Bec sanglots en got llarg. Naufraga aquesta debilitat entre glaçons de llàgrimes i rodanxes de lluna plena. Batecs de malsons em colpegen les parpelles. La nit em desvetlla els ulls. Llimo les asprors de la inconsciència i les ungles d'aquest verí que m'esgarrapa les venes. Aprenc a dormir mentre la llum de la bombeta m'acarona els cabells i em xiuxiueja la lliçó a cau d'orella.

Cuando tengo frío
es el calor de tu cuerpo el que me cubre.
Y si tengo miedo
tus manos y tus brazos me hacen de escudo.
Pero a veces, no sé por qué, en este paraíso
pierdo el rumbo y me extravío,
y una soledad sin nombre me baña toda,
me sumerge y me ahoga, no sé por qué.
Quiero recordar, entonces, el calor de tus brazos
cuando tirito, o el color de tus ojos o el fulgor
de tu mirada y no puedo, amor mío, no puedo.
Y me siento perdida en este paraíso.

Les nits que no hi ets
escolto poemes a través de parets
de paper i de silencis rovellats
mentre compto les clivelles cisellades
a la pell de les hores
per insomnis esmolats.

I un fil de veu broda versos
damunt de cortines de fum
que dissimulen
aquesta solitud de vidres bruts.
De finestres sense llum.

Durant llargues estones
te’n vas del meu pensament.

De deu en deu minuts, però,
t’hi acostes de puntetes,
em sobrevéns, fugaç
com una rauxa dels sentits,
un glop de gust, un breu rubor.
I m’omples de finestres que assolellen
les hores closes que no penso en tu.

Arrenca d'una vegada de l’agenda els dies de parets pintades de gris, de bombetes apagades. De persianes abaixades. De capvespres porpres i rogencs que s’esmunyen pel forat del pany. De realitats de tacte aspre que somien amb pujar al primer tren que surt de l’estació i viatjar a través de camps llaurats de mots en equilibri constant.

Arrenco els núvols, aquest sol de primavera i el vol d’uns quants ocells per pintar de foscor el sostre d’aquest dia de nom i cognoms Dilluns Quatre de Juny. Tinc restes de gomets i purpurina a les ungles. Me les netejo amb la punta d’una estrella mentre decideixo a quin indret col·loco aquesta lluna tan plena. Trec la pols del cel i, sense voler, esborro la cua d’un cometa. Regiro el calaix de la memòria; no trobo la caixa on vaig desar els planetes i altres andròmines siderals que em van sobrar el darrer cop que vaig redecorar aquest univers. He perdut les claus de la porta de Tannhauser. Tampoc recordo el prefix telefònic ni el codi postal de l’estel fugaç on vaig gargotejar aquell desig adolescent. On vaig amagar els dies perfectes d’infantesa. S’han acabat les trucades al passat i les cartes d’amor enceses.