Darrerament, malgrat tot, saber-te guspires a aquests ulls d'estiu que devoren roca, asfalt, teories i paraules. La memòria és una set que se't desvetlla a deshora, i et llegeixes a tu mateixa en clau de passat per recordar-te fantàstica en metàfores impossibles, ara que ets desordre i oblit.
Invoques en veu baixa una pluja fina que incendiï aquesta pell deserta en capvespres magrana i carícies de menta. Regust de gris cendra a les parpelles. Que tornin tots els colors.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada