janis i llucia

Mentre camino en direcció a la feina, vaig desfent els nusos de la corda que entortolliga la meva percepció de les coses: tot sembla menys complicat des que he après a fer-ho. El tast del llibre de na Llucia Ramis m’emborratxa el somriure i m’enriolo sola. De sobte tinc ganes de tornar a tenir trenta anys, però només si sé del cert que tu també seràs allà. Aquest dijous té veu de Janis Joplin, i em sorprèn quan em parla a crits des de l’interior d’un cotxe amb les finestres abaixades, potser en un acte de rebel·lia o de desafiament contra aquest fred que et roba el tacte dels dits i et taca els pòmuls d’un lleuger vermell. Suposo que la Janis també deu passar fred allà on sigui; aquest matí, però, em sembla més viva que mai.

Jo, quan sigui gran, em vull dir Llucia. Quin gust, poder-me cruspir l’accent.