an ↔ na

Diumenge passat el meu fill va començar la seva pròpia col·lecció de paraules. Ja en té unes quantes, escrites en petits papers que vaig trobant pels racons de casa. Deuen ser paraules màgiques perquè cada cop que me'n trobo una, damunt del sofà o sota la taula, desapareixen les cabòries i només tinc ganes de somriure.

→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → (!) ← → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →Es va haver d'infiltrar dissimuladament en la rutina per poder descobrir si hi havia algú que també anés a contracorrent, com ella. La vida no la va decebre; ben al contrari: la va sorprendre agradablement fent que hi topés de cara.

Els dies en què el meu grau d’estupidesa sobrepassa el límit permès sona una alarma estrident al cervell i es tanca la boca automàticament, evitant així que pugui dir alguna cosa de la qual em pugui penedir, fins que el meu grau de lucidesa es recupera i anul·la els efectes de la manca d’enteniment.
Els dies en què el meu grau de lucidesa supera els nivells habituals sona una altra alarma -igual d’estrident- al cervell i també es tanca la boca automàticament, evitant així que pugui dir alguna cosa de la qual em pugui penedir, fins que el meu grau d’estupidesa s’estabilitza i contraresta l’excés de claredat.
M’he adonat, però, que en ambdós casos el sistema de seguretat és insuficient: necessito instal·lar un altre mecanisme automàtic que, en cas d’emergència, paralitzi els meus dits i no em permeti escriure. O que talli immediatament la connexió a Internet. Per impedir que publiqui posts com aquest.

Mentre miro com es desfà el comprimit de Supradyn al got d’aigua, penso en l’efervescència d’alguns moments. Com la vida et fa pessigolles a l’estómac quan entra en contacte amb certs elements. Només cal un silenci, una mirada, el tacte d’una mà o la carícia d’una sola paraula o, simplement, un petit detall per provocar una reacció en cadena dels sentiments i notar com s’omple de bombolles el teu univers. Instants després, però, s’apaivaga el soroll de les emocions per donar pas a una calma incòmoda, estranya.

Torno a mirar el got de vidre, ara tèrbol. No hi ha rastre del comprimit. El resultat de tot plegat és una aigua de borratges, una mena de caldo de cultiu dels records que bec d’un sol glop per intentar no sentir aquell regust amarg, de vegades agredolç, de l’enyorança.

Últimamente me acuesto con Juan José Millás pero entre nosotros no hay sexo: sólo le permito que me excite las neuronas.

Pollo asado






Recuerdo, como si hubiera sido ayer, la primera vez que vi un pollo asado: estaba dando vueltas en un asador, junto a otros compañeros de infortunio, y supe que se trataba de eso, de un pollo asado, porque lo había visto dibujado mil veces en las historietas de Carpanta. Carpanta era un hambriento de tebeo que vivía debajo de un puente y que siempre soñaba con pollos asados. Su creador, José Escobar, acaba de morir sin conocer seguramente la influencia que en la imaginería de toda una generación tuvieron sus pollos asados.

El pollo asado pasó del tebeo a la realidad gracias a los piensos compuestos. Hasta entonces había sido una comida de ricos, porque sacar un buen pollo adelante era tan caro como proporcionar una carrera universitaria a los hijos. O sea, que lo que yo conocí, más que un pollo propiamente dicho, fue la bisutería del pollo. Con los piensos …

Entre assentament i assentament, em pregunto com et comptabilitzaria a tu dins de la meva vida.

No ho tinc gaire clar.

Els somriures són un immobilitzat material o immaterial?

Va entrar a l’oficina d’objectes perduts. Ja no sabia on buscar més i va pensar que allà, potser la hi trobaria. Es va adreçar al funcionari per formular la seva petició i aquest, després d’escoltar-lo amb una atenció fingida, el va convidar amb un gest tot desganat a furgar entre les andròmines que s’amuntegaven als prestatges, amb un dit de pols o més; tot depenia del temps que portaven allà esperant que algú les reclamés.
Va passejar la mirada per tots aquells objectes abandonats i es va adonar de la quantitat de coses que la gent pot arribar a perdre: el cap, la vista, el temps, el tren, una aposta, els papers, el punt, la paciència, la virginitat, els nervis, la partida, el seny, l’interès...
Cansat de buscar entre piles de paraigües atrotinats i rellotges sense busques, va abandonar la recerca: a l’oficina d’objectes perduts, no hi era la fe que va perdre, sense adonar-se, un dia qualsevol. Però en el seu lloc es va emportar sota el braç una mica d’esperança que havia trobat, perd…

El pas d'un àngel
L’hora del pati de les paraules
Una becaina del pensament
L’espai entre paràgrafs
Un parèntesi que s'obre
Uns ulls que es tanquen
Arma diplomàtica
Bandera blanca
Pau(sa)
.
.
.

(neixen silencis a les puntes dels dits i moren a la meva boca)

M’endinso en tu i sento el frec de la pell de les paraules. L’olor dels sentiments. Com es dilaten les pupil·les dels sentits. Com s’accelera el pols de la ment.
I la tarda del meu cos esdevé antull de prosa de l’instint. De poesia de pensament vertical.

Em vessa el teu record
pels descosits
de la pell.
I regalims de tu
creuen aquest cos erm
teixint una fina
teranyina
de camins.
Tots,
sense excepció,
et duen al final de mi.

* Trobar la peça del trencaclosques que falta i escriure un final feliç.
* Menjar la cirera del pastís i creure que, per un instant, el món és dolç i vermell.
* Ficar-se la tarda de diumenge a la butxaca i celebrar la victòria de la batalla contra la tristor.
* Tocar amb els dits les notes d’un ritme que t’atrapa i sentir el seu tacte màgic.
* Resoldre la incògnita de l’equació del desig i elevar el resultat fins a l’infinit.
* Deixar que la imaginació vessi dels límits d’un llit i inventar-te amb cada bes.
* Vestir un cos nu amb paraules i despullar somnis de paper.
Penja desitjos i records amb xinxetes de colors en un tauler de suro col·locat a l’aparador de la seva botiga. Ven a preu de saldo els moments perfectes que va inventar per a ell, ara que ja s’ha acabat l’amor. Liquidació per canvi d’orientació.

Des de l’altra banda de la taula de despatx, el funcionari li dirigia la paraula amb un to de veu neutre, sense emoció, sense apartar la vista de la pantalla, trencant amb cada pregunta la monotonia del tecleig de l’ordinador. Ell l’observava amb satisfacció, com l’artista que admira la seva obra, mentre esperava una a una les seves preguntes.
- Nom?- Vicenç Colomer, per servir-lo.
- Professió?
- Desil·lusionista.
- Com ha dit? Desil·lusionista? – li va demanar el funcionari, desvetllant-se del seu ensopiment i dirigint-li la mirada. Va ser llavors quan ell, per primer cop, va poder veure els seus ulls grisos, tristos, mancats de brillantor.
- Sí, senyor. Això mateix.
- No la tenim classificada aquesta feina als nostres arxius. I en què consisteix exactament?
- Doncs en llevar la il·lusió a la gent. Som els encarregats de fer públics els trucs de màgia dels il·lusionistes, d’esguerrar les sorpreses, d’explicar el final de les pel·lícules, de dir als nens que els Reis d’Orient i el Pare Noel …

En un món de fantasia, deixaria que comptessis les meves pigues. Que les classifiquessis per grandària. Que n’inventessis constel·lacions i els posessis nom. Que imaginessis que són taques de cafè o de xocolata i que intentessis esborrar-les amb la punta de la llengua. I després voldria que em fessis l’amor. Per tornar a desordenar-les totes i començar de nou.

"Escriure moltíssim [...] és un plaer, sobretot si hom té alguna cosa a dir."Josep Pla, Notes disperses

Set-cents vint dies de vida d’un univers privat.
Cinc-centes notes penjades a les parets d’un blog.
Quatre mil tres-centes vint peces de trencaclosques.
Cent vuitanta rampells aparcats en zona blava.
Disset.
De l’onze.
Avui plouen números amb sentit.
Xifres amb una calidesa estranya.
Serà perquè fan olor a aniversari.

A casa, reciclem sentiments i estats d’ànim. Els petons ja fets van al contenidor groc, juntament amb somriures brillants de llauna i carícies de plàstic; els moments de fragilitat, al del vidre; els avions de paper on viatgen les mirades, els silencis i les paraules, al de color blau. I la resta –la felicitat, els neguits, les inquietuds, l’amor... i totes les abraçades- la deixem al cubell del material orgànic per fer-ne compost i així adobar les plantes de la terrassa, que reguem amb les nostres llàgrimes, per més endavant poder collir un ram de flors plenes d’esperança.

Omplo la rentadora. Un tap de sabó especial i una mica de suavitzant. Agafo una cadira, m’assec davant de la màquina i, com si d’una televisió es tractés, m’empasso el programa sencer de delicats. Darrera volta de tambor. Final feliç i un The end escrit amb gotes d’aigua. Amb el cove ple i el sol ben alt al cel surto al terrat, on m’espera l’espectacle circense d’un arc iris de plàstic que fa funambulismes a la corda fluixa d’un estenedor rovellat. Aplaudeixo les agulles, que es deixen caure a les meves mans i m’ajuden a estendre al sol, una a una, antigues cartes de paper ben blanc pigades de paraules d'amor. Netes d’oblit i de pols.

Empenyem dies amb els peus feixucs
desafiant les durícies del fracàs.
El defalliment és un mur tan alt
que escanya el corriol de llum.

És d'hora encara. Encara hi ha temps
d'esmicolar la trampa de runa i pols
per cercar la sortida amb fortalesa.

Esgarrapa l'arrebossada paret
que et té clos
a cops de desig. De vida.

Guida Alzina, Dicotomia amb blaus

Sentir-se sol és haver de plorar contra una paret en no tenir una espatlla on recolzar-se.

Vam intentar robar una mica de temps per poder estar més estona junts però no ens en vam sortir. Érem uns simples aficionats i l’únic que vam aconseguir és que tres quarts de quatre ens perseguissin pels carrers enrevessats del mecanisme d’un rellotge. Els quinze minuts restants ens van ajudar a escapar, amagant-nos dins d’una fàbrica de tic-tacs, però les busques ens van assenyalar a l’hora en punt. El temps no perdona, ja ho saps, així que ens va condemnar a treballs forçats.

Ara ens dediquem a recollir les hores mortes que cauen a l’esfera del rellotge, separats per un interval de mitja hora, i a les nits maquinem plans secrets per intentar matar el temps, ajaguts als nostres respectius llits, després de desitjar-nos bona nit: tu, des de la cel•la número dotze; jo, des de la número sis.

Ens traiem les sabates
per caminar els somnis
amb petjades de record.

De sobte, un malson
se'ns clava
als talons
deixant arestes vives
en el solc de l'oblit.

Per a molts, és la fi,
d'altres, senyal de lluita.

Guida Alzina, Dicotomia amb blaus

Presumia de ser una font inesgotable d’optimisme. El seu secret: una quantitat ingent, un nombre indefinit d’incomptables píndoles de colors amb aquest estat d’ànim com a principi actiu, fruit d’una herència provinent d’un oncle seu, de nom Franz, inventor resident a Copenhague.

La tarda ha esdevingut grisa i pensa en prendre una pastilla, per notar aquell formigueig agradable que comença a les puntes dels dits i que s'instal·la a l'estómac, fent-li brillar els ulls. Però per més que regira calaixos i armaris, per més que busca a les butxaques, no n’apareix cap ni una, de pastilla miraculosa. Intenta fer memòria i, de sobte, recorda que aquest matí s’ha descuidat aquell enorme pot de vidre sobre la tauleta de nit: no l’ha tornat a desar al seu amagatall. Abans que el seu cap comenci a imaginar les possibles conseqüències d'aquella distracció, sent com la veu d'ell la crida des del saló.

Víctima d’una sobredosi de felicitat inconscient, el seu marit la mira amb delit, amb…

Jo, putxinel·li. Tu, marioneta.
L’amor ens esperava amagat entre les bambolines d’un teatre de titelles.
Tu, Romeu. Jo, Julieta.
I la mort ens va trobar al final de la darrera escena.
Fora guant. Compte amb els fils. Cadascú a la seva maleta.

Capvespre. Olor de llar de foc encesa i de camamilla als carrers. Són les nou tocades, i s’escampen per l’aire, rotundes, amb el soroll de les campanes. Sento un dolor al pit: novembre enfonsa les mans en mi per plantar la seva llavor. Aviat brotaran els primers llucs de dies de calendari, negres i vermells sobre un fons blanc. I les seves arrels cercaran aliment en aquest fred que s’ha instal·lat al cor malgrat prendre, nit rere nit, les sopes de lletres que cuinen els meus dits mentre em pentinen les pestanyes i cusen amb fil de tela d’aranya, puntada a puntada, mots de purpurina als llavis i escates de plata a la pell.

Ja són aquí les nits de fred que s’amaga sota el matalàs o entre els llençols. De llits massa amples per a un sol cos. De peus gelats que no troben consol en la tebior d’una altra pell. D’escalfor de bossa d’aigua calenta. De coixins que et parlen a cau d’orella i que et canten cançons de bressol per no sentir el soroll de l’absència.

Ja són aquí les nits de fred i d’insomni. D’ulls oberts que debanen el fil d’unes hores de llum somorta al compàs del rellotge per teixir una flassada d’abraçades de llana dolça i calenta.

Només tinc permís per somiar en blanc i negre. Dret per fer una sola trucada. Demanar un únic desig al geni de la làmpada màgica.

Abans de passar una temporada desterrada a la cara oculta de la lluna, vivint a l’ombra dels teus ulls, et diré que no em calen colors per somiar amb tu. Que només recordo el teu número de telèfon. I que desitjo que, a la tornada, m’esperis a la porta amb un ram de paraules escrites per a mi i un “t’he trobat a faltar” penjat a la solapa.

Cançons enllaunades. Somnis amb vestit de diumenge. Desitjos escrits a mà sobre la pell. Catifes voladores plenes de paraules i ocells amb plomes de paper que envaeixen el meu espai aeri. Una flor embolicada en paper de plata. Polaroids de tots els meus amants. Un val per un somriure gratis amagat entre les crispetes del cine. Una guspira de llum encastada en un anell de plàstic. Un bagul ple de records. Flascons amb essència d’il·lusió. Unes quantes neurones dins de cotxes de joguina fent cua en una autopista de colors.
Suma y sigue.
Avui faig inventari d’existències al magatzem de la meva ment.

Hipoteco la meva vida. Empenyoro els petons més tendres. Poso a la venda la meva mirada i el meu somriure. No sé quant en podria treure per les meves mans i les seves carícies. Hauria de fixar un preu per als meus pensaments. Em pregunto si algú estaria interessat en comprar els meus records.

Maleïts diners...

Era inquietant i excitant alhora, com ho eren totes les novetats a aquella edat. Es tractava del darrer descobriment que havíem fet i tota l’escola n’anava plena: tothom es delia per ficar el dit en aquell forat. La primera impressió que t’enduies era una mica llefiscosa però la sensació resultant era d’allò més agradable i plaentera. Després, un cop passada l’emoció i el nerviosisme inicials, et menjaves lentament aquell pa de pessic tendre i gustós, que et deixava un rastre inconfusible de sucre als llavis i al dit, i els llepaves amb fruïció.
Va haver-hi un temps en què oblidàvem la cartera, però no els donuts. Jo, encara hi ha dies que jugo a imaginar-me el gust que tenia el forat.

Amagar-me sota la flassada i que el somni s’estengui per la meva pell com un bàlsam reparador, atenuant aquest mal que mortifica el meu cos. Clavar un senyal d’stop a l’inici de la carretera que va de la meva ment al cor i aturar els pensaments –i el seu soroll- durant uns instants. Perquè avui em fa mal pensar. Em fa mal sentir. Em fa mal tot.

Sent com avui mor una mica més. Enverina l’aire que respira amb la desídia que desprèn el cos. Deixa que les mans de la soledat estrenyin un xic més el seu coll. La veu s’adorm i les paraules broten per les puntes dels dits, per l’esguard líquid dels seus ulls, contaminant el seny amb un pensament ben fosc. I sent com avui mor una mica més, mentre el somriure s’enfonsa lentament en un rostre arrugat de pell basta i apagada, clavant-se en el fons d’una mirada de cristall translúcid, sense color.