Malsons com naufragis a tot volum;

al fons dels ulls, 

llunyà,

un eco de salnitre.

La teva mà com un oasi,

oberta,

oferta,

esperant la meva set,

plena d'aigua dolça.

Omplir la vida de plecs

infinits

per encabir-hi més vida.

Obrir i tancar dies.

I la dèria de cercar el final perfecte,

de trobar una mort bonica. 

Ser tot d'instants capturats 

i publicats amb el filtre corresponent 

per embellir la mentida.

Els dies que no sents les arrels,

quan la memòria tria oblidar

mires de trobar una certesa

que càpiga a les teves mans.

Com el nombre de ciutats

que t'habiten per dins.

Si al nostre cos quasi tot és aigua,

quants gots ocuparà un record?

Àngels Gregori, New York, Nabokov & Bicicletes

Demanes dies líquids
en copa alta.

Quanta vida ens resta a dins,

encara?

Ens mesurem en la intensitat de la set
que pot despertar el desig,
el tacte, un record.
I en el poder dels petits glops.

La possibilitat, infinita, 

en bucle. 

Com el desig que la nodreix. 

Així, aquest viure.

Aeroports portàtils, oceans de plàstic, continents tous, horitzons verticals. El cel de la memòria és del color de la posta de sol i la felicitat, una dèria blana, quelcom càlid que es remou per dins quan mires enrere sense el perill d'esdevenir estàtua de sal.

Suposo que l'amor és aquest habitar-te, 

poder passar d'una estança a l'altra, 

del teu cos al meu, 

sense haver de demanar permís.