Vés al contingut principal

SOLITUD

Sentir-se sol és haver de plorar contra una paret en no tenir una espatlla on recolzar-se.

Comentaris

  1. /
    |_| Aquesta caixeta és plena d'espurnes de lluna.
    Si tanques els llums, t'envolten i et canten, baixet, com en un murmuri, els sons de les aigues més pures...
    Com en una abraçada blava i taronja.

    Una abraçada i un petó (i dues espatlles malgrat siguin virtuals) bitxo...
    :)

    ResponElimina
  2. Sentir-se sol no és una bona experiència, però tot passa, i les espatlles arriben.

    ResponElimina
  3. ummm... no sé... sentir-se sol a vegades és deixar de ser un idiota i adonar-se que has de fugir dels idiotes...

    a més... ben mira't... mai estàs sol del tot... sempre tens "l'altre tu"...
    petó

    ResponElimina
  4. A la merda les parets, i només les espatlles recíproques de tant en tant. Ens menjarem el món.
    Endavant, bitxo!

    ResponElimina
  5. de vegades si que hi ha una espatlla sobre la que plorar. No obstant, hom es segueix sentint sol. Es tracta, potser, de tenir l'espatlla adequada. Aquella que, fins i tot, et fa perdre les ganes de plorar.

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord amb en Jordi. ;-)

    M'ha fet tristor la imatge de plorant contra la paret...

    ResponElimina
  7. Fes les paus amb la teva solitud. És una amiga. A mi em va costar trobar-la, però ara no la deixaria perdre...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada