→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → (!) ← → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →
→ → → → → → → → → → →

Es va haver d'infiltrar dissimuladament en la rutina per poder descobrir si hi havia algú que també anés a contracorrent, com ella. La vida no la va decebre; ben al contrari: la va sorprendre agradablement fent que hi topés de cara.

Els dies en què el meu grau de lucidesa supera els nivells habituals sona una altra alarma -igual d’estrident- al cervell i també es tanca la boca automàticament, evitant així que pugui dir alguna cosa de la qual em pugui penedir, fins que el meu grau d’estupidesa s’estabilitza i contraresta l’excés de claredat.

Va entrar a l’oficina d’objectes perduts. Ja no sabia on buscar més i va pensar que allà, potser la hi trobaria. Es va adreçar al funcionari per formular la seva petició i aquest, després d’escoltar-lo amb una atenció fingida, el va convidar amb un gest tot desganat a furgar entre les andròmines que s’amuntegaven als prestatges, amb un dit de pols o més; tot depenia del temps que portaven allà esperant que algú les reclamés.

Va passejar la mirada per tots aquells objectes abandonats i es va adonar de la quantitat de coses que la gent pot arribar a perdre: el cap, la vista, el temps, el tren, una aposta, els papers, el punt, la paciència, la virginitat, els nervis, la partida, el seny, l’interès...

M’endinso en tu i sento el frec de la pell de les paraules. L’olor dels sentiments. Com es dilaten les pupil·les dels sentits. Com s’accelera el pols de la ment.

Penja desitjos i records amb xinxetes de colors en un tauler de suro col·locat a l’aparador de la seva botiga. Ven a preu de saldo els moments perfectes que va inventar per a ell, ara que ja s’ha acabat l’amor.

Des de l’altra banda de la taula de despatx, el funcionari li dirigia la paraula amb un to de veu neutre, sense emoció, sense apartar la vista de la pantalla, trencant amb cada pregunta la monotonia del tecleig de l’ordinador. Ell l’observava amb satisfacció, com l’artista que admira la seva obra, mentre esperava una a una les seves preguntes.

- Nom?

- Vicenç Colomer, per servir-lo.

- Professió?

- Desil·lusionista.

- Com ha dit? Desil·lusionista? – li va demanar el funcionari, desvetllant-se del seu ensopiment i dirigint-li la mirada. Va ser llavors quan ell, per primer cop, va poder veure els seus ulls grisos, tristos, mancats de brillantor.

- Sí, senyor. Això mateix.

- No la tenim classificada aquesta feina als nostres arxius. I en què consisteix exactament?

- Doncs en llevar la il·lusió a la gent. Som els encarregats de fer públics els trucs de màgia dels il·lusionistes, d’esguerrar les sorpreses, d’explicar el final de les pel·lícules, de dir als nens que els Reis d’Orient i el Pare Noel són els pares, de fer que el dia següent sigui igual d’avorrit que l’anterior... En fi, d’aixafar la guitarra, d’amargar la vida a alguns pobres diables ja des de petits. Una feina desagraïda, pensarà vostè. Sí, en efecte, però algú l’ha de fer, no? – li va dir, tot esbossant un somriure, mentre s’aixecava de la cadira. - Per cert, vostè es diu Albert Codina, oi?

El funcionari, sorprès, li contestà afirmativament.

"Escriure moltíssim [...] és un plaer, sobretot si hom té alguna cosa a dir."

Josep Pla, Notes disperses

L’amor ens esperava amagat entre les bambolines d’un teatre de titelles.

Tu, Romeu. Jo, Julieta.

I la mort ens va trobar al final de la darrera escena.

Cançons enllaunades. Somnis amb vestit de diumenge. Desitjos escrits a mà sobre la pell. Catifes voladores plenes de paraules i ocells amb plomes de paper que envaeixen el meu espai aeri. Una flor embolicada en paper de plata. Polaroids de tots els meus amants. Un val per un somriure gratis amagat entre les crispetes del cine. Una guspira de llum encastada en un anell de plàstic. Un bagul ple de records. Flascons amb essència d’il·lusió. Unes quantes neurones dins de cotxes de joguina fent cua en una autopista de colors.

Suma y sigue.

Era inquietant i excitant alhora, com ho eren totes les novetats a aquella edat. Es tractava del darrer descobriment que havíem fet i tota l’escola n’anava plena: tothom es delia per ficar el dit en aquell forat. La primera impressió que t’enduies era una mica llefiscosa però la sensació resultant era d’allò més agradable i plaentera. Després, un cop passada l’emoció i el nerviosisme inicials, et menjaves lentament aquell pa de pessic tendre i gustós, que et deixava un rastre inconfusible de sucre als llavis i al dit, i els llepaves amb fruïció.