blanc i negre

Darrerament, malgrat tot, saber-te guspires a aquests ulls d'estiu que devoren roca, asfalt, teories i paraules. La memòria és una set que se't desvetlla a deshora, i et llegeixes a tu mateixa en clau de passat per recordar-te fantàstica en metàfores impossibles, ara que ets desordre i oblit.

Invoques en veu baixa una pluja fina que incendiï aquesta pell deserta en capvespres magrana i carícies de menta. Regust de gris cendra a les parpelles. Que tornin tots els colors.

futur proche

Feta de dreceres i revolts, abraço cercles ara que intento tornar a parlar l'idioma dels peus que saben on van. I vull dir sabates noves malgrat la certesa de la nafra a la pell, però és que crema als dits el goig d'estrenar un mapa nou d'enllocs que esperen a alguna banda. M'espolso aquest temps de cal·ligrafia esquerpa amb un gest que vol ser valent, que estic cansada de mesurar els dies amb el pes del nus que s'ha instal·lat a la gola des que vaig oblidar com s'embastaven els versos als marges de la veu.

Benvingudes les línies rectes entre dos punts, les hores que saben trobar el camí de tornada a casa, la bellesa discreta i totes les metàfores que encara haig d'escriure.