Escurar d'un sol glop les copes, esgotar tots els significats. Vides de línies obliqües i estones paral·leles, de vasos comunicants que s'omplen mútuament els dies sense sentit i el buit ensinistrat, equilibrant-se. Enfonsar vaixells en els respectius oceans, i seure a la riba i contemplar com neixen peixos i algues al fons de la memòria i al batec de les mans, com un tacte antic i vellutat. Hi ha destins escrits amb faltes d'ortografia: només cal un retolador vermell per redreçar-los.

Ser embolic, troca, cabdell de llana amb el cor travessat per una agulla de fer mitja. Mal al pit. Maleïdes metàfores.

Dibuixar-se mapa de dolors mínims, de petits crits de músculs i articulacions cansats perquè ens trobi una excusa de parpelles que es tanquen entre cants de sirena amb veu de coixí. L'ibuprofè ens bressola el son les nits fetes a mida per gentilesa de la química. Demana un desig. Dream a little dream of me.

Les pàgines que supuren humitat. Rayuela i l'olor de resclosit del París de Cortázar, i un buit al ventre que es va omplint de paraules desesperades, de caos ordenat. Que avanci el dia, inexorable, entre aquest sol absolut que metralla llum i calor i tots els murs, parets i teulades que s'alcen com barricades per aturar aquesta melodia decadent de diumenge una mica Berthe Trépat i aigua de pluja a les sabates.

A les cames, quilòmetres de muntanya; a la pell, l'esforç traduït en sal. A una mica més de dos mil metres d'alçada, la calma es respira a l'aire i deixa que te l'enduguis, de tornada, a la sang.

Què desitgen els desitjos? El darrer desig d'una wish list segur que somia que algú el desitgi prou com per demanar-lo.

Quan prendre una copa de vi a soles és una certesa completa, i una mentida a mitges. Renunciar al tast compartit de la vida és morir una mica més endins.

Moles on my skin as full stops. So, draw me a line, follow it as a path to my words, real slow. And read me to the end.

En un atac sobtat d'eufòria, he pujat sobre uns talons de vertigen que m'eleven fins al metre vuitanta i he pres un cafè ben carregat. I, des d'aquesta nova perspectiva que et donen l'alçada i la cafeïna, el món esdevé una síndria ben vermella i sucosa que ofereix, libidinosa, un bon tall del seu estiu més sensual. Tatuem, doncs, el cos de blaus piscina, de pell bruna, de lycra biquini, de regalims de sal de mar. Abans de semblar un anunci de cervesa que acaba amb un parell d'ous ferrats, baixaré una estona d'aquestes sandàlies que m'afinen els turmells i deixaré que passi l'efecte del cafè per tornar a la rutina d'aquest dimarts que inaugura oficialment el temps de terrasses i xiringuitos, de gintònics i concerts, de cels rentats d'estels brillants i fresca de matinada. Que s'apartin els hiverns d'aires condicionats descontrolats, que vinc a menjar-me l'estiu. Amb talons o sense.

Estic cansada. Cansada? Cansada! Cansada... Can-sa-da. CANSADA AMB MAJÚSCULES. Cansada en veu baixa. Cansada del dret. sèver led adasnaC. Je suis fatiguée. Tired. Müde. Cansada. Però cansada de què? D'estar cansada, potser.

Cambres plenes d'aigua, naufragar en la teva pròpia casa. I agafar-se a aquella paraula que sempre et salva la vida.

Miols desesperats d'un gatet que vol entrar a casa. Avions que s'estavellen tan bon punt s'enlairen. Silvio Rodríguez i els amors covards. Fas un gir amb el dit, una volta de cargol a tot plegat. I amanyagues el gat, i fas un altre avió de paper amb l'esperança que voli una estona més. I li dius a Silvio que el teu amor no es queda pel camí, sinó que estimes de valent. I et sents poderosa perquè, amb un sol gest, ets capaç d'intentar canviar el teu propi destí. Perquè, finalment, has après a relativitzar les coses, i a estalviar les llàgrimes per a les petites alegries que encara han de venir.

La vida és una mestra brutal que ensenya a cops de regle. I sempre fa una mica de mal, malgrat estar avesats al dolor. Malgrat tenir la pell de les mans ben colrada.

De tant en tant, Mondrian que crida des d'una paret blanca. I Turner, Böcklin, i també Casas. De tant en tant, música als ulls, concert de cambra a la retina. Olis, acrílics, aquarel·les, fotografies. De tant en tant, una sortida. Ser art entre tanta biologia.

Mesclar Pla, Cortázar i Marcel Cranc a parts iguals, i agitar el cap. Còctel sense gel. Alcoholitzar-se de paraules, sentir que només pots estimar en elles, amb elles i a través d'elles. Que el cos és fet de veu i tinta, i et dediques a oferir carícies d'abecedari en la nit d'aquesta amant que sóc i que escriu, incessant, malgrat no ésser escrita. Potser tot plegat és aquesta por a menjar-nos els mots si ballem agafats.

Successió d'esdeveniments. Cafès amb llet, appointment or meeting, what's the difference?, gestions, somriures, processos, telèfon, converses. I obro claudàtors per dedicar-me un pensament durant el temps curt que dura una pausa estàndard i merescuda -quant dura una pausa estàndard i merescuda? Sí, sí, claudàtors, perquè hi ha moments en què els parèntesis són una barrera insuficient per protegir-se de l'allau d'hores, xifres i documents que davalla matí avall quan es precipita la feina. [I, ja dins d'aquesta bombolla d'aire que respira dins d'un paràgraf, penso si és, o si som, i si els verbs han de fer memòria a l'hora de conjugar-se. I llavors ho deixo estar, que no val la pena fer cabòries, i evoco adjectius per intentar definir aquest estat ingràvid que de vegades pren tot allò que m'envolta. I només trobo superlatius d'alenades profundes. I ara va i se'm tanca la porta].

Una vida es pot mesurar en aniversaris, en llibres, en viatges, en cançons. En quilòmetres de carícies, en tones de bona companyia, en metres cúbics d'amor. O en el temps que trigues a fer mil petons a la persona que estimes. Allarga'ls. Tota una vida, si vols.

El crepitar de l'agulla esgarrapant el vinil. Música en espiral, emocions que s'encenen. Pedra foguera. Es cremen les notes. Al final de la cara B, tot és cendra.

Inventar un llenguatge nou, amb paraules fetes a mida, a l'alçada de les pròpies circumstàncies. Què bé que sonen la realitat, els miratges, les veritats i les mentides si les saps vestir amb el teixit d'un lèxic atractiu, cosit amb gràcia però sense significat. Qui sap si la felicitat ens parla en una llengua que no admet diccionaris.

Tardes de baranes boniques i de sol desgastat pel pas dels núvols que van llimant el cel. Pestanyes llargues i mirades tristes, temps que es desfà lentament en engrunes i camins de formigues, en un trànsit de dits per la concavitat d'una esquena. El dubte i el desig. Estius que volen ser hiverns en tardors de primaveres eternes. Quin sentit té el calendari quan els dies es perden, un rere l'altre, en una partida de cartes contra el propi destí.

I el cos parla encara, titella del desig, amb la pell tibant, la corda tensa, i una veu feta de fil que vibra amb el vent. El moviment articula sons d'angles aguts d'una dolçor infinita. L'espera és silenci de tisora i sal.

Algú que escriu ha de conèixer quin és el destí de les seves frases, de tots els paràgrafs que avancen, imparables, fins al punt final en el precís moment en què inaugura la festa de les paraules. No hi ha res pitjor que llegir un text on els pensaments van a la deriva. Sense rumb, sense nord.

En aquesta vida hi ha moments perfectes; pocs, però encara n'hi ha. Situacions en les quals enviaries els 'però' a pastar fang, així, literalment, per no donar-los l'oportunitat d'espatllar l'instant bonic que proposa l'oració principal, per no subordinar un possible final feliç al fracàs tot fent servir una maleïda conjunció adversativa. Perquè sempre és millor copular oracions positives, canviar adversitat per afinitat o correspondència; transformar l'oposició de la raó políticament correcta en un vent boig que bufi, favorable, per omplir les veles dels petits vaixells de paper que construïm, sempre amb l'esperança que no s'enfonsin a la primera de canvi. Així que feu-me cas: quan l'atzar us col·loqui al bell mig d'un moment ideal, si noteu que s'acosta un 'però', mossegueu-vos la llengua.

Paraules-explosió a la boca com mostassa de Dijon, i l'ona expansiva ascendint pel conducte nasal fins arribar al territori de les neurones, resseguint el contorn de l'ull per esprémer una llàgrima a la mirada. Llegir-te, Julio, és eucaliptus, bitxo, wasabi, pebrot de Padron. Finestres obertes a les imatges. Ventolin, huracà, oxigen. Aire. Molt aire.

Aquest voler i no voler. Allunyar-se, acostar-se. Onades de calfreds, murs de contenció, la dolçor controlada del somriure de la memòria. El present és fet tot de paraules. El futur, la veu per llegir-les.

L'espiell de la porta sempre ha estat, per a mi, un objecte inquietant. Tant que, quan truquen al timbre -que és en comptadíssimes ocasions-, no goso fer servir aquell forat amb ànsies de finestreta, per si de cas es confirmen les meves sospites: que algú tingui la mateixa idea que jo i atansi la mirada a aquella obertura maligna que trenca l'harmonia de la fusta. Imaginar, llavors, el fet de trobar-me la imatge d'una pupil·la aliena, mirant la meva de fit a fit, és un dels meus pitjors malsons. ¿Quin sentit tindria, doncs, la fortalesa d'una porta que ha de fer de barrera ferma entre el món exterior i jo si qualsevol estrany pot arribar a veure el final dels meus pensaments -mai se sap a qui ens enfrontem- o fer-me un examen de còrnia? El cas és que, a casa meva, l'espiell és un forat prohibit per on es pot escapar l'ànima en el moment més inesperat, malgrat tancar la porta amb pany i clau. Coses més rares s'han vist.

La quantitat d'emoció que es perd en el trajecte que hi ha entre l'impuls del cor, la parada de la ment i el batec de la paraula es mesura en metres quadrats de silenci.

Aquí no sé escriure paràgrafs llargs, ni llargs poemes. En aquest espai els escrits són curts, com els meus cabells. Però és quan em deixo anar, quan escric aquells correus-mirall, que les paraules s'allarguen i els sentiments no tenen final. Però ara sóc aquí, al lloc on els pensaments són breus, de color intens, i no es poden sortir dels marges. És hora de tallar les puntes a les frases.

L'enyor debilita les defenses i, vulnerable, abaixes les barreres. Què fàcil seria tot si existissin lactobacils per lluitar contra la tristesa. 

Et saps dona perquè t'ho recorden el mirall, les hormones i algun vestit, de tant en tant. El sexe, mut, inert, adormit. Ja fa temps que els teus diumenges són una estafa, com els orgasmes en solitari i la vida que caduca, com els iogurts, malgrat guardar-la a la nevera.

Les il·lusions van caient, una rere l'altra, en acte de servei. En ple camp de batalla.

Nits de tacte cotó fluix, escalfor edredó. Arreu, paraules que no són meves, bressolant-me. És llavors quan vull ser hora del pati, ser un divendres a la tarda. I no llevar-me al matí, no tornar a classe, i que no sigui dissabte.

En un mar de peixos que moren per la boca, callar és sobreviure. Neda, doncs, en aquest silenci d'escates, tot clavant-hi els ullals. Avança, esgarrapa els camins de la sal.

Quan el final de la tarda es difumina amb l'inici del vespre. Per què m'agrada tant aquest moment en què el dia davalla i davalla, i tremola, trontolla i sembla que perdi l'equilibri. I tot es precipita suaument cap al punt final que reposa sobre el coixí, de vegades a la tauleta de nit, esperant-te per alenar glops de calma. Horabaixa. Quina gran paraula.

De petita, no volia ser princesa vestida de ras i rosa. Volia ser valenta, una mica Joana d'Arc. I així em van les coses.

Les persones són fetes de colors. Al tren comparteixo trajecte i vagó amb noies rosa xiclet, àvies taronja, homes blau anyil, nens vermell cirera. Però avui, envoltada d'aquest arc iris particular, pensava en si les paraules també tenen matisos i tonalitats, i m'he trobat de cop amb el seu aroma. Hi ha mots que, en llegir-los, fan olor a cafè acabat de fer, a xocolata desfeta, a pa torrat; d'altres, a perfum de dona, a manat d'espígol, a sal marina, a llençols nets. Una vegada em van dir, fa temps, que jo era de molts colors. Ara m'agradaria saber quina flaire desprenen els meus escrits quan els estenc al sol.