an ↔ na

Els versos no són per vestir-nos, són
ones que juguen a la sorra amb peus
de l'infant que s'espiga; també esclaten
contra l'escullera de viure i tornen
o t'arrenquen les ungles de les mans.
Els versos són llar de foc o rosada,
però mai no són com el fum que es desfà
o com el fum que tot ho enterboleix.
I mai no esdevenen cendra, sinó
l'arbre que busques, el que no figura
als CD-roms ni les enciclopèdies:
l'arbre alt amb flors d'oceans on pots créixer.
Josep-Francesc Delgado, Els versos no són per vestir-nos De petita m’agradava pujar als arbres. Enfilar-m’hi i romandre quieta, amagada entre les branques. En recordo un, on passava tardes senceres imaginant-me vestida de fulles i escoltant bocins de converses alienes d’ocells i de persones. M’agradaria tornar a trobar un arbre com aquell. Ben alt. Esbrinar quina olor fan les flors d’oceans. I créixer.

Una quarta part de cansament. Tres quartes parts de realitat i un toc de vitalitat esgotadora de nen de quatre anys. Avui no hi ha lloc per a nosaltres dos. Asseguda al sofà, hi ha moments que penso que la vida és un còctel que s’ha de beure ben fred per dissimular-ne aquell punt d’amargor.

Adormissada, amb la pell transparent i els sentits al descobert, m’arriba el murmuri d’un oceà inexistent. Pensaments de tacte humit, amb regust de somni, amb olor de sal. El balanceig de les hores. La veu compassada del campanar: la llum d’un far que em guia a través de la foscor fins a trenc d’alba. Fins a port segur. Avui t’estimaré sense tocar-te. Sense obrir els ulls. Sense imatges. Llegint en veu baixa cadascuna de les mil paraules que he escrit per a tu sobre una nit en blanc.

La fragilitat es contempla al mirall. La mirada, calma; el somriure, franc. Que n’és, de bona, aquesta disfressa. Ni ella mateixa es reconeix sota el vestit de la normalitat.

* Light Switch, Robert Gober - Tate Modern Collection

Ahir seia sobre l'herba de Kensington Gardens. Avui desfaig maletes.
Ordenar. Classificar. Dosificar.
Records. Fotografies. Emocions.
Set dies inoblidables.
*(gràcies, Pato Lucas)

(per fi...)

Què diferents que es veuen les coses a través –i després– d’una copa de bon vi (Domaine de la Garde, 2005, Coteaux du Quercy, rosé).

* Home-made photo :)

La pressió del pont al nas. L’abraçada de la barnilla a l’orella. Ja no sé mirar sense sentir la carícia freda del vidre als ulls. Lents convergents o divergents, còncaves o convexes, brutes o netes que afinen els contorns del món, que esmolen la realitat, que em retornen la nitidesa que vaig perdre entre lletres i nombres de guix un dia qualsevol d’escola. Sota la dictadura del cristall durant el dia; dins la presó de les parpelles durant la nit. De tant en tant, però, un instant de llibertat. Em deslliuro del pes del vidre en un acte de rebel·lia. No em calen ulleres per recórrer els límits del seu cos. O per somiar desperta.

Je ne sais pas encore passer
à travers une ombre, comme on passe
dans une chambre d'hôtel, une salle d'attente
- ces liens minuscules du silence
enfoui en nous. Je ne sais pas encore me perdre
dans ce qui vient
et ne reviendra pas
aller parmi ces jours sans nom, ces heures
où l'on ne trouve rien
à poser de nous-mêmes
mais dont nos mains gardent trace
comme d'inutiles déchirures.Je ne sais pas encore donner
ni recevoir cette beauté
qui reparaît en nous, pour un instant
une éternité que l'on sait périssable.

Hélène Dorion, Je ne sais encore passer...

plugged 7/7. 24/24. 365/365
please turn me off

Gasté una hora pensando un verso
que la pluma no quiere escribir.
No obstante, él está aquí dentro
inquieto, vivo. El está aquí dentro
y no quiere salir.
Pero la poesía de este momento
inunda mi vida entera.
Carlos Drummond de Andrade, Poesía

Vespre de tempesta, paraules vessades i versos que no volen sortir. Poemes no escrits com ombres xineses a la llum d'una espelma. La poesia, aquesta nit, com la veu afònica de moments viscuts que encén altre cop sentiments ja consumits.

Miro el cel de nit. Uneixo els punts amb una línia imaginària i escric constel·lacions de paraules tot cercant la carícia dels mots. El consol del poema. El do de l’oportunitat per trobar els versos que escauen a cada instant de mancança. Jocs de significats que encaixen perfectament dins l’espai buit que la necessitat i el desig ens han obert a la mirada o en algun lloc indefinit entre la pell i l’ànima. M’adono que, dins de la galàxia dels moments, hi ha una infinitat de poemes. O un poema infinit. Només cal seguir la línia de punts.

Hi ha nits que voldria explicar, sense censura, tot el que li passa per dins. Esdevenir tan transparent que la por no trobi cap racó on amagar secrets. Però la pell es nega a desaparèixer i les paraules no gosen anar més enllà dels llavis o de la punta dels dits. És millor no treure l’embolcall que protegeix els sentiments. Potser es podrien trencar. Estan fets d’un cristall massa fi.

Ja queden lluny aquelles tardes farcides d’hores de jocs, berenars i deures d’escola en què ens enlairàvem del nostre particular món sobre un estel de color blanc o de la mà de tres globus. Tot saltant entre els núvols vàrem aprendre els adverbis de lloc amb Epi i Blas, a assaborir el gelat de pinya del Conde Draco, i a descobrir la poesia extravagant i de veu ronca d'aquella senyora gran anomenada Gloria Fuertes.

Pienso mesa y digo silla,
compro pan y me lo dejo,
lo que aprendo se me olvida,
lo que pasa es que te quiero.
La trilla lo dice todo;
y el mendigo en el alero,
el pez vuela por la sala
el toro sopla en el ruedo.
Entre Santander y Asturias
pasa un río, pasa un ciervo,
pasa un rebaño de santas,
pasa un peso.
Entre mi sangre y el llanto
hay un puente muy pequeño,
y por él no pasa nada,
lo que pasa es que te quiero.
Gloria Fuertes, Pienso mesa y digo silla

Llamp. Llampec. Gotes al vidre. Un, dos, tres... El tro. Cada cop més fort, cada cop més proper. La tarda va perdent llum mentre fuig amb la calor. Ballen les lletres del llibre damunt el llit. O tremolen els mots sobre el blanc de la pàgina, “del tot indefens(os) davant dels hostils imperis alienígenes”? El xàfec m’atrapa auscultant el brogit de la tempesta. El contorn de les cases es difumina; l’aigua dibuixa un nou riu. Llamp. Llampec. Gotes al vidre. Un, dos, tres... El tro. Cada cop més lluny, cada cop menys intens.

Un tap de suro naufraga, resignat, un i altre cop en el doll d’aigua. Supervivent de la curiositat de tres ments amb mans plenes de dits petits i xops, finalment li arriba l’indult i el deixen reposar al sol de migdia mentre els ulls d’infant cerquen amb impaciència la propera víctima. Asseguda dins del cercle dels pares, m’agrada mirar-te. Veure com travesses contínuament la línia que separa l’adult del nen. Com sures entre els dos móns sense enfonsar-te, com el petit tap que ara descansa a redós dels jocs infantils. I no puc evitar somriure, malgrat sentir com tot el temps que ens havia concedit aquest diumenge s’escola ràpidament per l’eixidiu de la font. Mentre, a poc a poc, l’aigua es va tenyint del color de l’enyor.

“Va caure d’un núvol i es va estavellar contra el terra de la seva vida real. Es va fer mal. Després d’eixugar-se les llàgrimes i de curar-se les ferides, inicia el nou camí, trontollant però amb decisió. Mentre travessa indrets oblidats, deixats de banda fa temps, es va creuant amb cares conegudes que somriuen i caminen al seu costat per la sorra d’una platja durant una estona, acaronant-la amb el caliu de la seva companyia.Fa balanç del dia. Se sent bé. Tot comença a tenir un cert ordre dins el seu cap. Obre la mà. Una gran pedra blava reposa sobre el seu palmell.”
Fa més d’un any d’aquestes paraules. D’aquella tarda de sorra i platja, de passeig a la vora del mar amb els peus nus i les sabates a les mans. La recordes? Els atzucacs finalment van esdevenir viaranys per on encara continuem caminant. Em vas dir que no perdies l’esperança de trobar aquella pedra blava que t’havia de regalar el mar. D’alguna manera, crec que aquella tarda jo la vaig tenir a les mans.

Ens besem a ple bosc, en clariana fosca,
on només planen ombres d'ocells sense memòria.
Els esquirols amaguen els mots sota les pinyes.
La lluna oblida el foc que li encén la cara.

Les falgueres crepiten amb el rou de la festa
-ni ho saben, que hi ha l'erm ordenat de l'herbari!
Per venir ens hem buidat les butxaques i els ulls
i hem deixat endarrere cartipassos i noses.

Ens traiem els vestits i ens abracem badats
com dues boques foses: som la carn dins de l'ungla.
I quan ens en tornem, plens a vessar, brandem
paperines molt fondes amb les mans de l'amor.

I escapem per la plaça major d'aquest neguit
serramostre de mel i de llet i de fulles...

Maria-Mercè Marçal, fragment de Els feliços

Suaus com el vellut. O punxants com espines. Les paraules com armes de doble tall. Llops amb pell de xai. Les paraules com cants de sirena que sedueixen el lector. Depenent del color amb què es miren, les paraules com petits cristalls on ens emmirallem. Ben esmolats, ens els empassem amb la mirada i se’ns claven a l’ànima, estripant-la de dalt a baix. Les paraules com mel als llavis. Metzina a la sang.