Versos com pedres.
El pes dels mots,
omplint-te les butxaques.
Avançar és avesar-se,
de nou,
a respirar el silenci.
I allunyar-se del riu.
dimarts
dimecres
embasta
Un buit de dits llargs et cus
el pes dels dies a dins
amb fil de teranyina.
A cada puntada,
un pou,
una pena,
una pèrdua.
divendres
too much world
La ferida que et crida i tu que ja no la vols escoltar. La ferida, omnipresent, partint-te en dos. La tarda ha esdevingut un enyor d'un color impossible i de remor d'agulles de cap. Animal print, un oceà, el somriure que s'encèn, el gest que crema a la pell, el cel que t'abraça. Lluna plena, el vent entre les branques i la veu que diu trau i febrer i tu decideixes que sí, que per què no, que també. És hora de donar la benvinguda als nusos, dona de llana.
dimecres
dunes en trànsit
Els mots, aspres;
la veu, a contrapèl.
Sorra a la boca.
Als dits, però,
el tacte ingràvid del silenci
que diu el desig
a cop d'onada
com qui diu la urgència de la sal.
El cos, com un oasi
a les portes de la set.
dijous
escapisme
el vers impossible.
que de vegades la vida sigui
cercar un estol de paraules
en total equilibri
sintàctic
rítmic
emocional.
que la vida sigui
el gest invisible de l'aire
sostenint-ho tot.
així, el poema,
sempre fugint endavant.