Inventes dos febrers a mida:
ni massa grisos
ni massa tristos
ni massa freds.

L'equilibri, però,
el trenques premeditadament
tot afegint-hi el pes
d'un sol dia.

La febre estova la sang que, impassible, empeny carn, cos i anys. Les hores, tendres, es desfan dins del bocí d'hivern que són aquestes mans fredes, perennes, inevitables, mentre el món crema a la mirada. Entre incendi i incendi, dibuixes paisatges amb línies de punts d'ebullició. Boires, cel blau, efervescències, paracetamol. 

A quina temperatura s'apaga el desig i s'encén l'ànima?

De vegades el simple gest d'escriure és tot un acte de supervivència.

Hem begut, i el vespre
és un ara que se'ns abelleix etern.
El desig es passeja entre els dits,
àvid de tacte.

Hem ofegat límits i fronteres
en dues copes de vi.

La mar en calma, ara que ja has acabat de pentinar les onades. Perquè encara et pobla la sal, encara et saps la humitat dels oceans rebels que la vida ens fa néixer a dins i que a estones et prenen i et parlen amb una llengua aspra que tan sols tu entens.

Nàufrag de tu mateix, altre cop, com tantes altres vegades, tornes a trobar un port, una illa, una platja, una nova pàtria petita que es deixi dir amb veu de terra ferma, amb el deix de totes les oportunitats.

Arquitectura de grisos,

coreografies urbanes,

tristesa en construcció. 

L'ànima és un bosc de grues metàl·liques.

A la Terra hi ha gent que viu alhora en sistemes solars fets a mida, amb planetes piruleta que orbiten al voltant d'un sol bonic de cel·lofana, i naus interestel·lars brillants, sempre noves de trinca. I n'hi ha d'altres que viuen com poden en la realitat del planeta que els ha tocat, situat a la perifèria d'una galàxia polsosa. 

Via Làctia? Mala llet! Coi d'extraterrestres.

El món pren el nom de dilluns i nosaltres, Sísifs moderns, ens disposem a resseguir el contorn de les seves lletres en un exercici etern de cal·ligrafia cansada.

Quanta desgana es pot encabir en un sol mot.

Perquè, de vegades, no cal dir res.

Ésser llacs en calma, i tenir la capacitat de treure's la nosa, la pedra de la sabata per llençar-la a la pròpia superfície i trencar la pau de l'aigua. Fer que les ones concèntriques esdevinguin paraules, versos, poemes, paràgrafs.

Escrivim sobre allò que ens torba, sobre allò que ens altera, sobre allò que ens commou.

Quan la vida es torna dècimes de febre i tos improductiva. consulti al farma-déu-tic.

Elèctric encara, el desig que ens visita de tant en tant. Els cossos esperen ara la certesa del tacte quan abans ens provocàvem incendis sota la pell amb tan sols imaginar la promesa del plaer que avançava cap a nosaltres amb pas ferm, sense haver de vessar cap paraula.

L'amor se'ns ha tornat amable, no creus?

Se t'enreden als dits totes aquestes ganes de no-saps-ben-bé-què però que, al cap i a la fi, són empenta, són camí, són arrels i branques que creixen cap al cel, cap a l'aliment, cap l'aigua.

I dius dilluns i penses sospir i escrius remolins a la panxa amb la cal·ligrafia del vent que solca la cara oculta de la pell.

Tornar, i que la rutina de sempre et rebi amb un regust nou de braços oberts. Celebres aquesta llum -tu saps per què-, i pensar-te, pensar-vos, pensar-nos és un verb d'un blau càlid, volàtil, que t'esclata al cel interior i que t'amara la veu amb un deix suau de sol. Focs d'artifici, conjugacions, invasions.  

Quina felicitat esquerpa, aquesta que s'amaga rere la sacsejada tènue d'un calfred amb ànsies de terratrèmol. La carn és viva i es revolta, i parla a través de cada esquerda.