Arrenca d'una vegada de l’agenda els dies de parets pintades de gris, de bombetes apagades. De persianes abaixades. De capvespres porpres i rogencs que s’esmunyen pel forat del pany. De realitats de tacte aspre que somien amb pujar al primer tren que surt de l’estació i viatjar a través de camps llaurats de mots en equilibri constant.
Incinera tots aquests fulls plens d’hores mortes i escampa’n les cendres pels temps pretèrits de verbs ja conjugats. Abraça el present del meu cos i deixa’m que et faci l’amor suaument. Que vull esborrar de la teva pell el prefix de la paraula “infelicitat”.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada