Els versos no són per vestir-nos, són
ones que juguen a la sorra amb peus
de l'infant que s'espiga; també esclaten
contra l'escullera de viure i tornen
o t'arrenquen les ungles de les mans.
Els versos són llar de foc o rosada,
però mai no són com el fum que es desfà
o com el fum que tot ho enterboleix.
I mai no esdevenen cendra, sinó
l'arbre que busques, el que no figura
als CD-roms ni les enciclopèdies:
l'arbre alt amb flors d'oceans on pots créixer.
Josep-Francesc Delgado, Els versos no són per vestir-nos
De petita m’agradava pujar als arbres. Enfilar-m’hi i romandre quieta, amagada entre les branques. En recordo un, on passava tardes senceres imaginant-me vestida de fulles i escoltant bocins de converses alienes d’ocells i de persones. M’agradaria tornar a trobar un arbre com aquell. Ben alt. Esbrinar quina olor fan les flors d’oceans. I créixer.
