, i assaborir la textura de tots els vermells. Fas olor de sal i fusta antiga; mirar-te mar endins i saber-te vaixell capaç d'arribar a qualsevol port.
Salpem.

neu, calamarsa

S'ha fet tard per als jocs de paraules: les metàfores han abandonat la casa. Tan sols queda l'eco somort dels dies de glòria arrapat a les parets, i aquest passejar per escrits antics, com habitacions buides, fins que se t'omplin les sabates de versos deslluïts i mots de llum gastada.
Un és poeta fins que la realitat és tan pesada que ja no pots espolsar-te-la. Com quan la neu deixa de ser neu i esdevé calamarsa.

nusos, pedaços i verbs

El poema, aigua.

Els versos van arribar amb la set de dir les costures, i els metres de fil, i el nedar de l'agulla tot fent camí sobre el mar d'aquesta pell per embastar altre cop -a puntada de mot, a manera d'anestèsia- els dies descosits a la memòria. L'amor és fet de nusos, pedaços i verbs.
Ara que sembla que ja tot està sargit, tal vegada caldrà aprendre a brodar el silenci al teixit del gest. Que ja no hi és aquella set salvatge, però encara romanen les ganes de beure.

la perfecció, el darrer asil

Vivim dies en què la incompetència ja no es contempla com un defecte, i fins i tot es tracta amb indulgència. 
La feina ben feta no té fronteres. Per no tenir, ja no té ni pàtria ni país. I el futur s'escriu amb faltes d'ortografia.

vitamina c

Dies rodons com mons-taronja de pell turgent. Que el temps se'ns desfaci en grills: als dits, incrustats l'olor i el tacte dels fusos horaris; la vida ens esclata a la boca, dolça. L'eco de l'instant, el record, regalims. Abolim els rellotges, comptem les hores per núvols. Juguem a devorar el cel, a endevinar quant de blau poden tresorejar els ulls sense que se'ns aigualeixi la mirada.
Vitamina'm, C.

tot allò que vaig voler dir-te

La calma té nom d'ocell a trenc de dia; la pau té el tacte de la teva mà sobre el meu cos, sota els llençols. La teva mà, que no falti, imprescindible. Ser tan a prop de ser feliç que no goses tocar aquest cel fet a mida per penjar-hi les paraules més boniques. Que se'm desfà el nus de la gola: potser ja no calen brides per frenar tot allò que vindrà. Tot allò que vaig voler dir-te.

cop de mac

El sentiment implícit amb què carreguem una paraula, una mirada, un gest, o tan sols el silenci, com un cop de mac, de pedra petita, a la finestra. 
El poder de l'emoció és sentir l'esquerda estenent-se pel teixit del vidre com si fos un calfred que cavalca, imparable, per l'esquena.

la vida retallable

Naufragues altre cop en la llum tèrbola d'un matí que sembla que davalli cap a un horitzó provisional, discontinu: retallem el dilluns per la línia de punts. Els braços encara tenen prou esma per abraçar i reflotar el cos, feixuc. La carn té avui regust de plom, i el record formidable de dies millors, fet de suro, alè i bombolla, puja a la superfície per respirar el final d'una primavera. El paisatge és una barreja tendra d'intuïció i persiana, de tela de mar en calma, d'un blau perdut. 
Empenyem els dies, sí, nedem-los, donem-los forma, cridem-los pel seu nom fins a deixar-los orfes d'arestes, fins a desgastar-los i poder-los escriure en clau de sorra fina i llegir-los amb veu d'onada fins a la platja de l'illa deserta que és sempre el punt final de qualsevol història, de qualsevol cançó; els punts suspensius, arxipèlags. 
El passat és crancs. I palmeres.

crueltat

Hi ha dies que els miralls responen amb tota la crueltat que pot contenir una imatge ben esmolada.
Hi ha dies que els miralls escupen. I tallen.

high hopes

Ara que ja s'han esgotat les grans oportunitats i la vida ja no es deixa viure-beure a glops de petites sorpreses embolicades en cel·lofana. 
Ara que havies perdut la fe, arriba juny.

bossa nova

El rastre del trànsit cap a aquest nou 'nosaltres' bategant encara al tou dels dits, al ritme de totes les promeses. I tu, i la teva empremta en mi és una bossa nova de regust intens. I jo, que em deixo portar. 
Dansa de mans i pronoms. Escriu-me el temps sobre la pell, nota a nota, que el futur es balla lent i agafat.

pocket full of kryptonite

Tot el plom del cel amenaçant de caure sobre els nostres cossos cansats de mastegar tanta vida a corre-cuita. Mossegar, doncs, colors vius per combatre el pes del gris del núvol continu, ras i inconcret. Córrer amb la mirada desbocada per aquesta pluja, pels camps oferts, entre el foc creuat de l'ocre i el verd. Que avui el cel dispara desencant a trets però nosaltres -sí, nosaltres-, fets de tant pronom, de cos cansat, de ganes d'estimar-se, avui ens sentim immortals, ens desfem de la kriptonita que duem a les butxaques.
Superherois d'un dimecres qualsevol, suportem qualsevol pes, aturem totes les bales.

caixes de cartró

Nus a la gola mentre vas col·locant-los amb cura dins del seu cau provisional. Propera parada: el mateix prestatge però diferent saló amb vistes a una nova llar.
Com si fossin éssers vius, pateixes per si els teus llibres -eterns companys de viatge- tindran prou oxigen per sobreviure fins dissabte dins d'una caixa de cartró. 
Ai.

càlcul d'estructures

Arquitectes de sentiments, els poetes dissenyem i construïm sobre el paper estructures verticals de versos. 
Poemes com torres, edificis, gratacels.

monkey wrench

Després d'una llarga temporada de sentir-me com una balada barata i ensucrada de Glenn Medeiros, tornen els dies estil Foo Fighters.
Com he enyorat l'energia que encomana una bona guitarra elèctrica.

totes les claus

Un futur immediat en tot de mots impacients que incendien els llavis mentre esperen el seu torn per enlairar-se. El desig viatja en petits avions de paper ignífugs. 
Que sí, que la paraula 'llar' ens omple el pit de gom a gom amb unes ganes d'ales obertes de bat a bat. Habitem-nos, altre cop. Que ja tenim totes les claus.

quiromància

Intentar dibuixar un matí perfecte a mà alçada fins que la realitat ve a destorbar-te.
Que portem la vida mal escrita al palmell de les mans, i ens passem els dies tot cercant la bellesa a les línies tortes i imperfectes que creuen el tacte de totes les coses.

pollock

Al llenç del cel, el traç fosc, ràpid i frenètic de les orenetes com una obra d'art.

anada i tornada

Res on ser, 
res no ser.

imperatiu

És culpa de la sang. La sang que bat la carn -onada, penya-segat- per provocar-la, sense ferir-la. Crit, escomesa, forma. El doll, la mar, interiors, revoltant-se.
Desperta, cos.

fireworks

Al cor ja no s'hi desfermen tempestes, tan sols maregassa, sucre, salabror. I, de les restes del naufragi o de la festa, en fem versos o arrangem mots per adornar aquesta platja que és l'amor, de vegades.
I potser els besos ja no són incendis al tacte però l'eufòria, ara discreta, interior, ens esclata focs artificials al cel de la boca.
Celebrem-nos, doncs.

terrissa

Imaginar l'interior del cos com una vasta i tova placa de fang on les emocions deixen la seva empremta.
Hi ha persones que, per dins, són tot arabescs, filigranes.

everyday robots

Amunt i avall pel vagó de tren, tot cercant llibres oberts i adonar-te que la lectura ha perdut la partida contra el smartphone.
El plaer es digitalitza. Aviat somiarem amb ovelles elèctriques.

de nou, Ferrater

Avui, quaranta-dos anys després de la seva mort, celebrem que Gabriel Ferrater és ben viu.

adreces i mudances

Alguns estem fets d'adreces i mudances. De postals dels llocs on hem viscut, de retalls de diferents cels.
I duem a la butxaca un grapat de mots com a souvenir. Perquè de vegades no podem evitar dir la vida amb el deix dels indrets que ens han habitat, que ens han modelat per dins. Lentament, com un degoteig intern, dir carrers, persones, paisatges.

ara

L'ara com un estel que enlaires prou bé perquè no perdi alçada, perquè no caigui a terra. Un ara lleuger fet de tarda de paper que plegues una i altra vegada. Perquè fas que un feixuc 'sempre' sigui un volàtil 'ara', prestidigitador del temps, malgrat saber el pes -i el pas- dels anys, de tots aquests anys que ja són ben nostres, al fons de les butxaques.

dominical

Llegir tanta mort. 
Tens tanta mort als ulls que plores diumenges xops, tan amarats de gris que no hi ha lloc per al vermell amb què el calendari acoloreix la festa.
El dia del Senyor llegeixes l'eterna i gran mala notícia que ha esdevingut el diari, en el seu intent de redactar la mediocritat d'aquest món. Tenim un déu incompetent amb vacances pagades al paradís.

final obert

Als carrers humits de la veu, verbs que es diuen i es viuen i es desfan i ho taquen tot amb els seus colors càlids. Subjectes el·líptics com globus al cel, pluja d'accents, pronunciar agulles de cap i que esclatin els pronoms.
Que viure és una festa en versió original sense subtítols on el confeti és fet de punts suspensius.

ticket to ride

Dir versos al tren després que el tren te n'hagi inspirat uns quants.
El proper divendres 25 d'abril em trobareu recitant en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Més informació, aquí.

marinada

La teva veu em despentina suaument el nom. I la marinada dels teus dits em dibuixa estius al cos ara que la pell enceta un tacte de final de setembre. L'equilibri és dolç, com aquest trobar-te sempre al final del gest que clou tots els cercles.
Ara que la vida tardoreja, vestim els mots amb les tonalitats de l'ocre. La mel, a la mirada; i tu, a cada far, a cada port.

locked out of heaven

La nadala del menjador es debat si verd o vermell, i Bruno Mars em torna a fer cantar en veu alta mentre condueixo després de molt de temps.
Per què divendres. Per què cançons pop. Per què aquest sentir-se planta que desvetlla i lluca en honor a tants hiverns.
Cruspeix-te l'espai de les preguntes, i gaudeix. Perquè sí.

ses òrbites en sincronia

Com a l'estiu, quan se'ns encomana l'alegria de l'aigua a través d'un ruixat improvisat de la mà d'una aixeta i una mànega, ara és mirar per la finestra per cercar la frescor d'una pausa i que la mirada s'enrioli tot acaronant el groc vellutat dels arbustos que floreixen indecentment a l'altra riba del vidre. Pessigolles. Ses òrbites en sincronia.
El dia esquitxa de tant color, de tanta primavera. Taca'm de vida, vols?

la segona edat

Diuen que hi ha una edat per a tot. Doncs aquesta d'ara, la que m'espera als peus del llit per vestir-me amb ella cada matí, diria que és l'edat de començar a sentir-se gran.

llengua de suro

En trànsit per la llum d'aquest abril, el desvetllar frenètic dels insectes, tot teixint el matí amb un fil de sol i el brunzir de les seves rutes aèries. A trenc de mirada, el món; els sentits, però, encara hibernen. 
Que vacu és doncs aconseguir caçar una estona de felicitat -que sempre ens porta una vida d'avantatge-, engrunar-la en libèl·lules, papallones i abelles, i nodrir-se de les restes de la seva festa: el cos és llengua de suro, l'absència absoluta de paladar. A dins, la bellesa és hiverns encara, i el desig es compta per pessics d'aire, malgrat el sucre i la sal. 
Invoquem el desgel de les hores de marbre: que la fressa de l'aigua ens torni el tacte, el calfred, el tast, i poder així conjugar de nou els matisos de la mel. Benvingudes, les emocions, com fiblades a la pell.

amb traç vermell

Hi ha qui pretén comprar un bes amb una bonica metàfora, llogar la fidelitat d'un cor amb un bon vers. Però tu i jo sabem que l'amor escrit sobre el paper no val res si no és més enllà de les paraules.
Malgrat tot, escriu-me, amor, l'amor amb traç vermell; un amor de lletra lligada amb fil de llana per penjar-lo al capçal de la memòria, per desar-lo al calaix de les petites victòries. Que mai saps quan el necessitarem per poder sargir els dies en què, a deshora, se'ns forada la vida.

punto bobo

Cabdellar el fil de la vida per teixir què.
Antonina Canyelles, La duna i la cascada

La mort, potser?

souvenir

A aquestes alçades del gris interior, el cos és batalles perdudes i restes de tempesta. Gebre a l'ànim, espolsar-se el rastre de la joventut i, de vacances al desconcert, enviar postals de record a la dona que habita, oculta, a la grafia del meu nom.
Mai hi ha hagut pell delicada, cabells sedosos, turmells fins; tan sols en el desig. Arribar a la maduresa amb les maletes mal aprofitades, definir-te amb un cert matís de fracàs. Cercar la femineïtat a l'agenda, i no ser capaç de trobar la pròpia adreça.

paracaigudes

Aquest desfer-se en vertical. Escriure a nou coma vuit metres per segon al quadrat. I precipitar-se blanc avall, resseguint  el caire del vers, llimant els mots fins a fer-los punt i fi nal .

vermut

De tant en tant el bes del sol al rostre, petits mons-primavera rodons i verds, la carícia de l'alcohol als turmells i la vida bategant a les puntes de tots els dits. I jo, agombolant-me a aquest saber-se perdre entre els meus carrers estrets, cada cop més buits, cada cop més meus, cada cop més cecs.
Encetem una col·lecció de petits plaers que es compten en pinyols d'oliva.