an ↔ na

El crit del despertador em torna a recompondre les nits que surto a passejar fora de mi i em disperso. En tornar, amb les presses sovint oblido qui sóc i haig de recordar tots els matins anteriors de dutxa i roba neta, i aquella olor a cafè acabat de fer. Malgrat deixar post-its a la tauleta o clavar amb xinxetes una nota just al bell mig del cervell, hi ha dies que no em reconec en la grafia del meu nom i cognoms escrits en un tros de paper.

Asseguda a l’ampit del meu cel particular, amb les cames penjant, no toco de peus a terra. Jugo amb nines que riuen i no saben plorar mentre llepo piruletes de pa sucat amb oli i sal. Filo prim. Em disfresso de princesa somnolenta, de bella dorment del bosc. Em plastifico els llavis amb cinta adhesiva a prova de prínceps blaus i petons. Desperta’m quan caiguin poemes dels arbres. Com deia la cançó.

L’arribada de la calor altera el ritme de la rutina. Tot s’alenteix per, a poc a poc, adaptar-se a la nova cadència imposada per la xafogor. La jornada laboral, però, no abaixa la guàrdia i es mostra impassible de nou a dues i de quatre a set; no obstant això, les neurones decideixen fer horari intensiu i rendir únicament de vuit a tres malgrat dopar-les de cafè. A mesura que avança el dia, la ment entra en letargia; el cos s’abalteix: hibernem a ple estiu, com rèptils desorientats que actuen a l’inrevés dels dictàmens de la natura. Sense escates a la pell, ens arrosseguem feixugament pel camí de les hores que ens condueix fins al caient de la tarda. Fins al voraviu de l’horabaixa. Allà, asseguts entre les costures que uneixen els dies i les nits, ens esperen, revifats, els sentits.

Bec sanglots en got llarg. Naufraga aquesta debilitat entre glaçons de llàgrimes i rodanxes de lluna plena. Batecs de malsons em colpegen les parpelles. La nit em desvetlla els ulls. Llimo les asprors de la inconsciència i les ungles d'aquest verí que m'esgarrapa les venes. Aprenc a dormir mentre la llum de la bombeta m'acarona els cabells i em xiuxiueja la lliçó a cau d'orella.

L'estiu fa olor de blaus humits. De crepuscles, migdies i albades acabats de pintar amb els dits sobre la sorra de les hores calmes, d’ulls clucs i respiració pausada. I, estesos a l'ombra dels dies, a recer de l’oratge abrusador, beurem a glops el líquid dolç del temps. Ben gelat. Ben blau. Ben fred.

Giravoltes. Revolucions. El subconscient fa giragonses al voltant d'una il·lusió: aquell somni d'una nit d'estiu esdevindrà real un matí d'agost.

(r)evOluciÓ
o
embOlic?

(r)embOluciÓ, diria jO...

Cuando tengo frío
es el calor de tu cuerpo el que me cubre.
Y si tengo miedo
tus manos y tus brazos me hacen de escudo.
Pero a veces, no sé por qué, en este paraíso
pierdo el rumbo y me extravío,
y una soledad sin nombre me baña toda,
me sumerge y me ahoga, no sé por qué.
Quiero recordar, entonces, el calor de tus brazos
cuando tirito, o el color de tus ojos o el fulgor
de tu mirada y no puedo, amor mío, no puedo.
Y me siento perdida en este paraíso.
Sonia Jug, Como un clavel sangrante me revienta la palabra amor en la boca

Les nits que no hi ets
escolto poemes a través de parets
de paper i de silencis rovellats
mentre compto les clivelles cisellades
a la pell de les hores
per insomnis esmolats. I un fil de veu broda versos
damunt de cortines de fum
que dissimulen
aquesta solitud de vidres bruts.
De finestres sense llum.

Calfreds al pensament. Aquell estremiment dels sentits. El formigueig als llavis. Les papallones fugen cap a les puntes dels dits. Tremolen els fonaments de la raó. Sonen les alarmes. Els indicis activen el pla d’emergència. Objectiu: canalitzar l’eufòria d’aquest sentiment posant dics a la passió, bastint murs amb paraules. Però el fort corrent i les onades es van enduent algunes de les lletres. I allò que abans es llegia clarament ara són verbs i pronoms incomplets que coixegen sobre aquestes parets fetes d’argila i saliva, tot convidant-nos a jugar al penjat i reconstruir aquelles expressions que vàrem escriure, ebris de tendresa, en un instant de feblesa anomenat felicitat.

Durant llargues estones
te’n vas del meu pensament.
De deu en deu minuts, però,
t’hi acostes de puntetes,
em sobrevéns, fugaç
com una rauxa dels sentits,
un glop de gust, un breu rubor.
I m’omples de finestres que assolellen
les hores closes que no penso en tu.
Quan no penso en tu, Cèlia Sánchez-Mústich

Esnifes el polsim de lletres de cançons que dibuixen a l’aire imatges decadents i impossibles. Versos al·literats, sons que es cargolen a l’orella com un fil ben prim. Fas manyocs de crits excessius, embulls d’extravagància i paraules excèntriques vestides amb l’elegància de la genialitat. Despulles la mirada de vidres bruts per, amb els ulls nus, resseguir els límits borrosos de la seva imaginació, el voraviu de les emocions, el rastre de tots aquells fantasmes. Humida i excitada, goses lliscar la mà suaument entre les seves cames. Vols descobrir què s’amaga sota la faldilla de Pepalallarga.

Arrenca d'una vegada de l’agenda els dies de parets pintades de gris, de bombetes apagades. De persianes abaixades. De capvespres porpres i rogencs que s’esmunyen pel forat del pany. De realitats de tacte aspre que somien amb pujar al primer tren que surt de l’estació i viatjar a través de camps llaurats de mots en equilibri constant.
Incinera tots aquests fulls plens d’hores mortes i escampa’n les cendres pels temps pretèrits de verbs ja conjugats. Abraça el present del meu cos i deixa’m que et faci l’amor suaument. Que vull esborrar de la teva pell el prefix de la paraula “infelicitat”.

Sentim el pes de la seva mancança els dies que els cops de la vida travessen totes les cuirasses i ens fan mal; els dies que fem inventari de les peces que componen la maquinària de la nostra felicitat. Com l’automòbil d’aquella parella que s’acaba de casar, arrosseguem sorollosament rere nostre el reguitzell d’il·lusions que hem anat perdent. Petites renúncies de nosaltres mateixos que ens segueixen fidelment, com la pròpia ombra o com el deixant del vaixell sobre el mar, per recordar-nos que ens anem traint a poc a poc.

Les il·lusions perdudes són fetes del material invisible dels sentiments. Com deia, únicament podem sentir el seu pes. Un altre parany de la vida. Si fossin al nostre abast, qui sinó es podria resistir a la temptació de seguir aquell rastre d’engrunes, de cabdellar aquest fil que ens duria fins a l'instant precís en què, segurament encara infants, els somnis se'ns varen començar a marcir a les mans.

Arrenco els núvols, aquest sol de primavera i el vol d’uns quants ocells per pintar de foscor el sostre d’aquest dia de nom i cognoms Dilluns Quatre de Juny. Tinc restes de gomets i purpurina a les ungles. Me les netejo amb la punta d’una estrella mentre decideixo a quin indret col·loco aquesta lluna tan plena. Trec la pols del cel i, sense voler, esborro la cua d’un cometa. Regiro el calaix de la memòria; no trobo la caixa on vaig desar els planetes i altres andròmines siderals que em van sobrar el darrer cop que vaig redecorar aquest univers. He perdut les claus de la porta de Tannhauser. Tampoc recordo el prefix telefònic ni el codi postal de l’estel fugaç on vaig gargotejar aquell desig adolescent. On vaig amagar els dies perfectes d’infantesa. S’han acabat les trucades al passat i les cartes d’amor enceses.
Se suspèn la funció d’avui. Se’m desfan els somnis entre bambolines i em cauen les paraules dels dits. Ja sóc massa vell(a) per bastir l’escenari de les meves nits.

Obro les finestres de bat a bat. L’aire fresc s’escola entre plats i tasses de cafè. Juga amb les engrunes d’aquest matí de dissabte que resten sobre les estovalles. Sobre la pell.

La teva presència, encara entre aquestes parets, es va barrejant amb l’oratge. Amb l’aroma a sal dels llavis. I te’n vas, difuminant-te lentament en aquest blau tacat de mar i cel.

Saragatona sobre el paper :)