*

*

dimarts

accidents

Deixes la mirada penjada a un cantó de la finestra, com un abric oblidat quan arriba el bon temps, i invoques un calfred per saber-te viu enmig d'aquest vegetar. Imaginar-te selva, duna, onada, mossec; l'empenta que cal per avançar, amb el cos, amb el gest, amb la paraula.  

I així inundes la veu amb totes les ganes, eleves el nivell de l'aigua tot llençant pedres al llac del desig. Ofegar la por, el mot immòbil, i estavellar el verb contra el primer arbre que talla el pas del vers cap al poema.

A vegades dir la vida, interpretar-la, és provocar accidents.

0 missatges al contestador:

Publica un comentari a l'entrada