dijous

encenalls

Encenem la nit un matí qualsevol.

I jo em deixo dir l'ànima de fum, 
el gest voluble, 
per la fusta del teu cos 
amb la bellesa del mot exacte, 

just, 
breu, 
oportú 

que es clava a dins amb veu d'estella.
Share:

dilluns

a contrapèl

Torno al temps de les hores sense tu 
per enyorar-te sense dol, a frec, 
amb la veu a punt per resseguir les vores 
de l'abisme que se m'obre a dins 
quan el desig és desig a deshora, 
quan el vers et sobrevé a destemps.

L'amor és aspre quan el dius a contrapèl.
Share:

dimarts

dilluns

porcelain

Faig turisme pel pendent suau d'un diumenge que davalla. Tu i jo, i el formigueig d'un món que bull sota la promesa clara d'un cel d'estiu. Àvids de llum, la mirada s'atura a cada instant, a cada pinzellada, a cada traç, a cada imatge per assaborir el pes de la bellesa. Tomba la tarda cap a una calma de porcellana: l'horitzó es desfila en flors, ocells i dracs. Tu i jo. Blau sobre blanc.
Share:

divendres

de puntetes

Una mandra flonja, 
sense cel ni ales, em nia als ulls.

I passo de puntetes per les paraules, 
pels romanços i pels versos, 
pels capvespres que no escric
amb desgana
amb mala lletra
la mala llet que gasta aquesta vida.
Share:

dimarts

carícia

Considero la possibilitat de no dir-te.

I deixo anar la fera de la fam
que s'atrinxera a la mirada
-a la memòria quan em faltes-
per devorar mots, distàncies,
esperes, enyor, absència,
tots els murs, totes les barreres.

No dir-te.

Que parli el silenci
de la simple arquitectura del gest. 
Share:

dilluns

lo-fi

Els ulls, impacients, aboquen el cor a bategar amb el doble d'intensitat. La vida es plega per la meitat per un eix que tu mateix ja no determines. Les paraules, fugaces, semblen ingràvides: ja no sents el seu pes a dins, ja no hi ha petja, ni sentit ni significat. T'atures a contemplar-te per saber-te capaç de ser dins la voràgine. La imatge surt moguda: el somriure et diu el nom amb un vermell borrós. 

No hi ha cap filtre d'Instagram que millori aquesta versió teva que amb els anys ha perdut color i definició.
Share:

divendres

burmar flax

Apuntales l'ànim amb un divendres qualsevol. Perquè no sabem de què estan fets però, un cop els treus del seu embolcall, ens fan sentir una mica superherois.


Share:

dijous

dimecres

aeroports

Esperones revolucions a la pàtria interior per treure a ballar els dimonis. Agites banderes, assaltes fronteres, tot per ferir l'orgull i que ragin les paraules com una sang que batega, discreta, dins de totes les coses. Perquè tot espera per ésser dit, però la carn necessita clivelles per poder esgranar el dolor.

La felicitat és un avió de paper en blanc que no sabem fer aterrar amb el pes dels mots.
Share:

divendres

música per a tsunamis

Ensinistres els teus desastres quan tothom dorm, quan la nit sosté el món amb cada respiració pausada. Poses color als terratrèmols -un to de calfred suau, com d'esquerda que s'insinua al vidre-, i inventes una música per a cadascun dels tsunamis que assolen la pau d'aquest cos que fa de terra ferma malgrat la por líquida que sempre sobreviu a tots els naufragis. Perquè ets huracans, monsons, tempestes tropicals, borrasca, calamarsa. Un inventari d'accidents naturals sota el clima d'una pell, d'un nom, d'un caràcter.

I ara, mentre s'ha fet fosc i t'ha començat a nevar a dins i aquest blanc de fred esmorteeix els cops de la vida, orquestres un desgel, dibuixes una primavera. De tant en tant, estones de sol i lucidesa. I el privilegi de jugar a ser déus i ésser creatius amb la pròpia biologia.
Share:

dimecres

de fils i de paisatges

I fas teu un vers llarg, intens, tibant com un fil d'estendre. Els mots, les metàfores com una bugada ben blanca que es retalla contra un cel fosc de tempesta tot desafiant la pluja.

De vegades no cal gaire més per adornar el paisatge d'una tarda anodina.
Share:

titelles

Paisatges habituals com petits patrimonis. Recuperes el camí, la filera de xiprers, la ginesta florida, i el pes de quatre anys a cada paraula que escrius tot mirant de nou a través d'aquesta finestra. I sents com quelcom tiba per dins. Perquè hi ha dies en què sembla que l'ànim i el cos i la vida s'aguantin per tot de fils tibants sota la pell que vertebren el temps, el cansament i el pòsit d'una sang que ja no bull com abans, aigualida.

Somrius, sense saber del cert si és per pròpia voluntat o per acte reflex. Autòmats, titelles, fills de la gran rutina que es pregunten per què. Tots es mecanismes.
Share: