Fa dos anys i quatre mesos que no pujo a un avió. Aquesta tarda m'espera el seient 9F. No m'agrada volar quan fora és fosc. Vull tornar a les lentilles, a veure'm els ulls. Dóna'm conversa i agafa'm de la mà durant una hora i mitja. Do you?

(bon any a tothom)

El temps canvia zeros de lloc i escurça distàncies entre l'u i el dos. Començarem a caminar pels carrers desconeguts del nou any, a l'abric d'una ciutat de parets antigues i mirant el món a través de l'objectiu d'una càmera rèflex. Fotografiarem el contorn del desig, desenfocarem la realitat i ens escriurem postals des de les puntes dels dits. Clic.

Lluny queden aquells quinze anys en què desembolicàvem els dies amb frisança i bevíem la vida a galet. De tant en tant, però, tornen al present per recordar-te que són dins teu, ben endins. Que han arrelat, que han crescut, que has bastit estructures i projectes sobre ells, però que sempre pots tornar a mirar-te en el seu mirall i sentir per un instant aquell brogit que corria per les venes. Una parella es besa al tren, aliena a la resta de passatgers: es parlen en l'idioma dels petons adolescents, aquell en què les llengües intenten transmetre tot allò que no pot dir el cos perquè encara no li és permès. Mentre els miro, mentre em miro al mirall de la meva pròpia adolescència, penso com de lluny queden aquells quinze anys en què desembolicava els dies amb frisança i bevia la vida a galet. Aquells quinze anys en què posava tota l'ànima en cada bes. I tu encara no hi eres.

Estrenes edat i jersei. Un bon dia manuscrit es refreda a la cuina. Cafè calent, mitjons gruixuts als peus, flocs de neu que esperen el senyal per saltar del núvol sense paracaigudes. Comences a embastar un dia més sobre el teixit d'aquest desembre apedaçat amb retalls de calendaris d'advent i paper de regal. I surts al carrer a dibuixar somriures amb protector labial a les parets d'aquest hivern, mentre esperes que, dins la llar de foc, es vagin consumint les hores que et separen de tot allò que realment importa. Roma comença a preparar les maletes i el Nadal s'amaga a totes les cantonades.

El sol em grata l'esquena. Penso en ballarines i soldats de plom, en nenes que venen llumins al carrer, en orenetes i estàtues de prínceps. En avets abandonats i en tots els contes tristos que duc a l'estómac, mal païts, des de petita. Quan vull créixer, em pinto les ungles i em miro les mans. No sé què té l'esmalt, que m'esborra la innocència.

(Des)esperar. (Des)embolicar la troca. (Des)fer anys. (Des) de la perspectiva de la perspectiva, demanar al Pare Noel un punt de fuga. I (des)aparèixer entre les línies de Mondrian.

Pots resseguir amb el dit els meus tròpics i provocar un canvi climàtic. Desfer lentament els pols. Suavitzar estius i hiverns. Allargar primaveres i tardors. Pots viatjar pels hemisferis del meu planeta. Conquerir els territoris del meu cos, aquells que has visitat tants i tants cops. Establir noves fronteres, eliminar visats, redibuixar tots els mapes mentre parlem totes les llengües possibles. Mentre em fas l'amor. Pots fer la volta al meu món en només vuitanta dies o enredar-te ad infinitum en la línia del meu equador. Tu tries, Phileas Fogg.

No més elegàncies d'eriçons de Barbery. No més treves de Benedetti. Fugir de les històries de pàgines tristes amb cobertes de pseudofelicitat. Voler tornar a casa. I arribar i obrir la porta i trobar el llum encès i la casa que fa olor a llar i a vida. No més vespres de sopars amb cadires buides i pensaments que esdevenien paraules mudes, absurdes, quan obria la boca per mastegar la soledat. No més revistes de moda. No més literatura barata per a lectors ocasionals. A aquestes alçades encara hi ha colors i conceptes que no sé vocalitzar.

Ja poden venir tots els hiverns. Els exèrcits de sol somort, els soldats amb uniforme gris i munició de neu i gel. Ja poden venir les nits prematures, les branques nues, el foc encès. Ara que et sé ben a prop, ara que et tinc a frec, ja poden venir tots els hiverns. Amagats sota els llençols, si vols, en farem literatura, del fred.

Quan encetes una relació, hauria de ser obligatori contractar una assegurança a tot risc. Perquè, quan es trenqui, tinguis dret al fet que et reparin els sentiments que han quedat més afectats, que et donin una bona capa de pintura, i aquí no ha passat res. Recuperar la última configuración válida conocida e iniciar Windows con normalidad. I que et formategin el disc dur, tot esborrant la memòria emocional. Per no haver d'enyorar aquells petons que no s'obliden mai.

i no duc maquillatge i el mòbil no sona i se m'esborren les línies de les mans i ja no sóc morena sinó grisa cabell blanc i estic oblidant els dies en què tot era fàcil i sabia riure i respirar i les esperances es desinflen i ja no són verdes i la vida comença a fer aigües i s'escapa per tots els forats.

Quan et sents perduda, recorres a tot allò que roman invariable amb el pas del temps per intentar tornar-te a trobar, i les olors acostumen a no fallar: l'olor de net en sortir de la dutxa, la del cafè amb llet, la de la teva pell entre els llençols et tornen a posar a lloc. Però aquest cop hi ha quelcom que no funciona. El tren continua fent olor de tren; el cafè amb llet, a cafè amb llet; la teva pell, a tu; i la dutxa, a net. La que no encaixa sóc jo. Potser perquè he canviat massa i ja no em sé trobar dins de tota aquesta normalitat. O potser és perquè m'he ben perdut i ja no faig olor a res.

A les mans, l'envàs buit d'un altre cap de setmana ja gairebé esgotat. Entre dissabte i diumenge, seixanta passos més de distància que hem invertit l'un en l'altre. Dilluns seuré a comptar els guanys però, a hores d'ara, ja sé que sóc una hora més rica.

Desabrochar botones. Abrir corchetes. Desatar cordones. Bajar cremalleras. Quitar cinturones. Mientras me libero de las prisiones cotidianas que me contienen, le hablo al deseo de tí en mi lengua materna. Así que cóseme los rotos, puntúame las heridas, escríbeme con zeta, que yo hilvanaré un final de cuento donde todo empiece en un lugar palindrómico llamado Roma.

"El tren és la distància més dolça entre dos punts"

Sobre els plaers, Joan Barril

Les distàncies s'endolceixen quan, entre els dos punts, no hi ha agendes ni horaris. Quan, davant els ulls, només s'estén la planúria del descans o de les vacances, sense cims de pendents pronunciats de rutines i fites inabastables, sense obstacles que entorpeixin el paisatge. La distància més dolça entre dos punts es recorre sol o amb bona companyia. Amb la mirada perduda dins de qualsevol record o enredats entre les pàgines d'un bon llibre. Però els quilòmetres tenen gust a sucre morè quan al capvespre, en desfer-los de tornada cap a casa, reduïm totes les distàncies, dolces o salades, fins a tenir-les a frec de pell.

No hi ha ningú que m'escrigui com tu. Cal·ligràfic, perifràstic, em descrius dramàtica entre cal·ligrama i cal·ligrama mentre redactes el desig, fotograma a fotograma, sobre el cos. No hi ha ningú que m'escrigui com tu sobre els llençols.

Després d'aprendre a circular per la infantesa, un bon dia t'adones que la vida de veritat engega els motors per dur-te a tota velocitat cap al centre de l'adolescència. I creues els vuitanta al volant d'un d'aquells cotxes negres i llampants d'en Gino Vanelli, amb Madonna de copilot i els Pet Shop Boys i els Tears for Fears asseguts al seient del darrere. Als noranta, t'agafes fort perquè s'acosta un tram farcit de revolts i, un cop superat el repte, trepitges l'accelerador amb l'arribada del nou mil·lenni i el segle vint-i-un fins que t'estavelles de ple contra tots els somnis que no es van fer realitat. Ara ja no fabriquen cotxes com els d'abans ni t'enamores amb la mateixa intensitat, però continues conduint per aquestes carreteres vitals malgrat els problemes de trànsit i les avaries que apareixen de tant en tant. I frenes, i acceleres i avances i, quan les circumstàncies ho permeten, t'atures una estona a gaudir del paisatge i a reflexionar si tot plegat val la pena. Però sempre acabes pujant novament al cotxe i tirant endavant. Ja sigui sol o acompanyat, bon voyage.

El soroll del corc rosegant la fusta, foradant la nit. Tràquea, túnel, tub. Respirar la foscor, perdre's dins d'aquest laberint, matar minotaures, trepitjar formigues. Alliberada del llast de tu mateixa, només cal tornar-te a apamar, resseguir-te totes les vores, establir noves fronteres. Obrir els ulls i seguir el fil per trobar-ne la sortida.

Vivo sin vivir. Ni en mí, ni en tí, ni en él. Ni ya nada espero, ni muero porque no muero. Tan sólo me acostumbro a vivir. Sin mí, sin tí, sin él.

Del silenci del passadís, en pengen tot de notes que els teus dits fan sortir de les cordes d'una guitarra. Serenata improvisada, banda sonora d'una nit embastada, com tantes altres, sobre el coixí, sobre el llençol. Ja no en sé, de dormir sola. La son no em vol rondar si no ets a prop.

He bescanviat uns decilitres de sang per un tros de gasa i esparadrap. M'agradaria saber quant de temps triguen a coagular totes les meves dèries i maldecaps. A quina velocitat sedimenten els pensaments d'aquesta petita part de mi tancada dins d'un tub d'assaig.

Ni pretèrita ni plusquamperfeta, sóc plena de presents de subjuntiu, de pronoms indefinits i de verí per a les males herbes. Conjuga'm en indicatiu. Defineix-me. Desinfecta'm.

Tarda de diumenge. Anuncis de cremes, tornades al cole i col·leccionables. Soroll de rentaplats. Així és com sona el temps lliure. Tu llegeixes al sofà. M'agrada casa meva. Casa nostra. Suposo perquè aquest ritme de vida me la dosifica amb comptagotes.

Arreles en mi com el tacte de la tebior la primera nit d'hivern. Com la promesa del teu cos abans d'encetar la certesa de tots els besos. Com el verd de l'heura s'arrapa al gris de les parets. Arreles en mi així, com si res. Sense haver de forçar panys ni portes. Sense haver de conjugar nous verbs.

Mal de cap. Pell de gallina arreu. La calor m'odia i m'espera a totes les portes per asfixiar-me. Jo només vull treure el tap de l'aigüera i buidar-me lentament. Que tot el malestar se'n vagi per l'eixidiu d'aquest agost insuportable.

Cremen als ulls totes les hores mal dormides. El dia esdevé un mosaic de nits trencades i paraules mal païdes. Comencem a reciclar estones de solitud, centímetres de llençol, decilitres de llibertat. A alliçonar cada pam de pell perquè no torni a desitjar carícies.

Obrir escletxes en el temps i fer arqueologia emocional. Intentar descobrir l'origen d'aquest sentiment. Esbrinar on radica la diferència entre estimar i estar enamorat. Who cares.

Giren els vinils, de nou. La música torna a tenir el regust dels quinze anys, sense pols acumulada als solcs durant aquest exili digital. M'estic fent gran.

Atrapada dins d'aquesta Sibèria diminuta i itinerant, he decidit que recuperaré el costum d'amagar dins del melic sanefes fetes de petits secrets i records, camuflades entre sèries curtes d'abdominals i propòsits fallits d'eliminar tota aquesta cel·lulitis incipient. Se m'adormen els pensaments a les parpelles a causa de la son dolça i mortal que provoca la hipotèrmia, però el tou dels teus dits -suau i calent- decideix salvar-los tot dibuixant espirals de foc a la part interior del meu braç per desvetllar-los. De sobte, m'ataca el desig impossible i somnàmbul de tenir els turmells més fins i els peus més petits. Sense demanar permís m'enfonso a la banyera d'Amadeu Vidal i Bonafont. En aquests quaranta-dos minuts de vagó de tren no hi ha lloc per a l'agost.

Ja que no puc prendre't amb les mans, deixa que et respiri. Sense filtre i lliure de perfum. Deixa que el meu cos t'assaboreixi fins esgotar el suc dels dies, l'acidesa de les hores, aquesta vida amb totes i cadascuna de les seves humitats. Sense conservants ni edulcorants. Ja que no puc prendre't amb les mans, deixa que et visqui tots els moments. Sense límits ni restriccions. Sense trampa ni cartró. Deixa que inverteixi els meus sentiments i emocions en valors de Carpe Diem S.A.

Seqüència. Bucle. Platja piscina piscina platja. Xafogor tatuada a la pell. Marinada que puja per les cames. Rescata'm d'aquestes vacances amb una proposició indecent, un horari intensiu, la cadència suau de les tardes que cauen. I la promesa d'una cervesa ben gelada. Anem a escapçar para-sols, a amansir xancletes, a ensinistrar musclos a la marinera. Va, ensenya'm a agafar l'estiu per les banyes.

Podria encabir tota la ràbia i la ira dins d'una botella, en forma de nota escrita o de vaixell diminut, i llençar-la al mar que acull les ampolles i els seus missatges. Però segur que és ple de sargassos, de paraules ofegades, de cocodrils ploricons i afamats, d'adjectius que han perdut els ullals. Em pregunto a quina bústia es llencen les cartes incendiàries perquè arribin a destí sense calar foc a la resta de correu normal.

Les primeres hores del dia fan olor a pell neta. A crema hidratant, maquillatge i perfum. A pa amb xocolata i magdalenes. A cafè, torrades, mantega, melmelada. A llet de nadó, de vegades. A vainilla, sucre i canyella. El matí fa olor a bicicleta, a tren. A cotxet de nen, a dona, a mare, a parella. Mentre la jornada es va omplint de trucades telefòniques i cites pendents dins d'agendes massa plenes, a l'oasi de totes les paraules afòniques que guardem als palmells, hi reviu el record de la seva colònia o el seu aftershave. O l'aroma de tots els besos que estan en llista d'espera.

Sóc la boia mal senyalitzada que fa que avui tots els vaixells de paper naufraguin en aquest gris que empapera les parets del cel. Ni bots salvavides ni flotadors per a les paraules que viatgen entre línies a les sentines. Avui boicot, malestar, toc de queda, tumefacció. Que s'ofeguin tots els mots. O que algú els ensenyi a nedar.

Intento mesurar a pams la distància que es respira entre el record dels teus llavis i el meu coll, i les mans se'm perden pel camí, en algun punt indeterminat entre Viladomat i Diputació. No em surten els números en comptar els petons que ens separen i les paraules que ens uneixen, o a l'inrevés, o viceversa. Maldestra enginyera de camins, canals i ports, amb les matemàtiques suspeses només em queda escriure històries curtes i poemes amb lletra petita i cinta mètrica. Soap operas de prosa poètica on els protagonistes vesteixen amb majúscules i parlen en cursiva. Només són dos quarts de dotze. Només em queda inventar recorreguts turístics per l'eixample d'aquest divendres, i sacsejar l'avorriment amb moviments sísmics, calfreds a l'esquena, amb epicentre en algun punt indeterminat entre Viladomat i Diputació. Entre el record dels teus llavis i el meu coll.

Amb aquesta calor se'm corsequen les síl·labes tòniques i esdevinc àtona, homòfona, inhabitable i inevitable. Però sé que em reconstituiràs amb quaranta mil·lilitres de rom blanc i aigua amb gas. Que intentaràs suavitzar les arestes d'aquesta morfologia meva tan feréstega amb una cullerada de sucre i una mica de gel picat. I que al vespre, amb la fresca, regaràs tots els accents marcits amb suc de llima i fulles de menta.

No desitjar rellotges de pulsera, ni més sabates ni més ulleres de pasta. Fora les pells suaus, brunes i hidratades, els cabells ben recollits, les ungles pintades, els rostres ben maquillats. Escapar-se de tota aquesta perfecció imperfecta, de tots aquests avions de paper que no arribaran mai a aterrar. I refugiar-me en la serenitat dels anys, en la densitat dels llibres, en la pau de la paraula ben escrita, del sentiment ben relligat. Mirar cap a una altra banda per fugir de disfresses i façanes i trobar el tacte fred del sol al vidre. No voler necessitar-te i no poder-ho evitar.

Em pregunto què fer-ne, de tota aquesta xafogor. De l'excés de graus centígrads que intentem espolsar-nos del cos, dels termòmetres exhausts i vençuts, de les nits de finestres obertes amb el son que penja del bri d'una promesa d'aire fresc. "Ven a la escuela de calor", que deia Radio Futura. Doncs que algú m'ensenyi a entendre l'estiu. A tolerar la calitja. A passar desapercebuda entre mirades d'ulleres fosques, barrets de palla, peus nus i tires de sandàlia, espatlles brunes i brillants. A seguir les petjades de sol, a trobar el rastre de la sorra a les onades, a identificar el regust de juliol i agost a tots els gelats. A trobar-te a tu al final de tots els regalims de síndria i de sal.

El tiempo todo lo cura. El tiempo, ¿todo locura?

Preguntas, afirmaciones. La importancia de una coma. Pausas, entonaciones. Hoy no tengo ganas de hacerme preguntas. Sólo tengo ganas de dejar pasar el tiempo y que los sesenta minutos de todas las horas me acaricien la piel para decirme adiós.

De nou aquesta rutina amanida amb ovoalbúmina i fluoxetina. Cansada d'aquest mal que em barrina i em forada algun punt indeterminat entre el fetge i el ronyó, m'arrepapo en el seient d'aquest tren que em duu a tota velocitat cap a l'inici de la cursa d'aquest dijous, que em fa ganyotes disfressat de dilluns. Intento concentrar-me en els Relatos reales de Javier Cercas però en Robert Smith reclama la meva atenció amb els seus crits d'etern adolescent. Crits estúpids i aguts que desperten tot de perquès que dormien en algun punt indeterminat del meu cervell. Per què The Cure. Per què ara, de sobte, aquell concert de la Mercè a la Plaça del Rei. Per què Canimas, per què Jonah Smith, per què Puntí. Per què tu. Per què El quadern gris. Per què dijous paella. Per què tastets de vi. Per què una cervesa fresca. Per què tots els poemes. Per què escriure a rampells. Per què no? Jo dic que sí. Sí a tot.

M'he descuidat de repassar les costures del cos, mal embastat amb pedaços de llençol, pijama i malson, i em vaig vessant per aquest asfalt calent a cada pas. Líquida i consonant, se m'evaporen els desitjos, se'm liqüen les realitats. Residu, solatge de mi mateixa, continuo avançant per aquest divendres tot buscant la cara amable dels carrers amb la complicitat de les voreres.

(l'original, aquí)

et llegiré, entre els llavis,

l'última paraula.

no sé qui la dirà.

però sé que junts

conjugarem

el verb impossible.

Anna Montero, Serenitat de cercles

Competició de mòbils i flamenc. De tons de música i volums de veu. Competició de botons de camisa descordats, de quantitat de pèl al pit, d'alè d'allioli i vi barat. Els mots d'Anna Montero i Eduardo Galeano floreixen en els seus respectius jardins de paper. Pol·len de poema contra el garrulisme que fereix el matí dels FGC. Atxim.

Hi ha nits que són estrips de negre sobre vermell; vici, víscera, sexe, saliva, teixit. Són territori de carn oferta, de cames obertes, de sal arreu del llit. Ocasions perfectes per apagar el llum, encendre el cos i deixar-lo consumir. Hi ha nits que, després de la batalla, fem balanç de pèrdues i guanys i intentem comptar les empremtes que hi ha per cada metre quadrat de pell. Per establir -inútilment- la densitat del desig.

No escric res: són les paraules les que m'escriuen. Sóc una mica participi, una mica adjectiu; el cor, de feltre farcit de borra i pronoms possessius. Sóc palíndrom, prosa poètica; paràgraf inconnex, errada ortogràfica. A les mans, hi duc manats d'articles determinats i de versos sense poema relligats amb nusos mariners. No escric res perquè sembla que res en mi tingui significat. Excepte els mots que m'escriuen i em descriuen. Desastre. Dona. Mare. Filla. Amant.

Cansada de tanta mort, he naufragat en un cap de setmana i tu em subjectes pels turmells al fons d'aquest mar d'onades de cotó. Regala'm més temps embolicat amb bombolles de plata. No em deixis pujar a la superfície: dilluns amenaça amb tempesta i maregassa.

Ara que han tornat els autodefinits, amb totes les seves caselles, obrim la capsa de les nits de concerts i un parell de cerveses. Ara que tornen els llençols fins, la vànova de cotó i les finestres obertes, despullem les paraules que no ens fan el fet per vestir els silencis amb mirades de fil i de tinta negra. Ballen baldufes al pensament al ritme de versos blancs, rentem i estenem poemes, fem lliscar l'amor per la corba nua de l'esquena. Digues que m'estimes, ara que torna el temps de les cireres.

És fàcil queixar-se, lamentar-se. És fàcil deixar-se endur per la follia i plorar fins que els ulls diguin prou. Fins que el mar que hi ha dins la mirada s'escoli per esvorancs i escletxes i aquesta es transformi en un desert on abandonar-se, on oblidar totes les paraules, on perdre el nord. Allò que és realment difícil és fugir de la part que més odiem de nosaltres mateixos. Despertar del malson que sovint som. Només és dilluns. Uf.

Mentre creuo carrers, decideixo que llegaré tots els meus desitjos incomplerts als fills que no arribaré a tenir mai. Mentre creuo carrers, m'aferro a les línies dels passos de vianants perquè no se m'escapi la vida. Penso que encara tinc feina a fer. Per exemple abraçar, besar i acaronar més els que m'esperen a casa.

Dinar papers, paraules. Pizza de microones, aigua de l'aixeta, pinya enllaunada. Retrets obsolets, promeses caducades. Taques de tinta als dits, faltes d'ortografia que fereixen la vista i un incipient mal de panxa. Llibertat condicional. Només ens és permès somiar en color d'una a dues, quan sortim al carrer perquè ens toqui el sol a la cara, a les mans i a la part proporcional de peu que deixa lliure la sandàlia. Vibren els missatges en els silencis dels mòbils dels altres. Necessito urgentment una abraçada. I un Almax.

En Facebook pregunta. I jo li responc que la idea obsessiva que repica insistentment dins del cervell és com m'ho puc fer per aconseguir una vida normal de dilluns a divendres. Com puc deixar de limitar-me únicament a respirar. Em qüestiono si en Facebook em facilitarà una resposta, o senzillament em tornarà a preguntar de nou amb la seva veu metàl·lica, freda i impersonal, aliè als meus problemes, què em passa pel cap.

Avui, en l'espai comprès entre aquestes quatre parets, inspirem i expirem paraules fricatives i laterals; mots lluminosos, llaminers, que parlen de llibertat de moviment en l'espai i en el temps. Amb significats que vessen aire fresc per totes bandes. Potser és per aquest motiu que avui ens brilla més la pell i se'ns il·lumina la mirada. I deixem que els dits caminin damunt el teclat i se'ns enduguin cap a llocs virtuals on planificar viatges imaginaris a indrets propers i llunyans, sense data de sortida ni d'arribada. Aviones plateados rozando los tejados.

Arribes al meu son, sigil·lós, amb la mitjanit. Invasió silenciosa d'aquest desert de llit i llençols per l'exèrcit del teu cos. Un petó escrit en clau de bona nit juga amb la meva mà. Em rendeixo a l'enemic. Vull estar malalt(a) en un oasi humit.

El temps es marceix si no el guardes dins de la caixa d'un rellotge? Si l'intentes atrapar amb les mans, s'escapa entre els dits i deixa un rastre de petites arrugues als palmells. És llavors quan aprens a llegir les línies de les mans, cicatrius i senyals de batalles perdudes, que et parlen de tots els anys viscuts i dibuixen un futur incert. El temps es marceix si no el guardes dins de la caixa d'un rellotge?

Con un simple abrir y cerrar de ojos, borro las semanas que llegan al domingo desgastadas, cojas y malheridas. Mis días continuan siendo imperfectos, llenos de rendijas y de agujeros, pero tú me ayudas a taparlos con pequeñas tiras de celo. He enseñado a las sábanas a enredarse en los desencuentros hasta dejarlos sin aire. Hasta estrangular los motivos que nos empujan a dejar de buscarnos bajo esa capa fina de algodón y sueños. Y así poder dejar de echarte de menos.

Obrim els llums, tanquem els ulls. Engeguem els dies, apaguem els despertadors. Cordem els botons que uneixen els matins amb les tardes, els vespres amb les nits, un i altre cop. I avui tu, com si res, embastes un altre aniversari que cosiràs després a la pell de tots els anys. Sense recança ni didal.

Felicitats :)

Em resisteixo a apagar les hores de llum que encara resten enceses. A llençar a les escombraries els pocs minuts de sol que em queden. Deixa'm aplegar més petxines, gronxar-me novament sobre la sorra, afegir més quilòmetres a la nostra col·lecció, jugar altre cop a prínceps i princeses. Vull omplir les sabates de dies sense núvols, de temps que corre pera atrapar les ones que ens pren i ens retorna la marea. Digues a la foscor que tanqui parèntesis i cremalleres, balcons, portes i finestres. I que no m'esperi desperta.

Qui ho diria. Per uns quants euros, he aconseguit un retall de cel de nit amb lluna plena inclosa. Tinc una nit de fusta sense estels, una lluna de nacre ben rodona. Per uns quants euros, he aconseguit que un bocí d'univers orbiti al voltant del meu dit. Qui ho diria.

La casa, en calma. Calma, per fi. Calma fugissera, com les nits. Des que et tinc aquí, les hores de la fosca corren, volen, llisquen pel vernís brillant que protegeix tots els somnis. A l'altra banda del vidre, la pluja mulla la realitat. La vida, humida, corre a refugiar-se sota els llençols. Aquest vespre la calma fa olor a infantesa i a escola. A fusta de llapis de colors acabats d'afilar.

Febre. Astènia. Muntanyes russes. Calor. Núvols. Fred. Una altra presa de xocolata farcida de Grand Marnier. El mòbil, sense cobertura. Set minuts per a les set. Tots els camins, tots els moments em duen cap a tu.

Avui és un d'aquells dies en què els sorolls del carrer colpegen les parets del cervell amb força, per fer-se sentir. I les paraules, sibilants, esmolen el significat per deixar un rastre més profund. Coïssor als ulls, terratrèmols a les mans. El color xocolata de les pupil·les es desfà i les mirades buides, descafeïnades i sense sucre s'acumulen a les parpelles. Avui les ombres, les hores i els trajectes semblen infinitament més llargs. I les males putes són més putes i més dolentes que mai.

Deixar de ser paral·lels i esdevenir perpendiculars, oblics. Recórrer rond-points en sentit antihorari, el voraviu dels melics amb les puntes dels dits en direcció prohibida, les voravies de sentit únic i obligatori, aquelles que només respiren primavera i para-sols. Demanar amanida, toujours, i passejar per la untuositat de l'oli, l'erotisme de la sal. Per la lluminositat del verd, el taronja i el vermell, com si fóssim cargols. Abolir les ombres, abraçar egoismes, esdevenir déus pagans i adorar-nos mútuament les corbes, els cossos, les pells. Fer florir somriures. Celebrem que arriba le printemps, le week-end.

Ells no ho saben, però tots els passos que vaig abandonant als passadissos, a les andanes, als carrers formen part d'un compte enrere secret cap a un indret amagat entre els fulls del calendari. Perquè els dies tenen butxaques on guardar il·lusions petites: unes quantes estrelles i astronautes, el mapa d'un viatge a un planeta imaginari, una festa d'aniversari, un grapat de miratges. I així vaig deixant bocins de mi. Engrunes per tornar a trobar-me quan arriba l'hora d'abaixar les persianes.

Avui la memòria és un parc d'atraccions; els records han pujat als cavallets i no volen parar de donar voltes. L'únic que resta quiet, invariable, constant, és el tacte de foc d'una tarda qualsevol, encesa amb llumins cremats, llavis besats i tota la veu del desig a les mans.

Descobreixes que es pot trobar a faltar algú tenint-lo ben a prop, entre els llençols. Que l'enyor s'estén com el verí sota la pell, que et nua els sentiments i embolica els fils del desig, deixant la nit feta un garbuix. És llavors quan aprens que es pot acaronar la tebior del seu cos, respectant la pau del seu son. I fer l'amor amb la seva proximitat, en silenci, entre els llençols.

No vull renunciar a les estones de sol que em pertoquen per herència. Ni haver de pidolar dies de festa, ni empenyorar les vacances. Perquè tinc dret a respirar tot l'aire lliure que pugui emmagatzemar el meu pit. A agafar tota la vida que em càpiga a les butxaques. A canviar totes les comes de lloc. A riure amb tota l'ànima, si em ve de gust. Si em dóna la gana.

Ja no en sé, d'escriure. Desaprenc articles, accents, sintagmes. La llei de vocals i consonants. El costum de les paraules. Em limito a mirar per les finestres, a abraçar-te per les nits, a llegir veus alienes. A (sobre)viure. Perquè ja no en sé, d'escriure. M'asseuré a l'ampit d'aquest dilluns, a imaginar el color de les metàfores.

Tancar els ulls. O no. Potser no cal. Somio desperta i els desitjos apareixen, un darrere l'altre, com en una passarel·la de moda, exhibint-se, provocadors. El moment s'espatlla per gentilesa d'un home que parla de política des de fa vint minuts. El miro. Té prou edat per saber que no pot canviar el món, així que suposo que es conforma amb arribar a convèncer la dona que seu al costat i, indirectament, la resta del vagó. Decideixo ofegar el seu discurs amb la música de l'iPod. La política em cansa. Tancar els ulls. O no. Potser no cal. Els desitjos han esdevingut engrunes multicolors, devorats per la realitat. Miro per la finestra. El món és un lloc vulgar on aviat somiar deixarà de ser gratuït.

Ara que, en la guerra d'aquest hivern, sembla que el fred ens dóna una treva, li demanaria una estona més de sol al rostre. Ara que, en la cursa dels matins, m'ofereixes -breu i intens- l'abraçada del teu cos i tot de paraules càlides, et demanaria que em continuessis regalant motius on recolzar-me quan em fallin les forces, tot travessant de dalt a baix la planúria dels dies. A contra rellotge.

Si em preguntes si sóc creient, et diria que Déu no existeix. Igual que no existeixen els superherois, ni el geni de la llàntia, ni el Pare Noel. Et diria que Déu és un dels noms amb què podríem anomenar la flama del ciri que crema davant d'un sant, la moneda que llencem a la Fontana di Trevi -o a qualsevol de les seves homòlogues-, el desig que pensem abans de bufar les espelmes, el dècim de la loteria de Nadal. En definitiva, que Déu és un dels noms amb què podríem batejar les nostres esperances. Si em tornes a preguntar si sóc creient, et diria que Déu sí existeix, que l'esperança és l'últim que es perd, i que prego cada dia per tal que fulmini de forma instantània aquella persona que em fa la vida impossible. Qué gustazo, Dios mío.

De petita jugava amb una bosseta de roba plena de botons, de totes mides i colors, a casa de la meva àvia. Malauradament aquella bossa va desaparèixer de les meves mans al mateix temps que se'm va escapar la infantesa. Ara ja sense innocència, sense botons i sense àvia, he descobert que a dins tinc una capseta on queden emmagatzemades tot de paraules que m'agraden. Potser perquè dins del meu cap sonen rodones. Com els botons de la bosseta de casa de la meva àvia.

Sildàvia. Antaviana. Bacallà.

Em passo el dia pujant escales que van cap avall. Els desitjos fugen, les idees grinyolen, els sentiments es desfan. La feina que ofega, el nen que plora. Els trens que se m'escapen i el que aconsegueixo agafar arriba amb retard. La vida no és una tómbola, és com aquell tender dels tebeos: em cisa moments, m'escatima hores.

Me gustaba verte boxear. Aparto la vista de l'escrit que el senyor gran que s'asseu al costat sembla que vol compartir amb mi. No vull llegir res més. No vull robar-li més paraules a la seva intimitat, limitada per l'espai del seu seient.

Me gustaba verte boxear. El temps verbal em remou el passat i reflota desitjos en pretèrit imperfet de l'indicatiu. El seu regust amarg s'ofega en el present color mel d'uns ulls que miren amb recança. Finalment he après a amagar darrere els somriures les escombraries que generen els dies al seu pas per tal que el futur se'm presenti net.

S'agraeix que, de tant en tant, la vida et permeti penjar els guants de boxa i, durant unes hores, deixar de lluitar. Me gustaba verte boxear.

Tinc ressaca de riure. Feia tant de temps que no sortia a sopar amb amics que em fa l'efecte que la nit de divendres ha estat un somni. Però recordo perfectament la tornada a casa, de matinada, conduint sobre asfalt humit. Recordo les granotes i els gripaus, sortint dels marges, tot fent salts per intentar anar a parar sota les rodes del meu cotxe. Em pregunto què passa amb els amfibis perquè tinguin tantes ganes de morir.

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.

Mireia Calafell i Obiol, Interpreta'm

Estranya, incòmoda, provocadora, la recança es passeja, descalça, entre els espais en blanc dels dos darrers versos. Tot evitant trepitjar els vidres trencats de totes les històries que no van arribar a començar. Foragita-la. Escombra el dubte. Equivoca't.

Camino amparada por el anonimato de estas calles, pisando y rompiendo pedazos de sol. A cada paso, me asalta una palabra. Cada veinte metros, me atropella una frase y, así, a medida que avanzo, voy construyendo una historia tan frágil que seguramente se me deshilachará entre los dedos. Pienso en ayer noche. En tus manos. Te pediría que me volvieras a salvar de mí, de mis insomnios, del cansancio que me provoca saberme tan caótica y cuadriculada a la vez. Que volvieras a buscar refugio dentro de mí: haces que me sienta cálida y acogedora a pesar de no tener cosquillas, del frío instalado en la punta de la nariz, y de las manos y pies helados. Te pediría que me acompañaras hasta el final de toda esta vida. Por tí aprendería a cocinar todos los sinsabores mientras tú me enseñas a saber perder: eso de encajar las derrotas y las decepciones nunca se me ha dado demasiado bien.

Haurien de prohibir els divendres. Són dies de contrastos que emplenem amb la impaciència que desprenen les darreres hores, incomprensiblement més llargues, més lentes. Amb totes les promeses de dissabte, les mateixes promeses que es marceixen durant les tardes de diumenge. Perquè els divendres ningú es recorda dels diumenges. Tinc unes ganes enormes de plorar i de riure alhora. I de llegir-te poemes a cau d'orella. No sé si és el vi. O simplement perquè és divendres. Veus com els haurien de prohibir?

Pretenen que aprengui a escriure totes les sensacions en minúscula. Que controli les emocions tot construint frases curtes amb síl·labes àtones perquè, si no, els accents es clavaran a la llengua com si fossin agulles. Que algú m'ensenyi a mentir sense dur immediatament les mans al nas. Les veritats no interessen a ningú.

I'm a loser, baby

so why don't you kill me?

Beck, Loser

Tothom es pregunta algun cop què hem vingut a fer a aquest món. La meva teoria es basa en el fet que realment som aquí per jugar a tot de jocs d'atzar. I jo mai he estat massa traçuda per matar "marcianitos" ni per fer farons al pòquer. Se m'està quedant cara de perdedora. Això és el que em diu el mirall.

Isabel Garcia Canet, Exili

Todas las horas inservibles van dejando sobre mí una capa de aburrimiento que me aisla del frío metálico que desprende la indiferencia, pero no puedo evitar que este ocio post-vacacional regulado por contrato se me cale hasta los huesos. Pienso para no convertirme en hielo, escribo para no oxidarme. Llevo este jueves dentro de la maleta roja, junto con su noche sorpresa. Te aviso que esta mañana he tomado prestado un pedazo de tí, y me lo he metido en el bolsillo de la chaqueta para que me contagie un poquito de tu calor. Es que estoy aprendiendo a no echarte tanto de menos, ahora que los trenes dejarán de llevarme a ninguna parte contigo.

Ja no som joves però, en nosaltres, encara hi viu el joc. Malgrat conèixer-ne l'orografia, aprenem el cos de l'altre cada vegada, cada cop, amb la curiositat del primer dia. Digues-ne vici. Desfici. O desig.