Miols desesperats d'un gatet que vol entrar a casa. Avions que s'estavellen tan bon punt s'enlairen. Silvio Rodríguez i els amors covards. Fas un gir amb el dit, una volta de cargol a tot plegat. I amanyagues el gat, i fas un altre avió de paper amb l'esperança que voli una estona més. I li dius a Silvio que el teu amor no es queda pel camí, sinó que estimes de valent. I et sents poderosa perquè, amb un sol gest, ets capaç d'intentar canviar el teu propi destí. Perquè, finalment, has après a relativitzar les coses, i a estalviar les llàgrimes per a les petites alegries que encara han de venir.
Poc a comentar, perquè jo de relativitzar em sembla que no en sé, però m'ha fet gràcia que he començat a llegir el post i el gat m'ha saltat sobre l'escriptori i em miolava a l'orella. I jo pensant 'collons, un post interactiu!'.
ResponEliminaJo relativitzo des de fa poc, i funciona la major part del temps (encara hi ha estones de debilitat, tot s'ha de dir). És una dolça manera d'enganyar-se, potser. Què bo, això del teu gat! Jo estic cansada de sentir el gatet dels veïns del davant, que el tenen abandonat a la terrassa i no para de miolar. Tinc el cor trencat... encara els hi prendré, desgraciats.
ResponEliminaGirem i cantem, doncs :)
ResponElimina