Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2008

hier. aujourd'hui. demain

Enceto Cinc nits de febrer, d’Eduard Márquez, i el meu subconscient em pica l’ullet. Allà, sobre el blanc immaculat de la primera pàgina, hi apareix la nostra prehistòria d’amor i El silenci dels arbres, del mateix autor, sense dedicatòria. Els llibres adquireixen un valor afegit quan te’ls dedica algú. En tornar a llegir les breus paraules manuscrites, l’aroma del passat t’esclata en el pensament com si fossin focs d’artifici. Els llibres dedicats són com petites caixes de música: quan els obres, deixen anar la cançó que va esdevenir la banda sonora del moment compartit amb aquella persona. De vegades, però, no calen dedicatòries: només cal llegir-ne el títol o passar les puntes dels dits per les seves cobertes per engegar la màquina del temps. Hier. Aujourd’hui. Demain.

faifocloc tí

Avui les idees neden, suren i es capbussen. Aquesta tarda podria seure a la riba del pensament, llençar la canya i esperar tranquil·lament que alguna mossegui l'esquer. Però m'adono que ocupes tot l'espai disponible de les tanques publicitàries. Que arriba l'hora del te, i que t'aprofito com a excusa per fer-li el salt a les cinc i prendre un cafè ben calent. Em cremo la llengua amb els mots que no penso dir-te, que se m'acumularan als dits durant dos dies i dues nits. Hi ha paraules com absència, distància o enyor que couen com les ortigues.

inventario

Tengo una edad con pocos años vividos y un rastro de tiempo malgastado. Tengo una mirada oscura y malva, un coche gris, unas botas verdes y unos cuantos mechones de pelo blanco mal disimulados. Tengo un terremoto que mide poco más de un metro y que asegura tener cinco años. Te tengo a tí, que hueles a abrazo cálido y a café amargo, y que no sé de qué color pintarte. Tengo todas las letras para inventar palabras imposibles que describan cómo me siento cuando no te tengo a mi lado. Tengo mañanas por comenzar, tardes que acabar; días disfrutados a medias en cajones desordenados. Tengo. Tengo. Tengo. Tengo la sensación de que algo se me escapa por las rendijas de este inventario.

janis i llucia

Mentre camino en direcció a la feina, vaig desfent els nusos de la corda que entortolliga la meva percepció de les coses: tot sembla menys complicat des que he après a fer-ho. El tast del llibre de na Llucia Ramis m’emborratxa el somriure i m’enriolo sola. De sobte tinc ganes de tornar a tenir trenta anys, però només si sé del cert que tu també seràs allà. Aquest dijous té veu de Janis Joplin, i em sorprèn quan em parla a crits des de l’interior d’un cotxe amb les finestres abaixades, potser en un acte de rebel·lia o de desafiament contra aquest fred que et roba el tacte dels dits i et taca els pòmuls d’un lleuger vermell. Suposo que la Janis també deu passar fred allà on sigui; aquest matí, però, em sembla més viva que mai.
Jo, quan sigui gran, em vull dir Llucia. Quin gust, poder-me cruspir l’accent.

què(viures)

Començo a redactar la llista de la compra. A partir d'ara, les meves llistes deixaran de ser verticals, i tindran punts i comes. En l'espai que queda entre els iogurts i les galetes de xocolata que tant ens agraden, hi encabeixo un desig amb servei a domicili de color vermell retolador. Em pregunto si la telepatia t'entregarà puntualment tots els meus petons.

the end of the word

Avanço cap a tu a través de la selva d’hores estranyes que és aquest dilluns amb pas de ratolí, a cop de pedalada de bicicleta estàtica. És que tinc tot de minuts lligats als cordills de les sabates. Però ja he travessat l’equador de l’esfera horària sota una pluja tropical d’agulles de cap que forada el negre dels paraigües, i ara em dirigeixo cap al blanc d’un pol glaçat d’on surten els trens que em duen cap a tu, cap a casa. Espera’m, que vinc. Espera’m al final de totes les paraules.

shut up

Sona el despertador a l’hora habitual dels dies feiners; els festius, el rellotge també es pren un respir de quaranta-vuit hores. Dutxa i esmorzar. Bossa, claus, presses. Arrenca el matí a cop d’accelerador i intentem prendre els revolts de la millor manera possible. O no. De vegades encara sentim el pes feixuc de la jornada anterior sobre les espatlles o la nit ens ha negat un son reparador, tot deixant-nos com a record un estómac regirat o un mal de cap incipient. És en dies així que hauria d’existir un organisme competent que valorés la nostra capacitat potencial d’espatllar el dia a la resta de mortals. Que decidís, entre altres mesures, si ens conserva íntegra o ens limita la facultat de la parla després d’escoltar pacientment els primers minuts de la nostra conversa matinal. És en dies com avui que, si aquesta entitat imaginària pogués exercir el seu poder, jo mereixeria haver esdevingut muda de bon matí, a més d’analfabeta. Per acabar-ho d’arrodonir.

tell me why

Atacs de músics sonats i harpies que fan cara de no haver trencat mai un plat. La farmaciola és buida: ja no queden versos ni somriures ni tiretes per apedaçar aquest dimarts desafinat que acabarà adormit entre llençols buits amb els peus gelats. En Bob Geldof i els Boomtown Rats haurien d'haver publicat una versió del seu I don't like Mondays per a cada dia de la setmana. Tell me why...

eternitat

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa

eternitat, anna montero

Dins del calendari, si saps buscar, hi ha diumenges que semblen no tenir final. Diumenges d'hores llargues. Diumenges de passes curtes. Diumenges que s'amaguen. Diumenges que no volen arribar a dilluns.

Sota els llençols, si saps buscar, hi ha diumenges de pell nua que duen el nostre nom.

no me llames políglota

(que suena a insulto)
Dijous i jo caminem plegats pel carrer, sense mirar-nos. Amb els sentits estabornits, m'he sentit invencible, insensible, immune i, alhora, confusa. Happy sad. Puede que sí. Però la planta sencera d'oficines em rep amb una intensa olor a cafè. I llegir les cartes que la tardor escriu a les mans, al rostre i als cabells m'humiteja els ulls. Was ist los? Em marejo. Sento dins meu com es barregen tots els idiomes. Vull baixar dels cavallets. Ahora. Jetzt. Now. Tout de suite.

llavors de rosella

d'on ve el vent?comptem els dies i passem les nitsa l'interior de llavors de rosella
El proper arbre, Bei Dao Potser viure és simplement això: llençar preguntes a l'aire sense esperar respostes, acumular moments a les butxaques de la memòria i dormir a recer dels malsons, ben abraçats perquè no se'ns escapi l'amor.