Si em preguntes si sóc creient, et diria que Déu no existeix. Igual que no existeixen els superherois, ni el geni de la llàntia, ni el Pare Noel. Et diria que Déu és un dels noms amb què podríem anomenar la flama del ciri que crema davant d'un sant, la moneda que llencem a la Fontana di Trevi -o a qualsevol de les seves homòlogues-, el desig que pensem abans de bufar les espelmes, el dècim de la loteria de Nadal. En definitiva, que Déu és un dels noms amb què podríem batejar les nostres esperances. Si em tornes a preguntar si sóc creient, et diria que Déu sí existeix, que l'esperança és l'últim que es perd, i que prego cada dia per tal que fulmini de forma instantània aquella persona que em fa la vida impossible. Qué gustazo, Dios mío.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada