Ves al contingut principal

carícia

Considero la possibilitat de no dir-te.

I deixo anar la fera de la fam
que s'atrinxera a la mirada
-a la memòria quan em faltes-
per devorar mots, distàncies,
esperes, enyor, absència,
tots els murs, totes les barreres.

No dir-te.

Que parli el silenci
de la simple arquitectura del gest. 

Comentaris

  1. No dir-te.
    Com la remor del mar
    abans d'alçar l'onada sobre la pell.



    ResponElimina
  2. Sempre complementes els meus poemes. Gràcies, Carles :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada