*

*

dijous

janis i llucia

Mentre camino en direcció a la feina, vaig desfent els nusos de la corda que entortolliga la meva percepció de les coses: tot sembla menys complicat des que he après a fer-ho. El tast del llibre de na Llucia Ramis m’emborratxa el somriure i m’enriolo sola. De sobte tinc ganes de tornar a tenir trenta anys, però només si sé del cert que tu també seràs allà. Aquest dijous té veu de Janis Joplin, i em sorprèn quan em parla a crits des de l’interior d’un cotxe amb les finestres abaixades, potser en un acte de rebel·lia o de desafiament contra aquest fred que et roba el tacte dels dits i et taca els pòmuls d’un lleuger vermell. Suposo que la Janis també deu passar fred allà on sigui; aquest matí, però, em sembla més viva que mai.
Jo, quan sigui gran, em vull dir Llucia. Quin gust, poder-me cruspir l’accent.

3 missatges al contestador:

bitxo ha dit...

Oh... però, ben mirat, amb el canvi de nom perdria la categoria de "desig simètric"...

Josep Lluís Roig ha dit...

La gràcia està en treure'n el suc, trobe, dels nusos, dels anys, de les cordes.

Josep Lluís Roig ha dit...

La gràcia està en treure'n el suc, trobe, dels nusos, dels anys, de les cordes.

Publica un comentari a l'entrada