Enceto Cinc nits de febrer, d’Eduard Márquez, i el meu subconscient em pica l’ullet. Allà, sobre el blanc immaculat de la primera pàgina, hi apareix la nostra prehistòria d’amor i El silenci dels arbres, del mateix autor, sense dedicatòria. Els llibres adquireixen un valor afegit quan te’ls dedica algú. En tornar a llegir les breus paraules manuscrites, l’aroma del passat t’esclata en el pensament com si fossin focs d’artifici. Els llibres dedicats són com petites caixes de música: quan els obres, deixen anar la cançó que va esdevenir la banda sonora del moment compartit amb aquella persona. De vegades, però, no calen dedicatòries: només cal llegir-ne el títol o passar les puntes dels dits per les seves cobertes per engegar la màquina del temps. Hier. Aujourd’hui. Demain.
M'encanta la tipologia de lletra del teu bloc. I és molt cert el que dius dels llibres dedicats. Gràcies per fer-te seguidora. T'aniré llegint.
ResponEliminaJo penso que cada cop escrius millor, eh?
ResponEliminaps: sí, sí...estic a l'aeroport.
L.
Ja veus, jo no sóc gens fetitxista, en això. Potser en realitat és per timidesa, però no m'ix anar a demanar als escriptors que em signen els llibres. Ni tan sols als escriptors que em són amics. Se'm fa violent.
ResponEliminaTanmateix, hi ha amics literats que me'ls signen sense demanar-los-ho. Em consola pensar que els llibres, fins i tot sense signar, com tu dius, també remeten a llocs i instants.
El silenci dela arbres, sobre el poder de l'amor. Cinc nits de febrer? El recomanes?
ResponEliminaPoques dedicatòries als meus llibres. La majoria, meves.
Engeuem la màquina!
paola, t'espero. el teu blog aixeca l'ànim i dibuixa somriures :)
ResponEliminasimplement escric, L. -> home poc objectiu ;)
josep lluís, a mi, als llibres, m'agraden les dedicatòries d'aquells que els regalen... :)
albert, doncs, sincerament, després d'haver llegit "El silenci dels arbres", el "Cinc nits..." el trobo fluix. però el pots llegir i dir-me què en penses tu :)